diumenge, 26 de març de 2017

Avis: La Maria

Aquesta imatge NO és cap àvia carregada
de bosses la que porta el cotxet del nen.

Es veu que aquests tipus d'àvies
no són grates a Internet

Serà que patim discriminació per
RAÓ d'EDAT?
- Hola amic meu, avui mentre venia cap aquí, m’he creuat amb una àvia carregada de bosses, es veia que li costava caminar, però ella encara arrossegava un cotxet de criatura amb un bebè que, imagino, devia ser net seu. En aquell moment m’ha vingut al cap la Maria, sí home,  aquella que vivia a sota casa  meva. Escolta:

La Maria estava en el balancí de vímet gronxant al seu net, fill del seu quart noi. El marrec li anava grapejant la papada, i si no el deixava fer, no s’adormia. A la seva jove li agafà la mania que no era bo donar-li un xuclador, bé que n’havia criat quatre de fills ella, eh?, i tots amb xumet, però, que sabria la seva jove de nens, si era el primer?, però per no discutir, callava. Així que el deixà al llit, va anar a la cuina on la parella ja acabava de sopar.

A la Maria la portaren a l'hospital
amb ambulància
i el seu infart va ser controlat a temps

Gràcies a la rapisessa, la Maria va tornar a casa
Es notava molt cansada, i d’immediat li va venir un fort dolor al pit. A l’Hospital van confirmar que havia patit un lleu infart; després d’uns dies de proves li van donar l’alta mèdica, amb tota mena de prescripcions i recomanacions, una d’elles, que es prengués la vida amb més tranquil·litat. Ella va manifestar el seu desig d’anar a viure a la masia que feia anys havia comprat el seu marit ja difunt. Després de discutir amb els fills i joves sobre si allò era convenient o si contractarien una noia... Però que sabien elles  el que necessitava?, anava pensant, si només volia fer allò que li havien dit els metges!

Entre tota la família li van  omplir la nevera

Li van omplir la nevera de menjar, li van redecorar la casa, vaja, que ella els hi va donar les gràcies i els va demanar que  la deixessin sola, això sí, com estava una mica lluny de la ciutat, van quedar que l’acompanyarien al metge quan toqués.

El sofà de la Maria, quan encara
NO havia trobat els coixins de ganxet
Tant bon punt van marxar, mentre pensava amb les seves joves que semblaven fetes de disseny, seques, amb els cabells llargs, en fi, va començar a posar la taula-plegable a la cuina, i aquells coixins de ganxet pel sofà, que havia fet i que ara, com que no estaven de moda, li havien  dit, eren guardats a l’armari. Ella no es ficava pas amb els seus gustos. Va encendre el forn i es va preparar unes magdalenes. Aquestes sí que eren bones i no aquelles que li compraven. Entre tant va escarxofar-se al sofà, quan uns cops a la porta la van despertar. Eren les veïnes que alarmades per l’olor de cremat volien entrar.

Va tenir sort, perquè l’ensurt va ser gran, però l’alegria de la gent de les cases del costat la va compensar, ja que des d’aquell moment, tots vàrem col·laborar per fer-li companyia.

─Ja ho veus, bé, no diré res més, perquè ja sé que m’has entès.
Au fins aviat.


Carme AFOPA

diumenge, 19 de març de 2017

Enquestes Personals


Un enquestador eficient
Tinc el convenciment de que la meva experiència, pel que fa referència a les enquestes, pot ser compartida per moltes altres persones que també deuen haver estat interpelades, al carrer o per telefòn, amb preguntes de tota mena, sobre els propis gustos personals. Si s’analitzen a fons, aquestes enquestes mai diuen res que valgui la pena, perquè sovint només reflexen criteris subjectius força allunyats de la realitat.

Plantiila d'una enquesta
Quan s’intensifiquen més és en temps d’eleccions. Vas pel carrer tranquilament, se t’acosten un parell de noies joves, i mentre una et pregunta per qui penses votar, l’altra es disposa a anotar la resposta. El més lògic seria contestar “qué n‘has de fer, el vot és secret”, però en lloc d’això contestes el que primer et passa pel cap i es divertit veure com anoten la inventada resposta. Si el que m’ha passat pel cap es contestar que votaré pel “P.A.C”, el Partit dels Avis Cridaners, ben segur que la meva resposta serà anotada al grup de “No sap, no contesta”

Imatge del enquestador de carrer
El tipus d’enquesta més generalitzat no és tan personal. Consisteix a fer preguntes per via telefònica, i sembla que ho facin expressament, però sempre tenen el do de la inoportunitat. Ets a casa, d’allò més entretingut fent mots encreuats, o potser assegut a taula a punt de saborejar un plat de macarrons, i quan tens la forquilla a mig camí de la boca, et truquen per preguntar-te si tens la TV encesa i quin canal estas veient. En aquest cas sempre responc que el canal de la meva preferència és el de la TV de Vilademuls. Segur que moltes persones s’han trobat també en alguna situació semblant i, en aquestes ocasions, recomanaria donar una resposta similat. La TV de la Pobla de Mafumet també podria servir com exemple.

Les enquestes telefòniques es solen
fer en hores imtespestives
com l'hora de dinar, i altres
Molts d’aquests questionaris telefònics queden suspesos quan pregunten l’edat. Es veu que els enquestadors tenen alguna mania discriminatòria per a les persones que, com en el  meu cas, hem tingut la fortuna de sortejar malalties i aconseguir sobreviure al pas del temps. En comunicar-los el fet d’haver superat amb escreix els 80 anys, immediatament m’informen de que la meva resposta ja no és necessària, que moltes gràcies i que m’ho passi molt bé. En fi, tot un descoratjament per a les persones grans, animant-les a que desapareixin aviat d’aquest món on, pel que sembla, estem fent una mica de nosa als enquestadors.


Miquel M..

diumenge, 12 de març de 2017

La meva casa és la teva casa

La nostra casa gran
A  nosaltres, les persones grans, ens educaren baix unes normes morals del cristianisme, i, ens varen iniciar en la fe, que no és estrictament, una doctrina, una filosofia, un dogma, sinó una proposta de vida en el món.

Ara bé, això no vol dir que jo hagi de ser cristià a la força, en podia no haver-ne estat, perquè per sobre de ser cristià o no ser-ne, l’home es lliure, i, per tant, té el dret a decidir per dir sí o per dir no.

Normes ètiques
En el meu cas concret, estic completament convençut que vull seguir aquesta opció, que ningú m’hi obliga, però que m’hi sento molt a gust.

Aquestes normes d’ètica i moral les va ensenyar Jesucrist mitjançant paràboles i també va fer referència a les cites bíbliques quan digué: Perquè tenia fam i em donareu menjar; tenia set, i em donareu beure; era foraster, i em vareu acollir” 


Hem d'acollir aquestes persones que
arriben en aquestes barques?
L'hospitalitat no és un valor desconegut a Europa, on actualment hi arriben mils d’estrangers exiliats a les fronteres per les guerres dels seus països. En un principi les nacions de la Comunitat Europea els acolliren però actualment els hi barren les fronteres, es queden al mig dels camps glaçats sense cap emparament, ni menjar, ni assistència sanitària, ni protecció per la inclemència del temps. Es un verdader drama!

Imatge del que és acollida
Aleshores, els europeus més sensibles ens mobilitzem, i entreguem menjar, roba, organitzem concerts per fer diners i entregar-los a les ONGS, perquè és comprin el què més necessitin.

Aquets nens que viuen en un camp de refugiats,
són diferents del nostres nens?
Mereixen viure així?
Els podem ajudar?
La hospitalitat es un valor de màxims, per què es una obertura tant per l’acollidor com per l’acollit, els dos creixen i és transformen perquè hi ha un intercanvi de pensaments, de sentiments i de cultura. Ambdós ja no seran els mateixos, l’acollit entra en un món afectiu, totalment oposat del  que ha sortit, entra en una casa d’una família desconeguda i descobreix un univers d’empatia i solidaritat. En quan a l’acollidor tampoc serà el mateix perquè l’acollit li explica el seu viatge i la seva vida al seu país, i per tant coneix realitats distintes.

En definitiva els fa diferents i a la vegada iguals, per un principi espiritual: la ètica. Per què?

Manifestació a Barcelona a favor de
l'ACOLLIMENT
Perquè l’acollidor per ètica procura saber qui pot necessitar ajuda, i l’acollit descobreix que el seu benefactor es una persona amb ètica.

La persona ètica ha de reunir els valors de responsabilitat, sensibilitat, donació i gratuïtat. Valors que portem al dedins nostre i que han estat cultivats i forjats per les ensenyances responsables, sensibles i culturals rebudes dels nostres pares i mestres.

Per això formem convocatòries i manifestacions en favor dels exiliats amb el lema:

“LA MEVA CASA ES LA TEVA CASA”.

No decaiguem en aquesta empresa ètica !


Josep Maria V.

diumenge, 5 de març de 2017

Bon dia amic



─ No saps el goig que tinc de poder parlar amb tu. No cal que facis aquesta  cara, ara t’ho explico.

Pa de Viena
Avui, de bon matí, he anat al forn del barri a comprar-me un panet, sí home d’aquells que en diuen de Viena, però que no s’assemblen gens als que menjava quan era petita. Avui m’ha despatxat la Jenifer, una noieta colombiana  força atractiva, però una mica lenta, això sí. Mentre li pagava ha sortit l’amo del local que estava treballant a l’obrador, ell però, és del Perú. Hem parlat una mica del temps i després, he anat a comprar-me un cartó de llet. Els
dos germans pakistanesos són encantadors, un m’ha atès mentre amb l’altre també hem parlat del temps, tot seguit he pujat a buscar el diari que, ves per on, el quiosquer també és colombià, gairebé era a la porta de casa meva quan
un noi bru arrossegant un carret del “super” ple de deixalles m’ha dit si podia pagar-li un cafè. Jo primer m’he espantat una mica, però amb la fredor que feia a les set del matí no he tingut cor de dir-li que no, així doncs, fins i tot l’he acompanyat al bar dels filipins que està a tocar de casa meva. El noi s’ha pres el cafè i jo també; quan ha marxat jo m’he quedat uns minuts més, perquè aleshores un client rus havia començat a parlar de les nevades que hi feia al seu país, etc. i un avi molt amable, que s’ha definit com a caçador, per mi que era gitano, li seguia la conversa.

Qui hi trebala AQUÍ?
Xinesos
- Renoi tu,  ja pot anar fent aquesta cara, ja, bé, el cas és que quan he sortit de casa, en passar pel davant del xinés que té una botiga de... tot, he aprofitat per comprar-li unes piles, després he saludat a la noia romanesa que demana pel barri, que per cert, amb 18 anys ja té tres fills. I he passat pel restaurant xinès per avisar-lo que avui aniré a dinar; fa uns rotlles de verdura excel·lents.

- Ja imagino que ara entendràs perquè tenia tantes ganes de parlar amb tu. No, no t’enfadis, això no és pas un menyspreu cap a tu, tot el contrari, és amb tu que em sento més segura parlant la mateixa llengua. Oi que ho entens?

Per cert, el conductor de l'autobús m'ha respost molt amablament: Buenos dias, señora!

Carme. AFOPA




diumenge, 26 de febrer de 2017

El valor de la palabra

Ayudemos a construir palabras buenas
a nuestros nietos
Nosotros los Mayores, que hemos ayudado a nuestros hijos en el desarrollo de su lenguaje, en el sentido usado como articulador de su vida y seguimos haciéndolo con nuestros nietos, para así seguir afirmando su personalidad, transmitiendo sus: temores, amistad, deseos, solidaridad, ansias, amores, sentimientos, dolores etc…

Uno de nuestros antepasados

Nuestros antepasados, me refiero a los hombres primitivos de  hace unos 100.000 años, según dicen los estudiosos, eran anatómicamente igual a nosotros y tenían un desarrollo cerebral que hizo posible la aparición del lenguaje, poco a poco y en el transcurso del tiempo se fue desarrollando hasta nuestros días en los que se sigue y seguirá añadiendo palabras nuevas.

El lenguaje que utiliza este personaje
NO es para imitar
Creo que tal y como está el lenguaje hoy en día debemos no desfigurar las palabras y observar hacia qué dirección van dirigidas, ya que con ellas se puede difamar, alegrar, valorar, entristecer, abandonar, domar e incluso matar… influenciando a otras personas y "personitas". Las palabras, si se piensa bien, pueden ser dardos de luz y dardos de obscuridad. Procuremos sean de luz.

Las palabras e este libro
seguro que son ejemplares
El valor de las palabras es enorme. Decir la verdad tiene cada vez menos valor, ¡ hay tantas personas que mienten dándonos un ejemplo a seguir nefasto! … pero no debemos aceptarlo, hay que luchar contra esto personajes y hacer pensar a nuestros sucesores, a los cuales estamos enseñando a que sean personas honestas, que no hagan caso de los que nos ofrecen una imagen negativa y sesgada que no refleja la realidad.

Hemos de rescatar los valores como son: serenidad respeto y dignidad, rechazando aquellos mensajes que no nos beneficien y no sean de nuestro interés

Démosles a nuestros nietos una enseñanza y ejemplo dignas valorando la palabra.


Mary Luz

diumenge, 19 de febrer de 2017

La ploma estilogràfica i el bolígraf

Portada del llibre Josep Vila Sivill
catalanista i pioner en
estilogràfiques i bolígrafs
A la “Contra” de La Vanguardia del dia 11 d’aquest mes, sortia l’entrevista que li van fer al meu fill Albert respecte el llibre que va escriure sobre la biografia del seu avi “JOSEP VILA SIVILL”, un empresari català que va fabricar la primera ploma estilogràfica a  Espanya,  anomenada REGIA, i també el primer bolígraf a Europa.

Aquest llibre recupera la figura del seu avi, que com empresari va inventar molts dels objectes d'escriptura que utilitzem avui en dia, i, a més ens dona a conèixer que era un destacat  activista i mecenes que va protegir i finançar la cultura catalana durant la dictadura de Franco.

La REGIA Super, la més alta de la gama
en el seu estoig
on apareix la Corona d'Aragó
A Espanya, abans de la Guerra Civil no es fabricava cap estilogràfica, només hi havien importadors exclusius de les marques estrangeres i altres comerciants que s'anomenaven "marquistes", i eren els que portaven les peces de l’estranger per fer el muntatge al seu taller i gravar la seva pròpia marca. La causa de la inexistència de fabricants era degut a l’elevat percentatge d'analfabets a Espanya

En aquesta imatge de la ploma oberta
s'aprecia la seva grandesa
i el que significava signar amb ella
Franco va instaurar una política d’autarquia, que el va portar a prohibir importar peces de l'estranger. L’Avi del meu fil, propietari d’una empresa d’articles d’escriptori, al 1940 va aconseguí fabricar la primera ploma estilogràfica d'Espanya amb materials espanyols, batejant-la amb el nom de REGIA, amb referència críptica a la Corona d'Aragó.

L’empresa Vila Sivill, amb la seva línea de ser pionera en instruments d’escriure va aconseguir  l’any 1946 el primer bolígraf del vell continent que varen anomenar  REGIA CONTINUA.

La REGIA contínua va ser
el primer bolígraf fabricat
a l'estat espanyol
on també s'hi aprecia
la corona d'Aragó,
que malgrat la seva grandària
els d'en Franco no van veure mai
Pot ser que tampoc sabessin
que existís
Va ser un èxit rotund, un autèntic boom, ja que eren els primers bolígrafs fabricats a Europa, però com els seus predecessors americans varen rebre reclamacions ja que la tinta s'assecava. La gent va deixar d'interessar–se per un estri que no feia bé la seva feina; semblava que l’industria del bolígraf tenia els dies comptats, fins que al 1953 van aparèixer a França els bolígrafs Bic.

El bolígraf havia guanyat la batalla a l'estilogràfica de manera inevitable a la dècada dels seixanta i la majoria de tallers i fàbriques van deixar de produir plomes estilogràfiques. El bolígraf va suposà una autèntica revolució perquè va simplificar extraordinàriament la tècnica d'escriure, ja que es podia escriure molt ràpid, encara que el bolígraf mai podrà igualar l'elegància i la qualitat d'escriptura d’una ploma estilogràfica.

Es evident que tan la ploma com el bolígraf han estat dos instruments necessaris per eradicar la gran lacra de l’analfabetisme que hi havia a tota Espanya.

I tot gràcies a l’empenta i tossudesa del meu consogra
 JOSEP VILA SIVILL


Josep Maria V.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Notícia inquietant

Aquesta portada NO ÉS la del 23/01/17
La del 23 no l'he trobada
De tant en tant la premsa publica algunes notícies inquietants, informacions que malgrat ja estar força acostumat a les sorpreses, encara em continuen sobresaltant i em resulten molt poc comprensibles. Una d’elles és la recent informació llegida a La Vanguardia (23 gener) de que el deute mundial s’havia disparat a l’alça, i que actualment els estats, les empreses i les famílies, entre les que m’hi sento inclòs, deviem en total la ingent quantitat de 163 billions de dólars, és a dir, una xifra astronòmica composta de quinze xifres.


El deute mundial és com
un desaigua sense tap
Aquesta informació m’ha causat un fort xoc emocional i ha trasbalsat la meva modesta vida de pensionista, acostumat a manejar, com la immensa majoria, unes quantitats de diners immensament més reduides, les imprescindibles per pagar el lloguer, l’aigua, el gas i el llum, i per anar a la plaça sense fer massa disbauixes, perquè tothom sap que les pensions, augmentades enguany amb un magnànim 0’25%, continuen quedant molt per baix del seu nivell satisfactori

A pesar de la nostra vida austera,
resulta que tenim deutes billionaris
i algú els haurà de pagar
I ara resulta que, malgrat la nostra vida austera, devem un gavadal de billions. Però, a qui devem aquesta quantitat exorbitant de diners? Se suposa que, si hi ha uns deutors, que som nosaltres, també hi deu haver uns acreedors. Almenys això és el que passa en les operacions comercials, on tots tenim ben comprovat que quan alguna persona deu alguna cosa és perquè n’hi ha una altra que la reclama.

En això del deute tots som IGNORANTS
Jo crec que els que diuen que hi entenen,
si ens ho volen explicar,
Tampopc ho entenem.
Serem tontos?
Però potser en l’esfera del comerç mundial les coses no funcionen igual. I aquí és on sorgeix la incògnita de qui poden ser els acreedors d’aquests 163 billions de dólars del nostre deute global, i si pot arribar algun dia en que ens siguin reclamats.

Reconec la meva ignorància en la nebulosa esfera dels grans negocis, ja siguin transparents o opacs. Confesso el meu total desconeixement de les transaccions internacionals i la meva incultura sobre les enormes quantitats de diners que mouen els estats i les grans empreses de projecció mundial. Però tinc el convenciment de que finalment els deutes s’acaben pagant.

I si ara resulta que tots estem enormement endeutats, em queda el gran dubte de saber com, quan i a qui caldrà pagar aquest deute. Jo ben segur que no ho faré, però em sabria molt de greu que els meus néts, besnets i requetebesnets, que no hi tenen res a veure, es trobessin algun dia obligats a fer-ho. I amb unes pensions que tenen la caixa buida i un futur molt dubtós.

Tant de bo que algú pogués donar-nos alguna informació més tranquil·litzadora.


Miquel M.