dijous, 4 d’agost de 2011

Som realment solidaris?


Davant d'algun problema humanitari, sovint s'alcen veus que proclamen la seva solidaritat amb les persones més desfavorides, però, són veus realment solidàries?  Des del punt de vista etimològic, ser solidari significa pertànyer a un conjunt "in solido", és a dir, "per a tot". D'aquí ve la paraula solidesa: un cos sòlid és el que està fermament unit i allò que afecta una part també afecta a l'altra. El mateix sentit té en el llenguatge jurídic: els deutors "solidaris" responen, cadascú d'ells individualment, del deute que tenen entre tots. La solidaritat és, doncs, la manifestació d'una ferma interdependència, d'una indivisible comunitat d'interessos.

Davans dels ferms nexes d'unió que implica la solidaritat, ens hem de preguntar si, en les nostres relacions d'ajuda, ens considerem realment solidaris amb els altres, o bé si simplement som generosos, si el que volem és ajudar a alguna persona desvalguda, i si és el nostre esperit de justícia que ens impulsa a actuar davant d'una necessitat aliena. En aquesta casos, ni la generositat ni la compassió ni l'esperit de justícia, són realment accions solidàries. A vegades potser només són actes d'egoisme o de generositat disfraçada.

Que tots siguem solidaris, és a dir, mútuament dependents els uns dels altres, no és una cosa real. El fet de que tots visquem a la mateixa terra, i de que tots siguem ecològicament solidaris, no impedeix que també siguem, ben sovint, econòmicament molt oposats. I no és solidaritat, per exemple, el que necessiten els pobles d'Àfrica, sinó justícia i generositat. I també a casa nostra. Pensar que les persones que tenen feina puguin mostrar-se solidàries amb les que no en tenen, és força utòpic. N'hi ha prou per mirar algunes actuacions que es fan, en defensa de certs interessos corporatius, per veure que cap solidaritat objectiva podrà solucionar el problema de l'atur. 

Des del punt de vista de cadascú, només ens hauríem de fer una pregunta, una mica inquietant: quin percentatge dels nostres ingressos destinem a ajudar als altres? La resposta pot ser molt negativa. I si en aquest aspecte econòmic no som solidaris, perquè hauríem de ser més generosos en altres aspectes no financers? Perquè hauríem de pensar que tenim el cor més obert que la cartera?

Ens cal reflexionar una mica sobre el profund sentit que té la paraula "solidaritat", i no fer-la servir, en les nostres converses, amb la facilitat en què moltes vegades ho fem. Ser solidari és una cosa molt seriosa, és un enorme compromís moral, i no podem utilitzar aquesta paraula a la lleugera. Veritat que, si fóssim sincers, a la pregunta de si som realment solidaris, hauríem de respondre-hi que molt poc.
              
Miquel

5 comentaris:

Enric ha dit...

Vist d'aquesta manera, no sembla pas que en siguem gaire de solidaris. I si ens atenem a la cita evangèlica de que "per les seves obres els coneixereu", resulta evident que el nostre esperit solidari és ben escarransit. Segurament no és ni de primera ni de segona divisó: de regional, i gràcies. Tant de bo que aquest article ens serveixi a tots per rectificar la nostra conducta i de fer-nos més conscients a l'hora d'utilitzar les paraules.

JOAN ha dit...

En aquest món queimpera l'egoïsme, de solidaraita, poca
Jona

Josep Maria ha dit...

Es cert que tenim el cor més olbert que la cartera, però aquest es un defecte que ens transmeten quells que tindrien que donar-nos exempla, com polítics, banqués i demés persones anomenades riques, però tenen un defecta molt gran, no tenen altre moral ni doctrina que ells, ells i ells. D'aquestes conductes mai se'ls hi obrirà la cartera.

Neus ha dit...

Jo crec que no es tracta de fer servir o no la paraula solidaritat amb lleugeressa, ni crec que tinguem que pensar en que es més seriosa, lo que tindríem que fer es llegir més l'avengeli, com feien abans els nostres pares, i recordar que, a aquell llibre sagrat, hi ha una història molt curta denominada, "el bon samarità", hi ens donaríem compte que en el seu relat ens explica qué és la ética, i els quatre pilars a on es descasa: la responsabilitat, la sensibilitat, la donació, la gratuïtat i la universalitat. Amb aquest raonament arribaríem a la conclusió que el mon s'està quedant sense ètica, i aquest es el problema, ens estem quedant sense els valors que ens va ensenyar Jesus. Perquè ?

miquel ha dit...

Ara ja són dues les preguntes que ens hem fet: si som solidaris i si hem perdut l'ètica. Lamentablement sembla que hauríem d'arribar a una trista resposta afirmativa, si seguim vivint pel camí de l'egoisme, oblidant aquells tres importants preceptes que ja Ulpià, a finals del segle III, va definir com a necessaris per aconseguir l'harmonia social: Viure honestament, No molestar als altres, Reconèixer els seus drets. Això ens dóna peu a una nova i tercera pregunta: Vivim o intentem viure honestament?