dissabte, 25 de febrer de 2012

Cançons d'anys enrere


Aquest conill, corre pel mar?

És agradable recordar cançons populars d'un temps en que no sabíem res de televisions ni de telèfons mòbils, i molt menys d'ordenadors, quan apreníem i cantàvem ingènues cançons com la que comença dient que "el pare va anar al mercat a comprar una burra cega", i segueix amb un seguit d'incongruències ("pel mar corren conills i pels boscos les anguiles") que ens feien somriure per les seves evidents contradiccions.

Vaixell RESPONSABLE?
Avui en dia vivim altres contradiccions similars, però no ens fan somriure gens, tot el contrari. En pot ser un exemple la persona responsable d'un vaixell que, a la primera senyal de perill, llença per la borda les seves obligacions, o els dirigents d'entitats teòricament sense ànim de lucre que realitzen accions benèfiques només en benefici propi, o comissions que es paguen per obres imaginàries que no s'arriben a fer mai, o el cas misteriós d'uns vestits existents o inexistents que potser varen ser pagats o potser no. Tot això seria motiu per a una nova "cançó de les mentides".

És perillós anar "MUDAT"?
També hi podríem posar el fet dels deliqüents reincidents que són deixats lliures "amb càrrecs", sense anar a la presó, mentre que un jutge està en perill d'ingressar-hi, i el de les entitats bancàries que tenen problemes de diners mentre els seus directius gaudeixen d'unes bones pensions, i també el que passa en certs països del món - sense fer cap al·lusió a casa nostra - on els polítics que més critiquen i acusen als altres de no governar bé, són precisament els que, al seu temps, ho havien fet pitjor.

Com gastem els diners?
Realment, al nostre món hi ha moltes contradiccions força difícils d'entendre, semblant a les d'aquella "cançó de les mentides" d'anys enrere: construcció d'aeroports sense cap utilitat, diners públics que s'evaporen en paradisos fiscals, projectes d'inversions que es prometen i no es fan.

L'inconvenient és que ara, a la nostra edat, tot això ja no ho trobem tan graciós ni divertit, i la manca generalitzada d'ètica política ens omple de tristesa, i enyorem les ingènues cançons d'abans. Ara gairebé ens han  fet perdre les ganes de cantar.

Miquel

4 comentaris:

Josep Maria ha dit...

Com ha canviat el mon! Abans erem innocents i ara hem deixat de ser-ho. Aquelles cançons ens feien riure i les d'avui ens fan plorar, conservem la il·lusió i la confiança, en que el seny tornarà a imposar-se, per trobar el camí de la honradesa i la felicitat!

Joan ha dit...

És evident que com a persones grans veiem molts canvis. Anar amb el lliri a la ma, avui no s’estila. Més aviat has d’esperar que no el llencin el roc que porten a la faixa. Però malgrat tot això, no perdrem les ganes de cantar, no solament amb la veu que avui ja ens desafina, sinó en el que significa
Juan

Anònim ha dit...

Crec que com diu el Joan no hem de deixar mai de tenir esperança; sempre hi haura persones dolentes, que nomes miren per elles, i espero que cada vegada mes n'hi hagi de bones i rectes.
Rosa Maria

Miquel ha dit...

Els comentaris optimistes ajuden a continuar endavant amb il·lusió i amb l'esperança de que, com diu la Rosa Maria, cada vegada hi haurà més persones bones i rectes. I en el cas de que no arribi a ser així, sempre ens quedarà el camí que recomanava el poeta Campoamor: "Si quieres ser feliz como tu dices / no analices, muchacho, no analices".