diumenge, 22 d’abril de 2018

Temps difícils

Nubols negres:
Presagi de temps difícils
S’estan acumulant negres nuvolades de inquietuds socials i econòmiques, amb un resultat evident: l’enuig de les persones grans i la seva disconformitat amb el tracte injust i discriminatori que estan rebent.

Com a membre d'aquest sacrificat col·lectiu:

Discrepo totalment d'unes normes legals que carreguen sobre la nostra espatlla la feixuga tasca d'equilibrar un pressupost estatal, en el que no hi podem intervenir, i en el que hi ha despeses milionàries, per coses que creiem innecessàries.

Aquesta imatge clàsica de guardiola,
representa la guardiola de les nostres pensions
que s'ha quedat buida en pocs anys
Discrepo de l'actuació de una política econòmica que cobreix les pèrdues d'un pressupost estatal deficitari, amb el fons de unes pensions que són de la gent gran, que ens pertanyen, i que ara s'estan fonent més ràpidamnent que la neu a l'estiu.

Discrepo de una societat en la que els principis de igualtat i fraternitat han quedat substituits per situacions de grans desigualtats econòmiques, i per accions insolidàries de refús i de rebuig a qualsevol acolliment de persones immigrants o desvalgudes.

Amb l'habitatge no es juga
L'especulació immobiliària tindria que ser
un delicte
Discrepo d'unes injustes disposicions legals que, en nom d'una presunta lliberat de mercat, permeten i fomenten una immoral especulació immobiliària, que fa fora de casa seva, i llença al carrer, a molts llogaters econòmicament dèbils.

Discrepo sobre la total falta d’entesa entre persones que han fet de la política la seva activitat principal, que en teoria haurien de ser expertes en comunicació i diàleg, però que viuen tancades darrere d’espessos murs de silenci i de insolidaritat.

Foto de l'arxiu de La Vanguardia
Bar del Congres:
Pa amb tomaquet, cafè amb llet i refresc per 2.45€
és el bar més barat d'Espanya,
i el paguem entre TOTS!
Discrepo d'uns discursos politics que només saben amenaçar amb catastrofes futures si no s'accepten els seus dictats, però que sòn incapaços de presentar cap oferta raonable, mitjanament suggestiva, o al menys, justa i equitativa.

Discrepo de l'actuació de certs representants polítics que, després de rebre ja una remuneració econòmica força important, encara són més beneficiats amb innecessàries i poc elegants subvencions en determinats serveis, com en el bar del Congrés.

Les més elementals normes de convivència,
en alguns mitjans de comunicació,
es marginen
per fer propaganda partidista
Discrepo de certs canals televisius que, per augmentar l'índex d'audiència, emeten programes de una ínfima qualitat educativa, i en els que queden totalmenrt marginades les més elementals normes d'educació i de convivència.

Discrepo d’alguns mitjans de comunicació que, en lloc de informar, de forma honesta i verídica, de la situació política real, desinformen a la gent, propagant notícies partidistes i tergiversades que distorsionen la realitat

Jeremies, malgrat la seva imatge
NO era un profeta tremendist
a
I finalment, també discrepo dels profetes de desgràcies i calamitats, i de tots aquells que amb discursos tremendistes, intenten desmoralitzar i atemorir a la gent, anunciant desagradables i funestos esdeveniments futurs.

Malgrat totes aquestes moltes discrepàcies, continuo sent optimista, amb el ple convenciment de que el futur serà millor per a tots, si ens esforcem una mica per aconseguir-ho.

Amb aquesta confiança, crec que ens cal mirar sempre endavant.


Miquel Mª

diumenge, 15 d’abril de 2018

Amics per sempre


Imatge de Puigcerdà. Els cignes del llac
Aquest és el títol de la cançó que va demostrar a tot al món el que desitjàvem els catalans que fossin els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. La seva lletra era un cant exaltant i enaltint la amistat, amb estrofes com la llegireu després de la nota:


Nota: Si el voleu escoltar, feu clic Aquí.. No és amb la veu de la Montserrat Caballé, però per recordar, és vàlid. Si tot funciona com ha de ser, la lletra la escoltareu amb català

Jo no cal que et parli de com sóc,
Perquè endevino que de mi tu ja ho saps tot
Ets com un amic per sempre.
 Tu, que saps llegir els meus pensaments,
Saps que també jo puc saber tot el que sents.
Com si et conegués de sempre.

La meva família
Fa onze anys que tots els estius, setmanes santes i ponts llargs, els he  passat a l’Hotel Villa Paulita de Puigcerdà, habitació 112, o sigui des de la seva inauguració. Per tant tot el personal, salvades algunes poques excepcions, es el mateix d’aleshores, inclòs el xef i el personal del Restaurant “ORIGEN”.

Aquest 24 de març, vaig complir 90 anys, i els meus fills, nora i els tres néts, em varen acompanyar en el dinar de celebració al Restaurant de l’Hotel.


El personal de cuina
Però abans d’entrar al saló per dinar, es va presentar un dels empleats i, amb un agradable somriure em va entregar un sobre vermell, molt gran (0’35x 0’50) amb la dedicatòria de tots els empleats, m’entregà una bonica ploma estilogràfica waterman, junt amb un clip de corbata. Vaig quedar estorat, bocabadat i corprès, no sabia que dir, al final amb el portaveu ens donàrem una abraçada perquè a mi no em sortien les paraules de l’emoció que m’embargava.   

La resta de personal
La taula estava situada davant al mirador del llac, on les tranquil·les aigües s’anava desplaçant suaument amb pas silenciós i elegant dels cignes blancs, un d’ells es va aixecar a saludar-me. Pocs minuts desprès, ens portaren un deliciós pica pica, de segon plat una celestial orada a la sal, i de postres un exquisit pastis estil Sacher, fet pel pastisser del Restaurant. Coronaven el pastis dues espelmes enceses amb el “90”. Tot digne d’una cuina de quatre estrelles Michelin.
Portada de la dedicatòria

Desprès de bufar les espelmes, els empleats de la cuina i menjador em vàrem venir a felicitar, i aprofitàrem  l’ocasió per fer un fotografia de tots ells amb mi. Acabat l’acte de la fotografia amb els empleats de la cuina i menjador, els meus familiars tornaren a ocupar els seus llocs de la taula, i sense haver-me adonat de res, varen omplir la taula de regals als que havien  adjuntat els escrits fets per cadascun d’ells, portadors de sentides i encisadores paraules a la meva persona, com a patriarca de la família, que em van embadalir i emocionar tant, que em sentí molt feliç.


Pàgina de les signatures

Feliç per la meva magnífica família amb una connexió total, sòlida i verdadera, amb tots els meus estimats membres per igual. Però, aquell dia vaig superar tots els nivells de felicitat, perquè a més per ser-ne per la meva família, el personal de l’Hotel em van demostrar que ells i jo érem AMICS PER SEMPRE, aquells amics que el filòsof grec Aristòtil afirmava que


 “Sense amistat l’home no pot ser feliç.”

Josep Maria V.

diumenge, 8 d’abril de 2018

El vers del dilluns de Pasqua

Aquest vers NO és de
Martí Pol
Sempre per Setmana Santa
   quan arriba el mes d'Abril,
una cosa ens desencanta:
és el mal d'un greu perfil.

No són dies per fer broma,
un cas fort se'ns ha explicat:
la mort trista d'un bon home
que va ser crucificat.

I d'això cal fer memòria
per ser tots ara més bons,
l'altre dia a la Parròquia 
dúiem palmes i palmes.

I amb la bona companyia
dels parents a casa junts,
dolça mona amb golosia
menjarem avui dilluns.

Ni, evidentment, d'aquest altre poeta
Quevedo,
que escriví en llengua castellana 
Sinó que és del  bon  amic
Frederic Bou.


diumenge, 1 d’abril de 2018

Les noves tecnologies i les persones grans

Oferta de les noves tecnologies

Les noves tecnologies estan representant un pas molt important en els hàbits i costums de les persones, en especial les persones grans, unes que crec són molt positives i altres que no ho són tant. Com a positiu ens ajuden a no quedar aïllats del món via internet, xarxes socials, emails, disposar de targetes de crèdit, telefonia mòbil, etc, tot de gran valor, però, com tots els canvis, també tenen les seves coses negatives, que són les que poso sobre la taula.

Aquest aparell anomenat móbil,
També serveix
 per telefonar
Avui el telèfon mòbil és un element que, de forma àmplia, les persones grans fem servir i ens hi anem acostumant, especialment per parlar per telèfon. Sembla una tonteria dir que el telèfon serveix per telefonar, però és que ara, a més, podem utilitzar la missatgeria, WhatsApp, i tota mena d’aplicacions i ens descuidem que el telèfon és per telefonar, i a mi em complica la vida. Sembla que si no ho fem servir tot, no som res i cada vegada ens hi obliguen a fer més coses i ens creen una dependència no desitjada.


Avui, els diners NO es mouen així

Abans per enviar diners a un amic havies d’anar al banc, i per aquest servei et cobraven. Ara el fas des de casa. Ho fas tot tu, però abans que el teu amic els rebi, reps  un missatge via mòbil i  et donen uns números i si no ho contestes, el teu amic no rep ni un cèntim. Ah!, hi ha bancs que per fer tot això, també et cobren. Sí, han mogut diners, però s’han estalviat la feina de l’empleat ja que tot és automàtic i l’empleat has estat tu, i sense cobrar salari!.


Subvencions

No diguem si has de tractar amb les entitats públiques. És un drama. Has d’omplir una quantitat d’impresos telemàtics que no sempre són fàcils. En cas d’Hisenda un cop ho saps fer ja vas tirant, però si és per demanar subvencions  oficials la cosa ja es complica i has d’acabar telefonant pel fix, i normalment hi trobes un funcionari que molt amablement t’ajuda.

El terrible Robot


A mi personalment em costa molt enviar WhatApps, ja que el meu dit no endevina quasi cap lletra i per posar “Bon dia ......”, tardo més que telefonant. I no diguem si has de resoldre qualsevol tema amb una companyia gran, com pot ser la de la llum, gas o altres, que després d’una bona estona d’espera et surt un robot que comença a preguntar-te coses i dir-te que segons sigui la teva resposta, marquis el número corresponent.


Tot plegat sembla que ens estan convertint en empleats seus,
 sense cobrar,
 i pagant per tenir internet o el propi servei!

Joan

diumenge, 25 de març de 2018

La Primavera



Imagen de la primavera
“En este mes estamos llamados a redescubrir el asombro, la capacidad de maravillarnos por todo lo que vive a nuestro alrededor”. Estas son palabras de Benjamín Echevarría.

En nuestro mundo hay muchos problemas y situaciones que queremos transformar, no solo queremos, sino que es posible hacerlo. Soñamos un mundo “sin individualismo”, “sin contaminación”, “sin desigualdades”, “sin pobreza”, “sin guerras”, “sin analfabetismo”, “sin discriminación, etc. etc.

En primavera
Las mariposas nos alegran la vista
con sus colores
Pienso que el mundo necesita gente realmente comprometida, máximo en el momento en el que abundan tantos sembradores de odios como hoy en día hay. Todos tenemos derecho a superar la adversidad y buscar una vida mejor, Ya está bien de que se nos trate como meros objetos lucrativos y que después se nos deseche cuando no servimos, cuando estamos enfermos o cuando somos ancianos. Las personas somos capaces de hacer algo bueno por los demás, de forma desinteresada, y por ello sentirnos contentos.

Los árboles florecen
y nos confirman que la vida
prosigue
Tenemos aquí ya la primavera que despierta el ánimo después de un invierno tremendo”. Llegan los días largos y el “buen tiempo”, la fragancia de las flores calman los ánimos y las abejas con su miel endulzan el ambiente. Lo malo será si surgen las “temidas alergias” ya que es  una buena época para experimentar la alegría de esta estación. Se realizan “limpiezas” que hasta este momento no se habían realizado, e incluso llama a unirse a las amigas y vecinos de los cuales nos habíamos separado.

Las abejas ejercen su función
en el ciclo de la vida
  
Hay que deshacerse de las malas hierbas, el hacerse mayor no significa que la vida pierde su entusiasmo, siempre que haya una actividad que sea alegre y saludable hay que hacerla y disfrutarla al máximo.

La primavera es maravillosa,
esperemos que “así sea”
y sirva para que el futuro sea mejor.
Mary Luz

diumenge, 18 de març de 2018

Parada obligatòria


El temps és or?,
o és vida?
Acostumem a anar molt de pressa per la vida, sovint massa de pressa, amb activitats programades per endavant i amb uns horaris cronometrats al minut, sempre amb el propòsit de no perdre gens de temps. Se’ns va inculcar la màxima de que el temps era or, i per no malgastar ni un gram d’aquest metall tan valuós, ens inquietem quan els nostres projectes no es realitzen immediatament.

Però tota la nostra previsió, per ben estudiada que sigui, se’n va enlaire quan una imprevista malaltia, com una simple grip, ens obliga a fer una parada obligatòria, i la nostra programació se’n va en orris i es desfà com un castell de cartes.

Una simple grip
ens deixa fora de joc
Tots els projectes queden de cop, i de forma forçosa, suprimits i anul·lats. I ens adonem, amb certa nostàlgia, de la nostra escassa importància, davant el fet evident de que el món continua el seu curs, sense la nostra col·laboració. Tot segueix igual, tant si hi som presents com si no, i això ens fa veure ben bé que no resultem tan imprescindibles com hauríem desitjat. És una evidència que ens obliga a repensar una mica la nostra vida.

Aquest ninot es pensa que és algú important
No sap que tothom és necessari
però que ningú és imprescindible
Sobretot ens hauria de tranquil·litzar de cara a un futur que en cap cas, passi el que passi, depèn de nosaltres. Hi ha un adagi català que ens ho diu ben clarament, encara que potser en una forma un xic brusca: “Ves-te’n Anton que el es queda ja es compon”. Potser si que sobreviu un record enyorós, agraït i agradable, però també és ben cert que la vida segueix impassible el seu ritme habitual.  

En la vida
hem de saber frenar
De manera, que ens caldria desaccelerar una mica la nostra vida i no ens hauríem de preocupar massa per si el temps que tenim ens resulta més curt del que ens agradaria, i per si potser no ens permet realitzar tot el que teníem projectat.

Ens cal estar satisfets amb les coses que ja hem fet fins avui, i amb les que encara tranquil·lament puguem fer.

No ens cal córrer. Si a la nostra vida se’ns presenta alguna inesperada i no desitjada parada obligatòria, acceptem-la amb bon humor, sense neguitejar-nos.

El més important és gaudir del moment present
i saber-lo aprofitar.

Miquel M

diumenge, 11 de març de 2018

Els pensionistes estan fars que els hi prenguin el pel



Manifestació a Barcelona
de la Gent Gran  el dia 22/02/18
en protesta sobre les pensions i els seus
minsos augments
Aquest és un problema d’actualitat, encara que  ja fa anys que el tenim sobre la taula i el PP no el vol resoldre ans al contrari, l’ha agreujat.

Aquells que hem estat als llocs de direcció de la Gent Gran, tots els partits polítics ens reunien per exposar-los les nostres reivindicacions. Les treballaven conjuntament, i de mutu acord les portaven al Congrés de les Persones Grans, on eren aprovades. Però cap d’elles passava als Parlaments, quedant en l’oblit i l’únic que vàrem aconseguir que hi passes, amb moltes dificultats, va ser la Llei de la Dependència, però pagant el seu pressupost el 50% l’Estat i l’altre 50% l’Autonomia, però actualment l’Estat sols arriba al 18%

La manifestació a Madrid
davant el Congrés dels Diputats
Sabem que govern del PP ens ha congelat la pensió, ja que cada any ens apugen un 0’25%, equivalent a uns 1’70 euros l’any, lo que no equilibra, ni molt menys, l’encariment de la vida. Els jubilats quan estaven en actiu vàrem pagar IRPF i ara el tenim que pagar altre vegada quan cobrem.

Ara ja som a la part negativa
i hem demanat un prèstac a l'Estat
per anr tirant
Però, on anem?
El govern del PP ha buidat la nostra guardiola (66.000.000.000.- €),  i els anys 2017 i el 2018, la Seguritat Social demanà prestats 25,000. milions €  per pagar-nos. Es a dir, no fa res per arreglar aquest assumpte, però consent que les empreses de l’Ibex, paguin als directius uns  sous i indemnitzacions milionàries. Uns casos concrets:

En Rafael Vilaseca fou Conseller Delegat de Gas Natural, li pagaren d’indemnització 17,9 milions, com a pensió !!!!!!  En Vilaseca superà en Josep Mª Nin que va cobrar  16,3 milions d’euros. En Francisco Reynés com a President d’aquesta entitat, que hi va arribar el 6 de febrer, podrà guanyar 4 milions anuals, i podrà duplicar aquest sou, encara que no sap  quins són  els seus objectius. Quina  pensió tindrà? 

Les quantitats fabuloses que cobren els líders empresarials de l’Ibex, va fer exclamar a en Pere Gabarró: Es una “vergonya” el que pagan certes empreses als seus directius. 
  
Les persones garns
i jubilades
No som NINOTS en mans del Sr. Rajoy
No accepto que en Rajoy digui que Espanya és el país de la Comunitat Europea que té els números econòmics millors, quan no sap com arreglar el problema de les pensions, i l’Estat registre un deute històric de 1,144 bilions, si bilions, d’euros, !!!!!

Ja vàrem apuntar en el seu dia, que la gent gran ha de crear un partit polític, perquè ens escoltin al Parlament, doncs som el 22% de la població amb dret a vot, i es evident que trauríem la majoria dels vots del PP i a més vigilaríem els nostres interessos.

CONTESTEU  SI  CREIEU QUE HEM DE CONSTITUIR UN PARTIT

Josep Maria V.


.