Davant del mirall

Si aquesta fos la nostre imatge de fa anys
fisicament no ens hi assemblariem
gaire, però som els mateixos

Fa temps que col·laboro en una Associació de gent gran, A.C.A., que publica periòdicament una revista social amb el títol evocador de “Abans i ara”, un títol que suggereix continuïtat: el que som ara, amb els nostres anys i la nostra experiència, és també el que érem abans.

Potser sí que avui, quan ens mirem al mirall, ens costa una mica veure’ns-hi tal com érem una pila d’anys enrere, i se’ns fa difícil convencer-nos de que la imatge que hi veiem, encaixa amb aquell noi o noia que continuem portant a dins nostre, un noi o noia que començava a obrir-se camí per la vida en circumstàncies difícils, en un país oprimit culturalment, devastat per la guerra i amb seriosos problemes econòmics.

La nostre Universitat,
la Central de Barcelona,
la que dona nom a la seva plaça

Però la realitat és que som nosaltres mateixos, i no ens hem equivocat de persona. Curiosament, a vegades enyorem aquell temps i aquelles dificultats. O potser el que de veritat enyorem, són aquells personatges de la nostra vida que eren més joves, estudiaven i treballaven esforçadament, i malgrat no tenir les comoditat actuals, estaven plens d'optimisme i entusiasme.

El temps d’ahir i el d’avui es connecten d’una forma sorprenent, i ens costa acceptar que els nostres néts, que ara ja van a la Universitat i decideixen amb criteri propi, són aquells mateixos nois i noies d’anys enrere, o aquells adolescents que a vegades donaven tants mal de caps.

Un dels edificis del Campus de Bellaterra
a la que van els nostres néts.
No té res a veura amb la nostra Central,
però és una de les nostres
Universitats actuals

Ben segur que alguns dies encara enyorem els personatges de la nostra vida que el temps ha anat canviant i modelant. Potser si que ara ens costa una mica reconèixer-nos tal com som, però ben segur que no voldríem retrocedir. Tot el que hem viscut, tant les coses agradables com les que no ho han estat tant, formen part de la nostra vida, i ens han fet com som ara.

El temps d’ahir i d’avui s'enllacen i no es diferencien gaire. Com a l'Associació A.C.A, l'abans i l'ara s'identifiquen i es fonen en un moment actual, simultani i únic, en un instant irrepetible. Estem cofois del que hem viscut i se'ns esvaeix tot desig de tornar enrere.

El que no se'ns ha d'esvair mai és la il·lusió i l'optimisme.

I així, quan ens mirem al mirall, ens hi podrem reconèixer amb molta satisfacció.

Miquel Mª