diumenge, 19 de gener de 2020

Voluntariat per apendre


Un sense sotre dormint
al carrer 
Voldria comentar la meva experiència sobre les persones sense sostre. Aquelles que veiem als carrers o places tirats a terra amb els seus cartons. Es una experiència pròpia, ja que fa 15 anys que faig de voluntari a la Fundació Arrels, que es una entitat sense ànim de lucre  que  acompanya  i ajuda a les persones que viuen al carrer.
 
Logo de la Fundació Arrels
Fem sortides setmanals amb parelles per diverses zones de la ciutat. La nostre tasca consisteix en  intentar  crear vincles  amb les persones sense sostre i amb aquest llaços d’amistat, aconseguides amb al temps, anar donant  ajuts d’acord a les seves voluntats i necessitats.

Amb aquest acostament aprens que les persones que viuen al carrer no hi ha forçosament al darrera un alcohòlic, un lladre  o un drogoaddicta, que també hi poden ser per descomptat, com a tot fill de  veí.

L'aranya i la seva teranyina,
és un símil del soport que necessiten
els sense sostre  
Aprens que és molt fàcil caure en aquest forat i que el sortir-ne ja es converteix amb una tasca molt més feixuga i en molts cops resulta impossible.

Un fundador d’Arrels, explicava que la vida de tot ésser humà, de qualsevol condició rassa o religió, pot tenir un  símil als fils que sostenen una aranya amb la seva teranyina. Cada punt de sopor pot representar un puntal que fa que els  humans ens mantingui socialment estables.

Els lligams ajuden
a tirar endavant
Si amb el temps perds els pares, la teranyina queda fluixeta. Si vas perdent la feina, la parella, els amics, el pis, l’economia, agafes les drogues etc, cada cop tens menys  lligams que t’aguantin amb el nucli social i aleshores la caiguda és inevitable. I si mires la vida de la majoria de persones que estan al carrer veus que han anat perdent fils importants, que fan que la vida sigui mes estable. I no tenen cap ma que els ajudi com a sopor. Al nostre entorn tenim o hem conegut a persones que han caigut en molts tipus de problemàtiques, però que amb l’ajut de familiars, amics o institucions han pogut refer de nou el camí. No tothom té aquesta sort.

La tasca dels voluntaris és
 teixir xarxes socials,
 i si es trenquen,
 tornar-les a teixir
l el que  Arrels intenta aconseguir a través de la seva organització i els molt voluntaris que la formen, és anar fent un nou entramat social amb aquestes persones perquè  poc a poc, puguin aconseguir refer el camí d’una nova vida. Es una feina llarga, molts cops ple d’èxits de moment i després altre cop caiguda, però sempre quan es torna a caure, el punt de baixada sempre es una miqueta més alt que l’anterior. I des de el punt de vista d’acompanyament, esperant que les persones facin el pas en el moment que elles vulguin o necessitin. I amb aquesta espera, els èxits molt cops son espectaculars.

Primer la casa
Altres recursos són pisos tutelats, o be habitacions compartides, centres de acollida per persones molt dependents i una nova modalitat que s’està implantat per a les persones més  recuperades i amb autonomia pròpia,  a les quals se’ls hi ofereix un pis propi. La terminologia se’n diu Housing Firts (primer la casa)

Malgrat que el lema és que
ningú dormi al carrer,
alguns sense sostre
prefereixen el carrer a un pis.
Es important també saber, que està ple de gent que viu al carrer  i que se’ls ofereix  un pis amb cost quasi cero i no l’accepten. Els motius que ens expliquen molts d’ells es que quan obren els ulls de bon matí en ple carrer, estan amb  contacta amb la vida i en un pis es troben molt sols. També això ens ha fet molts cops reflexionar.
 
Per ajudar a un sense sostre
 que no tingui papers,
3el màxim que podem fer
és convidar-lo
a un cafè
Podríem dir que totes aquestes vivències son engrescadores i positives. Però com amb tot hi ha però, ... tot això que he comentat sols es pot aplicar a les persones que tenen carnet comunitari. Els altres sense papers, sols podem oferir companyia, alguna dutxa o un cafè. I aquesta pobre gent són els anomenats el quart món, que encara que sembli mentida els tenim a tocar. 
  
Persones respectables
que per aquelles coses de la vida,
ara eren sense sostre
Al llarg de la meva vida de voluntari de carrer, he conegut a persones que havien sigut periodistes, petits empresaris, capitans de vaixell, comandants d’aviació, cuiners, enginyers, personal sanitari, economistes,  informàtics i tota mena d’oficis, que ara eren sense sostre. També hem conegut persones que no han vist mai els pares, o que han tingut pares mal tractadors.
         
Be m’ha semblat que aprofitant aquest portal poder explicar amb una miqueta de detall el meu punt de vista sobre la gent que mal viu al carrer, que no és tret de llibres ni de reportatges televisius.

I també dir-vos que aquest anys de amistat i convivència amb moltes persones sense sostre, m’ha donat unes lliçons de vida que mai podré agrair del tot.
Salvador  CM  

4 comentaris:

Miquel M. ha dit...

Es ben cert que nosaltres, com totes les plantes, necessitem les nostres arrels per viure. De la mateixa manera que quan un arbre perd les seves arrels, s'asseca i mor, quan les persones perdem els nostres lligams socials, quedem sense nord ni orientació, com una barca a la deriva.
És molt lloable la tasca d'en Salvador CM. ajudant a aquestes persones a retrobar la seva inserció social, el seu nord, la seva il·lusió per viure.

Joan ha dit...

Salvador

La vivència que ens has explicat m’ha arribat al cor, no solament a mi, sinó a més d’un lector, d’aquells que no s’atreveixen a posar comentaris, però que m’ho diuen a mi.

Enhorabona en nom meu i de la resta de lectors que t’han llegit

Joan

Mary Luz Eixarch ha dit...

Tremendo. Vaya trabajazo que haces, es increíble.
Mary Luz

Dolors Fita ha dit...

Be, a prop de casa hi ha una plaçeta i amb el seu pobre dormint en un banc. Jo a vegades li
he donat roba hi abans he preguntat si la volia. També hi ha un Super-Dia que abans de
entrar dins el local hi ha un microones que aquesta persona a vegades escalfa el seu menjar.
En deia la caixera que si tenia diners comprava menjar i que a vegades algú del barri li
donaba una carmanyola amb menjar que s'escalfava alli. Despres de la tempesta pasada vaig
preguntar-li on habia estat i em va dir que alguna nit a un centra social i un altre dins
d'un caixer. No cal dir que tots els caixers tocan a casa, sobre les 7 de la tarde ja
están plens.L'home de qui parlo sempre m'ha parlat amb educació. Alguna vegada camina
parlant sol pero mai he vist que molestés a ningú. Volia preguntar-li perque no anaba mes
sovint al centra Social, pero no em vaig atrevi. Es una llástima veura aquesta gent.
Gracias Salvador per la teva tasca. D. Fita