diumenge, 21 d’octubre de 2012

Sense amistat, l'home no pot ser feliç

Bust d'Aristòtil
Això ho deia Aristòtil, i es degut a què els filòsofs grecs van escriure molt sobre l’amistat, molt més que sobre el matrimoni i la família. Els grecs equiparaven l’amistat amb la virtut, i és perquè l’amistat és imprescindible per la vida. Els amics són persones sense cap vincle sanguini, no han estat imposats per ningú, s’aprecien i estimen perquè és una relació lliure, en la que cadascú elegeix el seu amic amb absoluta llibertat. Des dels filòsofs grecs l’amistat es considera com un gran tresor. No és una cosa que és compra ni es ven, sinó que sorgeix entre els amics sense que ni tant sols se n’adonin. En aquesta relació hi ha quelcom de misteri de quina manera s’introdueix aquesta relació dins dels humans, es com si s’obrissin sense soroll les portes del nostre interior a determinades persones amb les què compartim tant les alegries com les penes, perquè aquesta forma de compartir es essencial per arribar a aconseguir la felicitat, doncs el ser humà no pot ser totalment feliç si es limita a si mateix. Es evident, que per pròpia essència la persona tendeix a l’amistat.
 
Montserrat, a l'alba
L’amistat és com el sol que il·lumina la vida del ser humà. No tenir amics és sentir la solitud per la seva cara fosca, és la tristor, és el desànim, és el morir. Per això la societat s’ha adonat que les persones grans no poden viure de forma aïllada perquè va contra la naturalesa humana. Han de tenir amics, i com que amb els anys els amics ens deixen, la societat en general ha de trobar els mitjans per encaminar-los cap a les associacions  on es trobaran amb persones d’edat similar, amb les que podran fer amistat i compartir tot el gran bagatge del seu interior.
 
No hi ha dubte que en trobar una persona gran amb dinamisme, parladora i amb humor, és prova evident que deu tenir amics i bons amics, i el seu estat d’ànim evidència que té més salut, millor qualitat de vida i podrà lluitar amb més eficàcia contra las malalties que pugui tenir.
 
Clàssic retrat de Goethe
Gràcies a l’amistat el món es transforma en una gran llar, i així ho considerava el gran poeta Goethe tot dient:
El món apareix buit si ens l’imaginem solament ple de muntanyes, rius i ciutats, però sabem què aquí o allà hi ha algú que està en sintonia amb nosaltres, algú amb qui seguim vivint en silenci; això, i sols això, fa que la terra sigui un jardí habitable.”  
                          
Josep Maria

5 comentaris:

Miquel ha dit...

Totalment d'acord en que, com diu aquest article, les amistats individuals s'elegeixen amb absoluta llibertat, una afirmació d'Aristòtil corroborada també més tard per Ciceró, en el seu tractat "De amiticia": l'amistat es basa en la llibertat d'elecció.
És fàcil fer una analogia amb les amistats polítiques que, moltes vegades, uns pobles volen imposar sobre els altres, sense que se'ls doni aquesta llibertat d'elecció, que és la base de l'amistat. Unes relacions polítiques forçades no poden crear mai lligams d'amistat.

Anònim ha dit...

Amics de debó n'hi han pocs i van desapareixent amb l'edat però el millor de tot és fer-ne de nous i de vegades fins i tot d'aquells que pensem que són d'una altra generació. Carme Prats

Anònim ha dit...

El amigo es aquella persona en la que confias, a la que quieres, que te ayuda cuando desfalleces aunque solo sea con una mirado o una sonrisa. Quien lo encuentra tiene un tesoro que ha de guardar y no perderlo.
Es tan dificil encontrarlo...
Mary Luz

Sophia Blasco Castell ha dit...

L'amistat és un autèntic tresor!
Gràcies per recordar-nos-ho!

Sophia Blasco Castell ha dit...

L'amistat és un tresor! Gràcies per recordar-nos-ho!