diumenge, 18 de febrer de 2018

Persones en risc d'exclusió


La meva néta em fa companyia
Crec que NO estic en risc d'exclusió
De fet, les persones grans no som un grup homogeni, sinó que amb aquest nom ens acollim persones recent jubilades fins a més de cent anys, però si que podem dir que hi ha persones grans que estan en risc d’exclusió, no majoritàriament, però en tenim. De fet des del Consell de la gent gran de Barcelona (GAGG) fa temps que ens preocupa aquest tema i l’altre dia el varem tractar, degut a que l’Ajuntament ha proposat una partida especial per aquest cas

Varem analitzar diverses situacions que coneixem i com és poden intentar solucionar. Les persones més properes a l’exclusió social solen ser DONES grans amb pocs recursos econòmics o mobilitat reduïda i per aquestes circumstàncies es van aïllant del món, però no sempre és això

Aquest menjador
podria ser un d'apats en companyia
La llei  de la vida fa que moltes persones grans ens anem quedant soles, i això ens porta a sentir la solitud. Hi ha moltes propostes per evitar-ho, entre elles anar a un Casal de gent gran, o utilitzar un servei anomenat “Àpats en companyia”, en el que pots anar a dinar per un preu adaptat a les teves possibilitats o anar a una Residència (tenir una plaça a les públiques és un luxe). Tots tenen les seves coses bones i els seus inconvenients.



Un gall en el  galliner
És bo conèixer alguns inconvenients, potser una mica pintorescs, però reals, que passen als Casals o al Àpats en Companyia. En aquests, que el menjar arriba fred, ja que el càtering que ho serveix, en fa tants que ha de començar a portar-los molt aviat o altres que la qualitat i varietat dels menús no s’ajusta exactament al contractat. I els Casal, on els usuaris majoritaris son dones, quan hi arriba un home, ja l’hem armat. O es converteix en el gall del galliner o el galliner intenta menjar-se’l viu. (No és anècdota, és real)
   
Si a sobre pertanys al grup de GLTB, el problema és complica ja que no tenim consciència de conviure amb persones d’aquest grup

Com es veu, aixó son flors que No fan estiu
i tot el que es faci per evitar l’exclusió,
malgrat sigui d’una sola persona,
BENVINGUDA SIGUI
Joan


diumenge, 11 de febrer de 2018

EXEGESI

Imatge d'un exegeta


Em permeto aclarir que aquesta paraula poc freqüent, es usada en els estudis bíblics, en el sentit de comentar i fer intel·ligible algun text especialment difícil.

Quan exercia d’advocat vaig anar un dia a Montserrat amb un client, per oir missa i escoltar l’escolania cantant el Virolai. En acabar la cerimònia, el capellà va dir molt democràticament: Ara resarem el pare nostre, el que vulgui pot fer-ho en català, en castellà o en un altre idioma, i els que no són cristians guardaran un respectuós silenci.

Si que comencem be!
El meu client va guardar silenci, però al moment en que vàrem sortir del Monestir, em digué molt enfurismat: Vostès els catòlics han perdut el judici, són tontos acabats, no tenen cap classe de dignitat. Perdoni, però li haig de dir que són uns idiotes!!!  

Vaig quedar atònit, desconcentrat, bocabadat i corprès. El meu cervell donava voltes pensant que potser l’altura l’havia embogit. No entenia res. Aleshores ell veient el meu estupor em digué:

Que paguin fins l'últim cèntim,
encara que sigui
amb calderilla!
Però com diuen vostès en les oracions, “perdoneu les nostres deutes així com nosaltres perdonem als nostres deutors”. Per què dimoni vostès han de perdonar els seus deutors !!! Què paguin les lletres !!! Què paguin els talons!!! Que els polítics corruptes que paguin el que ens han pres descaradament !!! Tindrien que posar-los a presó fins que paguessin fins l’últim cèntim que ens deuen !!!
  
Evidentment el meu client tenia tota la raó d’enfadar-se desaforadament, perquè ell no era catòlic i desconeixia que els experts en exegesi en matèria bíblica, ja havien determinat que la paraula “deute” era una metàfora, que en realitat volia dir “ofensa”. I quan es va celebrar el Concili Vaticà II, es va modificar d’acord amb els experts en exegesi, el Pare Nostre i es va canviar "deutes" per "ofenses".

Per tant, tenia raó el meu client. Els deutors han de pagar els seus deutes integrament i els polítics corruptes no sols han tornar íntegrament els diners que ens deuen, sinó que a més han de ser condemnats a les penes de presó que els corresponguin, sense indults, rebaixes ni commutacions de penes per bona conducta o edat avançada.

Josep Maria V.

diumenge, 4 de febrer de 2018

Heridas emcionales

Heridas emocionales
No las tomes en serio
Olvídala
s
Después de las Navidades, en el momento en que terminan, se sigue gozando porque es cuando hacemos el deseado descanso y repasamos mentalmente los momentos dichosos que hemos pasado con la familia, los momentos de las comidas o las cenas, los momentos de los regalos entregados o recibidos, los abrazos y los besos dados, las gracias por cualquier tontería, etc., etc.

Quedan heridas emocionales?, no hay que tomarse todo en serio, hay que pensar que no hay nada definitivo, sobre todo cuando nos sentimos mal por algo que haya sucedido y procurando pasar página y no gozar con el sufrimiento como muchas veces hacemos.

Debemos intentar ser felices
lo máximo posible
Mejor cuatro que tres
sonrisas
Comienza de nuevo el curso, tanto de trabajos, colegios, deberes, encuentros con los amigos, etc. en fin, la vida cotidiana, política, etc. Es muy difícil intentar ser felices las 24 horas del día ya que es una forma de exigirnos imposibles. Dicen que ser feliz no es un deber, pero pensando y pensando, creo que todos perseguimos la felicidad y cuanto más mejor, aunque este sea un trabajo que desgaste, además hay que procurar transmitirla a los que nos rodean y más a nuestra edad con los hijos, los nietos y los amigos.

Ayudemos a quien nos lo pida
o lo necesite
Volvemos a ver las noticias que nos hacen regresar a la realidad cotidiana, atentos a cualquier cosa que afecte a nuestro bienestar, Los ejemplos son importantes, no para copiarlos, porque no hay que renunciar a uno mismo, aunque sí respetar las ideas de los demás aunque no coincidan con las nuestras.

Nosotros los mayores estamos mas pendientes de ayudar a los demás que de ayudarnos a nosotros mismos, pero debemos hacerlo, ya que la vida es demasiado breve.



Cuidado con los niños!
Las heridas emocionales en la infancia
son difíciles de curar
Los problemas vividos en la infancia dejan heridas emocionales que pueden influir en nosotros cuando nos hacemos mayores, en la manera en la que afrontamos las adversidades que la vida nos presenta, influirán en nuestra personalidad, es por ello que debemos tener mucho cuidado en la infancia de nuestros niños y lo digo en general, no solo refiriéndonos en nuestros nietos, sobrinos, etc., sino en todos los niños de la ciudad en la cual residimos, veraneamos, visitamos etc.

El buen trato ayuda a la felicidad
de todos
Nuestra experiencia es muy pero que muy valiosa, se trata de sanar el presente de las personas que nos rodean, a través del trabajo, el buen trato y la ayuda, ya que el cerebro guarda en su interior toda la experiencia vivida en el pasado, aunque pensemos que el pasado ya no existe, pero hemos de conseguir que no sea un obstáculo que impida seguir adelante en la vida.

Fuera las heridas emocionales, hay que impedir que tomen el mando por muy dolorosas que sean las experiencias vividas.


Mary Luz

diumenge, 28 de gener de 2018

El vàter

Tenir vàter
és un dret de la humanitat
Avui he estat reflexionant sobre un tema que inicialment us semblarà una mica “especial e insòlit”, però que en definitiva té la importància d’un dret humà, encara que no hi pensem, perquè sempre passa el mateix, allò que tens tu, no penses que li pugui faltar als demés. 

Els europeus sempre han estat capdavanters de la civilització humana, i per tant al segle XIX ja els preocupava quines eren les causes que provocaven les epidèmies, còleres i infinitat de malalties, que limitaven els anys de vida de l’home.  Desprès de molt pensar i estudiar, es varen adonar que les aigües netes es barrejaven amb les brutes, no hi havia clavegueres per conduir les aigües brutes i aquestes es barrejaven amb les aigües netes que sortien de les fonts que hi havia a la ciutat.
En alguns paisos d'aquest món
aquest tipus de vàter encara és habitual 

També els preocupava que les persones no podessin fer l’higiene del seu cos d’una forma digna, perquè aleshores no hi havia aparells sanitaris apropiats. Però totes aquestes mancances es varen poder solucionar a Europa. Poques són les persones a Europa que actualment no puguin disposar d’aigua de boca i aparells sanitaris. 
En aquest país tan pobre
aquesta família té un vàter
No sé si l'utilitza com a tal
o com element decoratiu

L’any 2,000, l’Assemblea General de las Nacions Unides va reconèixer l’accés a l’aigua com un dret humà universal. Perquè va comprovar que un milió i mig de menors de cinc anys morien cada any per malalties degut a que l’aigua tan d‘esbarjo, de pesca o de beguda, era un hàbitat per a organismes aquàtics que feia baixar els nivells de puresa requerits per evitar aquesta mortaldat infantil.

El 24 de juliol de 2013 l'Assemblea General de les Nacions Unides, va decidir designar el 19 de novembre Dia Mundial del Vàter.  Per què?
Cartell demostratiu que en aquets zona
només un 22% de les persones
disposen d'un vàter

Doncs perquè de les dades que obtingueren les Nacions Unides, 2.400 milions de persones de tot el món no poden accedir a serveis bàsics de sanejament com vàters i latrines, i aproximadament 1.800 milions de persones usen una font d’aigua potable contaminada per restes fecals. Per tenir una idea, haig de dir que sols als països de l’Amèrica llatina i el Carib, el percentatge de vivendes que tenen vàter, es del 22%.
En aquest desert virtual
el que arribi primer
podrà utilitzar el mirall del vàter

Es evident que tots els habitants del planeta tenim la necessitat d’evacuar, i depèn del lloc on visquem els excrements es gestionen de diferent manera. En els països civilitzats el vàter és el mitjà per aconseguir que és controli a on van a parar els excrements i procedir al seu sanejament i s’eviten contaminacions amb aigües potables, que sols provoquen malalties com el còlera, l’hepatitis i la disenteria. Per contra,  aquells països que no tenen vàter, sigui per no tenir una cultura de sanejament i d’higiene, degut a  la seva pobresa, com Àfrica  o Amèrica del Sur, defequen a l’aire lliure i contaminen constantment les aigües potables per restes fecals.  

Us confesso que quan vaig conèixer que la O.N.U. havia concedit el 19 de novembre “DIA MUNDIAL DEL VÀTER”, no sabia que el Vàter salva vides, i suposo que desprès de llegir aquest article entendreu, com jo,


que la vida ens causa sorpreses. 

Josep Maria V.

diumenge, 21 de gener de 2018

Records de la infàcia: El circ

El trapezistes, corrent els seus rics
Recordo que a la meva infància per les vacances de Nadal solíem anar al circ que es situava a la Monumental. Era un dia maco. Ens agradava anar-hi per veure els trapezistes, els pallassos, els malabaristes i si hi havia domadors amb els seus tigres o lleons, molt millor. Era realment un dia de festa.

Charlie Rivel, amb la seva guitarra
Recordo com a famós el pallasso de Cubelles, conegut pel seu nom artístic de Charlie Rivel. Com tots els pallassos sempre saltava, queia, li pegaven bufetades, però en els “nanos” se’ns  ficava a la butxaca. Expliquen que a l'any 1953 el van convidar per fer unes actuacions al circ de la “Ciudad de los Muchachos” de Madrid i que hi va anar molt entusiasmat. Però en acabar el contracte va comentar que la major part del públic eren intel·lectuals i que ell esperava el nens. Coses de la vida!

Tortell Poltrona
Actualment a Catalunya tenim un altre pallasso famós: “El Tortell Poltrona”. La seva fama li ve per ser molt més que un pallasso , ja que a més de tenir un grup propi que actua amb el nom de “Circ Cric”, és cofundador de la ONG “Pallassos sense Fronteres”  que ha portat els seu somriure i la figura del pallasso als llocs més tristos i complicats del món, tant d’Europa com a Centre Amèrica, com són els camps de refugiats o llocs on el riure és difícil. I a més de tot això ha impulsat a Sant Esteve de Palautordera el “Centre de Recerca de les Arts del Circ”, que sota la forma jurídica de Societat Limitada té per objectiu investigar, ensenyar, crear tècniques sobre el circ i millorar i dignificar la figura del pallasso.


Com veieu, és un grup molt familiar
i en el que les "nenes"
ja hi comencen a treure el nas,
al menys a la foto
Avui és difícil veure en els nostres pobles i en les seves festes Majors el clàssic circ per els nens que els grans recordem, ja que els grups actuals que queden, com per exemple, “Los Galindos”, si volen sobreviure i tirar endavant, han de portar els seus espectacles a l’estranger on són apreciats.

En aquest momnet, el gat està de bon humor
i conviu amb la rateta
Quan obrim la televisió hi trobem de tot, però de circ, RES. Hi podem trobar algun filmet graciós, com les aventures del gat i la rateta, on l’astúcia de la rateta provoca al mal geni del gat, que amb les seves manotades ens fa riure, fins que al final en una d’aquestes manotades enganxa a la rateta i la deixa ben mal parada ... fins el proper capítol o els comentaris que es fan sobre la política catalana molt semblants a les peripècies del gat i la rateta.


Per favor, senyors polítics, deixin de jugar al gat i la rateta i sobre tot, no facin pallassades, que l’ofici de pallasso és molt digne

Joan

diumenge, 14 de gener de 2018

Ens cal saber dialogar

Aquestes dues persones, dialoguen?
o parlen cadaqual de les seves coses?
El diàleg és una eina molt útil i important, però no la fem servir gaire, i a vegades tampoc la sabem utilitzar correctament. Sovint confonem el diàleg amb un simple intercanvi de monòlegs, on cadascú hi diu la seva, amb un inútil enraonar per enraonar.

Però el diàleg no és un simple intercanvi de monòlegs. Per ser real, demana que, si rebem raons suficients, estiguem sincerament disposats a canviar el nostre propi punt de vista.  I també demana que sàpiguem escoltar, amb l'esperit obert de bat a bat.

El dimoni i l'ángel no s'èscolten

És un fet fàcilment comprobable que escoltar, el que se'n diu escoltar de veritat, ben poques vegades ho fem. Generalment tots parlem molt, però escoltem poc. El més freqüent és que només ens escoltem a nosaltres mateixos.

Aquí, els interlocutors volen dialogar
Ho assoliran?
Una bona base pel diàleg, és la comprensió mútua. Ens cal comprendre els altres, tot partint del convenciment de que ningú és perfecte. Fins i tot el nostre sol, l'astre de la llum, té petites taques de foscor. Nosaltres també en tenim, i en tenen les persones més dignes d'estima i les que respectem i admirem més. Només amb aquest convenciment, i recordant que en cada persona hi ha més coses dignes d'admiració que de menyspreu, els diàlegs poden ser útils.

Aquesta parella No dialoguen
es barallen
Ens cal mirar la part bona de les persones. Tots som companys de viatge i naveguem junts pel mar mogut i difícil d’aquest món. A vegades ens sacsegen unes onades que ens empenyen a topar els uns contra els altres, i ens fem petits desperfectes i ferides. Es bo pensar que aquestes topades no són culpa de ningú, i hem de saber passar-les per alt i disculpar-les generosament.

En Plató, ja tenia aquest
problema
Els admirats “Diàlegs” de Plató es basen en l’acceptació i el respecte mutu, reconeixent el dret, que tots tenim, de ser tal com volem ser, amb total llibertat. Un respecte que exigeix amabilitat en les maneres i delicadesa en el tracte. Recordem que les bones maneres són com els zeros de l'aritmètica: tot sols no representen res, però augmenten el valor dels altres números si se li posen al costat.

El respecte en el tracte és necessari per tenir uns diàlegs útils i agradables. Encara que lamentablement no sempre ho sabem fer així, i massa sovint confonem dialogar amb discutir.

De la discussió rarament en pot sortir res de bo. Es només del diàleg sincer que en surt concòrdia i amistat.

Amb aquesta actitud positiva, dialoguem sovint, que sempre serà profitós.


Miquel M.

dilluns, 8 de gener de 2018

Any nou, futur millor

Adéu   2017,
Bon viatge cap el 2018
En començar aquest nou any, tots tenim sempre molt bons propòsits, i segurament ens fem la pregunta de què hauríem de fer per millorar el nostre entorn social, quina podria ser la nostra missió. Tal vegada la resposta més encertada, és la de que les persones grans hem d’esforçar-nos per renovar l’optimisme general, un optimisme que amb  les inquietuds socials i polítiques d’aquest últims temps, es troba molt a faltar. No podem quedar-nos inactius, muts i en silenci.

Hem de fer sentir la nostra veu
Hem de fer sentir la nostra veu, i ens cal fer-la ressonar en un sentit positiu, sense cansar-nos-en mai. Hauríem de fer cas al que va proclamar un vell profeta de milers d’anys enrere, Isaias (Is,58,1): clama, ne cesses, proclama, sense parar. Nosaltres, com ell, no ens hauríem de cansar mai de proclamar la nostra certesa en un futur de pau i concòrdia, de infondre optimisme i serenitat, de tranquil·litzar els esperits inquiets.

Aquest ninot tan simpàtic
ens demana silenci
per posar harmonia
on hi hagi desavienç
a 
No podem ser, de cap manera, profetes de desgràcies, ni anunciadors de tempestes i mal temps. La nostra missió és la de posar harmonia on hi hagi desavinença, de imposar silenci on hi hagi soroll, i de infondre pau i tranquil·litat on hi hagi mar tempestuosa.

Potser a vegades se’ns pot fer difícil donar senyals d’optimisme, quan el nostre fonament econòmic, que són les pensions, està sofrint, des de fa anys, una erosió constant, i cada vegada es fa més i més petit. No hi ha dubte de que ens resulta molt complicat augurar temps millors quan notem que, de dia en dia, es va afeblint, de forma evident, el nostre poder adquisitiu. Però es precisament en les circumstàncies adverses quan ens cal demostrar amb més fermesa el nostre tremp, i també quan podem encomanar millor la valentia al altres.

Avui, fins hi tot, els Mags corren
No hi ha dubte de que les persones grans tenim una gran missió i l’hem de complir bé, infonent a tothom grans dosis de il·lusió, com han sabut fer els Reis màgics d’Orient que ens acaben de visitar. Podria ser que els anys haguessin esvaït una mica la nostra fe en aquests reials personatges, però hi hem de creure sempre, sense deixar de confiar en les nostres pròpies forces, sabent també que si busquem una mà amiga que ens ajudi, sempre la podrem trobar al final del nostre braç. 

Acaben de passar uns Reis màgics, que ens han parlant de pau, d’amor i de germanor.

No deixem que ni la il·lusió que ens han portat,
ni l’esperança en un futur millor per tots,
se’ns esvaeixin mai.  


Miquel Mª