diumenge, 22 d’abril de 2012

El Suïcidi

El dibuix que feiem a l'escola
Fa uns dies vaig veure un Informe setmanal molt interessant sobre aquest tema. La meva sensació de tema tabú, des del meu punt de vista per lo que té de dolorós, va estar confirmada pels experts que hi van participar. Tots coincidien en que se n’ha de parlar més, amb la gent que ho pateix, amb algun familiar o amic proper i el que em va sobtar més amb les persones que en algun moment manifesten aquesta intenció. Sempre havia pensat que el millor era canviar de tema i ahir els experts van dir que la millor opció és:
deixa-ho per desprès, però PARLEM-NE.
L’altra cosa que em va esgarrifar més són les xifres que es citen pel que fa el suïcidi de los persones grans. Els pocs estudis que hi han, senyalen com a principal causa la SOLEDAT, que provoca amb les seves poques ganes de viure que tenen i que  es podria considerar suïcidi indirecta (descontrol sanitari, o alimentari) Tot això m’ha fet pensar que els nostres esforços haurien d’anar en el sentit de la lluita contra la soledat. Molts hem direu que les nostres associacions ja fan un bon paper en aquest sentit però veient els resultats sembla que no és suficient. Potser hauríem de canviar de mentalitat en quan a viure sols. Un percentatge MOLT, MOLT alt de gent que conec em diu que li agradaria viure sol a sa casa mentre pugui i les assistents socials i administracions publiques ho respecten i ho afavoreixen quan jo em pregunto: "HO FEM BÉ?", Respectar la seva voluntat realment és el millor però socialment potser podríem fer alguna cosa per canviar la mentalitat.
La gent no està feta per viure sola i  no som cap excepció però, quines possibilitats reals hi han de conviure amb algú quan ets gran? Els fills volen fer la seva i ho entenem perquè tots  hem sentit aquesta necessitat quan érem joves. La gent de la nostra edat no té ja la ductilitat dels joves per suportar la convivència amb d’altres. Ens haurem de conformar a  conviure el màxim d’hores possibles amb els altres per tal de que ningú es trobi sol, a demanar companyia si la necessitem i a posar allò que ara tant es comenta “els radars” per tal de detectar a aquells que tot i necessitant companyia no s’atreveixen a demanar-la. Fem des de les nostres associacions uns autèntics centres de detecció de necessitats i un esforç per contribuir a solucionar-les.
Carme

4 comentaris:

Josep ha dit...

Veiem en general el suïcidi com una tragèdia, però, realment ho és?, quan una persona pren aquesta decissió?, afecta en major nombre a les persones grans?.
Avui mateix he llegit al diari que a Itàlia cada dia se suïcida per terme mig un petit empressari i un treballador, que es veuen abocats a la missèria per l'actual crisi. tanmateix hi ha un elevat nombre de suïcidis entre persones joves, per tant no és exclussiu de la gent gran.
Ara bé, quan està una persona abocada a acabar amb la seva vida?, molt senzill, quan les dificultats de la seva situaciò personal fan la vida tan difícil que prefereixen acabar d'una vegada.
Potser per alguna persona la soledat pot ser el desencadenant de la "solució fatal", però molts suïcides són persones que aparentment no estan soles. Potser el que indueix a treure's la vida no sigui la soledat en si mateixa, sino l'efecte acumulat de la carència d'essers estimats i que t'estimin, la falta d'una il.lusió o un interès, el considerar que ja no tenen més a fer en la vida.
El moviment associatiu pot ajudar, però el que seria necessari és que a les persones que donen signes d'estar inclinades al suïcidi rebessin dintre de les mateixes associacions o en centres de salut ajut psicològic per poder enfrentar-se a les seves dificultats.
Des de les associacions hauríem de plantejar a las diverses administracions que els gerontòlegs tinguessin la formaciò i els mitjans necessaris per detectar i tractar els simptomes. Com?, no ho sé, però seria bo obrir un debat.

Anònim ha dit...

Desprès d'escriure l'article he trobat que el debat es va produir arrel de la publicació d'un treball d'investigació portat a terme per l'Hospital de Sant Pau en persones de la dreta de l'Eixample i delque trobareu algunes parts publicades a internet. Carme

Miquel ha dit...

La falta d'il·lusions i la soledat creen una sensació de buit a la nostra vida, que a vegades resulta molt difícil de superar. Sembla una contradicció, però el cert és que la vida, com més buida és, més pesa, i aquesta feixuguesa porta a situacions animicament insostenibles. És una tragèdia que hem de procurar evitar, esforçant-nos per infondre il·lusions i espereança al nostre entorn.

Joan ha dit...

El projecte RADARS que cites, és un del preferent per aquest 3 anyas vinent, que poden ajudar al suïcidi indirecta a que porta el no tenir ganes de viure
Joan