diumenge, 25 de novembre de 2018

El rellotge, el meu entrenable amic


El meu estimat rellotge,
d'estil modernista en forma de palmatòria,
m'ha acompanat des del dia del meu casament
en el seu discret lloc sobre la tauleta de nit.
Però ara, amics meus
.... el tinc malant
.... molt malant.....
te l'alzheimer del rellotges.
i amb aquesta malatia
ja sabem com s'acaba
Però encara que deixi de fer tic-tac,
sempre el tindrè el meu costat
El matí és per a mi una hora de frescor, d’iniciació, d’il·lusió, de sentir-me lliure, tot em somriu, la llum dissipa les tenebres.


Sempre he estat un home matiner, m’he llevat sense necessitar despertador a les set del matí, el meu despertar ha sigut alegre, sento que totes les meves facultats estan receptives i a punt per exercir la meva professió, encara que quan era solter alguna dia se m’enganxaven els llençols, però eren unes notes falses que confirmaven que el matí era la meva alegria. Per contra, a la nit no tinc recorregut, les meves facultats mentals es tanquen, el meu somni es com una tomba molt profunda, quedo embolcallat pel cansament físic i mental.    

Quan em vaig casar, un bon amic meu, amb va regalà un rellotge amb molta sorna, escrivint una tarja de felicitació que deia: “Al bon amic Josep Maria, amb el desig que la responsabilitat del nou estat de “pater familiae” no li canvi el seva condició  d’home matiné”.

El qualificatiu d’home matiné, com jocosament em titllava el meu bon amic, no el vaig canviar mai.

Aquell Rellotge, que era i és molt particular per a mi, la seva forma era una reproducció amb estil modernista de la clàssica palmatòria, un plateret proveït de nansa per a sostenir una espelma en un suport cilíndric buit.

La meva estimada esposa, com a dona previsora, va considerar que el Rellotge podia assegurar el meu esperit matiné en l’hipotètic cas que fallés, i així, evitar que mai arribéssim tard als llocs o perdéssim algun mitjà de transport quan sortíssim de viatge. Raó per la qual, va convertir el Rellotge en un permanent vigilant assentat sobre la meva tauleta de nit, i en conseqüència, va néixer dintre meu una especial estima al Rellotge. 

Però com la vida no és de color de rosa, un dia va fer presència el genet apocalíptic del càncer, i no tingué pietat amb la meva estimada esposa, i se la va emportar.

En el nostre dormitori va quedar com a recordança d’aquella disposició de la meva enyorada muller, la presència viva del Rellotge.  El temps passa, i aquell modern Rellotge actualment ha entrat a la jubilació, i sols puc tenir amb ell un monòleg explicant-li els embadalits i feliços records de la meravellosa vida compartida amb la meva inoblidable muller; però el meu apreciat Rellotge actualment té alzheimer, ja que la corda no te força, la constant fricció de la roda d’escapament i l’àncora li funciona amb ralentí, el seu típic “tic-tac” se li sent molt lentament i les agulles corren amb molta lentitud i retràs.

No l’abandonaré mai perquè la seva existència és part de la meva millor vida, la compartida amb la meva estimada esposa.

Josep Maria V.

2 comentaris:

Miquel M. ha dit...

Es cert que molts objectes, en aparença intranscendents, ens evoquen alguns records que, per nosaltres, són molt valuosos. Un rellotge, per ell mateix, no sembla que hagi de tenir massa importància, per en Josep M. V. és molt important, més pel que representa que pel que és. I estic segur que a molts avis i àvies ens passa una cosa semblant: els obsequis que rebem dels fills i dels néts són molt més importants per l'estimació que ens representen que pel seu simple valor material. El sentiment està per damunt de tot.

Joan ha dit...

A mi també em passa com a tu. Tinc objectes que els estimo molt pel seu orígen i no pel seu valor.