diumenge, 28 d’abril de 2013

Més de 50 i aturats

M’agradaria reflexionar sobre totes aquelles persones de més de 50 anys que es queden a l’atur. La seva esperança de vida es:

Exclusió social
a.) Començar a formar-se en una nova feina amb poques perspectives?
b.) Trobar feina?
c.-) Jubilar-se amb la pensió mínima? Potser han treballat i cotitzat en molts casos trenta anys. I en aquest cas, com sobreviure fins llavors?
e.-) Marxar a països on diuen que encara hi ha feina?

Estic una mica farta de veure als diaris que aquesta gent mai més trobaran una feina. Cada dia conec més gent en aquesta situació. Uns perquè viuen sols i no han adquirit deutes, intenten sobreviure amb els estalvis.  D’altres que tenen famílies que mantenir, fills en la majoria del casos, recorren a pares, avis, germans. La família esdevé la seva esperança més propera. El problema ve quan la situació de la família és tan precària que no poden aguantar-ho i no els queda res. Es veuen abocats a L’EXCLUSIÓ SOCIAL.
Avenços tecnològics
Quan els avenços tecnològics ens donen una esperança de vida de gairebé cent anys, no podem dir que a la meitat de la vida, als cinquanta, ja no podem fer res, no hi ha cap sortida. Si a la vegada que es demana una feina mileurista es llegeixen els diaris, s’escolta la ràdio o es veu per la TV que quantitat de persones estafen unes quantitats que molts no saben ni tan sols escriure en xifres. Si aquests lladres no van a la presó perquè allí només hi van els pobres. Potser estem pregonant la manca d’escrúpols.
Aturats de més de 50 anys
Una societat que deixa fora una part de la seva població té el deure de protegir-la i no em refereixo a donar-li ansiolítics o antidepresius. Sembla que als nostres polítics els preocupa l’atur juvenil, la prima de risc, l’ independència...Jo, sincerament, no puc suportar, escoltar que mai més trobaran feina. Allà molt amagat potser tinc UNA ESPERANÇA. Si tots pensem el mateix i som majoria, que ens ho impedeix? Hi ha prou amb la INDIGNACIÓ? Potser haurem d’anar pensant en fer un pas endavant.
Si us trobeu en aquesta situació, no abandoneu a la meitat de la vida. Lluiteu amb totes les vostres forces. SOLS (buscant feina, formant-vos de nou...) i ACOMPANYATS (no dubteu a recórrer a tot tipus d’associacions, voluntaris...). Per sort tenim una societat rica en voluntariat i en molts casos solidària. No oblideu que potser no trobareu una gran solució però que si busqueu sempre trobareu  UN VOLUNTARI AMIC.
Carme Prats

5 comentaris:

Miquel ha dit...

És un valent crit d'esperança contra els depriments pronòstics dels diaris, els quals, més que informar, desinformen. La situació és molt i molt preocupant, sobretot per les persones que la pateixen més, i la premsa no infon gens d'optimisme ni ajuda a millorar-la. I el mal social que fan la gran quantitat d'estafadors, és demoledor. La Carme té tota la raó quan proposa lluitar amb totes les nostres forces, fer un pas endavant. Lamentablement, però, no serveix de gaire tenir raó quan el Govern està equivocat. Potser el que aquest país necessita amb més urgència és una major quantitat de polítics a l'atur.

Jubilats i Pensionistes USOC ha dit...

És de suposar que tots aquests aturats a la recerca d'ocupació, seran el la mani del 1r de Maig. Estupenda reflexió Carme.

Ramiro Lozano
Jubilats-USOC

Toni Almagro ha dit...

Queria haceros un comentario para dar animos a los que piensan que ya no tendrán trabajo, no.ns es asi,si te rindes sí pero si luchas tendrás recompensa, pero eso si, has de hacerlo con cabeza.Yo encontre varios puestos de trabajo a partir de los 56 años, ahota tengo 63 y estoy prejubilado, luche,me reciclé y puse toda mi experiencia en el asador.
Haciendo una breve introducción de quienes somos, os diré que nuestro grupo esta formado por casi un 10% de personas en edad de trabajar y algunas trabajando, después un 80% prejubilados y el resto jubilados, no obstante y dada que nuestra filosofía de vida es llegar a ser longevos siendo y repartiendo felicidad, esto se ha de llevar a cavo desde joven con lo cual tenemos personas jóvenes también en el grupo.
Un saludos cordial
Clubdels100ipico.blospot.com

Joan ha dit...

Per mi és un bon article que crida a l’esperança. No veig tan clar si n’hi ha o no prou amb la indignació. Crec que no, però com?

Que podem aportar els grans?.

Un problema que tots els governs ens diuen que solucionaran és no posar tantes traves als petits emprenedors per posar en funcionament els seus projectes quan la realitat ens demostra que no és així. És necessiten molts permisos que costen temps i diners per obrir un negociet.
Si tots els partits quan han governat ens venen la mateixa moto, ara que hi estan d’acord, no ho fan per aclamació?

Joan

Mary Luz ha dit...

No hay que rendirse. Se ha de seguir luchando.Las personas de 50 años que han perdido el trabajo deben aprovechar y seguir formándose en otros trabajos para tener mas oportunidades.El gobierno, tanto nacional como autonómico, debe poner facilidades para que se pongan negocios, no impedimentos, ademas de ponerse de acuerdo con los empresarios y ofrecer " descuentos varios" al empresario que emplee a un mayor de 50 años.