diumenge, 18 de novembre de 2012

Quo vadis?

Caràtula del vídeo de la pel·lícula
Si busqueu Quo vadis al Google trobareu que és una pel·lícula del gènere històric de Mervyn LeRoy basada en una novel·la  del mateix nom de Henryk Sienkiewicz, i diu que la tradició l’atribueix a sant Pere quan escapava de Roma per evadir la ira de Neró i en una visió va veure a Jesús i li va fer aquesta pregunta: Quo vadis, Domine?. I el Senyor li va contestar: “A Roma, d’allà on marxes tu”.
 
Ara, en plena campanya electoral hi ha qui aprofita aquesta frase per convertir-la en “Quo vadis, Artur”, sense escoltar el que el criticat Artur està dient per activa i per passiva, que és ni més ni menys, cap on va!. Potser no ho diu prou clarament? O els que ho escolten són sords? O li posen altaveus més potents que la seva veu, i no volen que s'escolti el que diu?
Más, explicant cap on va
Per mi, que sóc un simple ciutadà d’abans de la guerra, us diré com jo ho veig
A l'Artur sempre li he sentit a dir que ell creu que el poble té el dret a decidir els seu futur, tant si és per pujar al cel com per baixar al més profund dels inferns. Però ningú pot saber on creu el poble què és el cel o l'infern, si no se li pregunta. Aquesta cosa tan simple, no ho deu ser tant, vist els soroll que ha armat. I com que uns veuen el cel allà on altres hi veuen l’infern, i a la inversa, els que pensen que pot sortir guanyador el que no és el seu cel, prefereixen no preguntar. Home! Això és fer trampes!
Ens juguem el dret a decidir
Igualment li he sentit a dir moltes vegades que a ell no li agrada perdre.  A qui li agrada!, A mi tampoc m’agrada!. Com també li he sentit a dir sempre, que ell acceptarà allò que la majoria cregui que és el cel, encara que no sigui el seu, ni que després resulti que el que surti majoritàriament vencedor tampoc sigui el cel, sinó un infern, però haurà sigut la voluntat del poble 
Els candidats dels partits amb representació
La pregunta del “Quo vadis”, jo no la faria a l’Artur, sinó a tota la classe política immersa en el problema  dient: “Quo vadis, Catalonia?”. Però com que suposo que tots respondran que “volen el millor per Catalunya”, al final, surti el que surti, no els quedarà més remei que parlar-ne i pactar per posar-la en funcionament.

Esperem que abans d'escollir un cel determinat, els fets i no les paraules dels pintors, ens hauran demostrat quin cel és el que més ens convé. Les persones no som ni un remat, ni tontos. Sabrem escollir 
Joan
 

7 comentaris:

Miquel ha dit...

És ben cert que els partits polítics, com diu en Joan, no coincideixen gens a l'hora de determinr on és el cel, i on és l'infern, que ens prometen. I encara que les seves opinions no coincideixin mai, tots ells són ben respectables si actuen democràticament. Però alguns no ho han fet així, i aquells partits polítics que, per impulsar la seva campanya electoral, han necessitat fer venir a persones de fora, per tal que amb falsedats i amenaces, defensessin els seus arguments, han evidenciat de forma molt clara que són uns partits subordinats a consignes alienes, i que d'esperit català, i de voluntat real de servei al país, en tenen molt poc. Aquí si que és ben aplicable la dita evangèlica de "per les seves obres els coneixereu".

Mary Luz Eixarch ha dit...

Como siempre, acataremos lo que diga la mayoría, nos guste o no. Lo que hace falta es que los que dirigen lo acepten y lo respeten, no haciendo su santa avoluntad, porque sino, ¿ para qué preguntar?.
ya veremos....
Mary Luz

Jubilats i Pensionistes USOC ha dit...

Hola Joan.

T'has avançat al meu escrit que tinc pensat publicar la setmana que ve i que s'assembla una mica al que has plantejat, encara que des d'un altre enfocament.

M'ha agradat i està molt ben enfocat. També el que demanis comentaris.

Una abraçada.

Ramiro Lozano
Jubilats-USOC

pepanton ha dit...

És evident que si al poble no ens pregunten, no sabràn mai qué es el volem.
El problema és que alguns (o tots els partits) no volen o bè tenen por de saber qué és el que opinem.
Hem vist clar que alguns s'enroquen en les seves posicions, i altres han canviat el seu discurs i ofereixen alternatives que fins ara han demostrat que no volien ni sentir-ne a parlar.
El que hem de jutjar els ciutadans és qué volem realment i qui defensa aquesta posició, però sense perdre la memòria històrica dels últims anys. I que el desig de la majoria sigui tinguda en compte, en primer lloc en el nostre pais i desprès a la restat de l'estat.
Si guanya una majoria favorable a les tesis independentistes, comencem a fer el camí. Si ben al contrari, guanyan les tesis unionistes, que d'una vegada siguem respectats i passem de ser una possessió (Cataluña pertenece a España) a formar part de l'estat (Cataluña forma parte de España); ja hem tingut massa anys de despreci, odi i menysteniment.
Preparem-nos a veure com es llençada molta merda els dies de campanya que queden.

Josep

Anònim ha dit...

Estic d’acord en que tenim dret a decidir però la historia està plena de cops en que ens hem equivocat i molt. També he escoltat i molt a Artur Mas potser no estic tan sorda com ell que sembla que té una oïda molt selectiva, també som catalans els que vam parlar i no ha escoltat el 14N. Per altra banda les al•lusions al cel i l’infern per gent no creient com jo no serveixen per a il•lustrar ni tan sols com metàfora cap realitat de moment només tinc un president que em diu que si guanya hauré de decidir. Bé, si arriba el moment ja ho faré però preferiria propostes que m’afecten i molt ara. Carme Prats

Josep Maria ha dit...

Els catalans des de fa 300 anys hem estat atemorits i dominats per la por del què ens passaria si Catalunya fos independent, a on aniriem?. Doncs bé, ara hi ha un polític amb condicions intel•lectuals, morals i de serietat que està decidit a sacrificar-se per portar-nos al lloc que ens correspon per la nostra forma de ser i el nostre destí a Europa, Artur Màs. Aquest a demanat als altres polítics de partits que es diuen catalans per fer pinya i junts donar al poble de Catalunya el què es mereix, però els polítics de dos partits els hi tiren més les ordres del seus socis a Madrid, i li posen pals a les rodes, però aquest cop és el poble al que té la força i, amb ella, arribarem a on calgui, serà difícil i ens costarà, diu en Artur Más. però en sortirem perquè Catalunya no és farà enrere, Visca Catalunya!

Pere C ha dit...

És veritat que estem molestos perquè aportem més del que rebem, és ben cert, però perquè no es posant d’acord i diuen quan és y quan hauria de ser. Al menys sabríem de quina quantitat parlem. L’’aspecte és que no ho saben o pitjor, els espanta dir-ho.

La gent ens preguntem:
Què fan les Administracions amb els nostres diners?
Quines prioritzats tenen?
És malgasten diners?
Què paguem cada dia d’interessos del deute?

Uns ens diuen que anirem millor sent independents
Millor, PERÒ, PER QUÏ?

Altres ens diuen que no, que ara toca obeir i pactar.
Però, PACTAR, QUÉ?

Si al final, encara que no vulguin, hauran d’acabar parlant, i pactant el que sigui
Voleu dir que no fora millor que entre tots, I DE VERITAT, es busquessin solucions pels 850.000 aturats?

Pere C.