dijous, 22 de setembre de 2011

Impressions del Viatge a Terra Santa

Hort de Getsameni
A Israel si pot anar per turisme, per història o motius religiosos. Anar-hi només per turisme no crec que valgui la pena. Anar-hi per conèixer l' història i la seva cultura ja és una altra cosa. Aquesta cultura i aquesta història han condicionat la nostra i la de tot el que ara en diem orient mitjà i tot l’occident.

Si al coneixement històric hi afegim una motivació religiosa, el resultat del viatge és d’una riquesa extraordinària.
 
Per entendre  els que és aqueta terra, hem de saber que les paraules que nosaltres creiem sinònimes, com israelita, jueu, hebreu no ho són. Israelita és una nacionalitat en la que hi han jueus, àrabs, catòlics, coptes, etc.. Jueu és una religió i hebreu una llengua
Llac de Tiberíades

Des del any 70 en que es va destruir el temple fins avui la història d’aquesta terra ha sofert mols canvis que marquen molt el que hi passa ara      

Hem estat al mar de Galilea o llac de Tiberíades. Veure sortir el sol per l’altre riba del llac i navegar per aquestes aigües, que ens porten tants records evangèlics, fins a la muntanya de les benaurances, és una de les vivències més enriquidores que he tingut. El  paisatge i tot l’ambient és tan senzill i tan natural que impressiona.

El camí de Galilea cap a Jerusalem el fem per la riba del riu Jordà. Contrariament al que esperàvem, és un riu molt petit i a l’altre banda ja hi ha Jordania. És una zona que fins no fa gaire era zona militar i encara hi ha senyalats camps de mines i fortificacions  abandonades. Ara, però, s’hi respira molta tranquil·litat.

El dessert de Judà és una altra de les coses que recordarem tota la vida.

Mesquita d'Omar
El mar Mort es troba a 400 metres sota el nivell del mar i Jerusalem a 900 metres per sobre, així és que s’entén molt bé quan llegim que “Jesùs pujà a Jerusalem”.

Arrivar a Jerusalem al cap vespre, des del desert, et deixa amb la boca badada. Es comencen a encendre els llums de la ciutat, que té el mateix perímetre que Paris però un 10% dels habitants (750.000). Tot són turons amb edificacions dels diferents barris, molt separats els uns dels altres, formant un conjunt sumament harmònic. Al centre de la ciutat una gran cùpula daurada que és la Mesquita d’Omar, que ocupa el lloc que l’antic Temple. Pels jueus és una veritable punyalada al cor.

El mur de les lamentacion
Els que podríem assenyalar com a llocs sants a Jerusalem són moltíssims. Uns únicament per l’església catòlica llatina, altres compartits amb les esglésies ortodoxa, copta, armenia i en algun cas també musulmanes. D’altres són específiques de les esglésies cristianes reformades, com les luteranes, anglicanes, etc.

Tot això obliga a fer un esforç d’adaptació i comprensió que no és fàcil i de vegades arriva a ser contradictori, però si ets capaç d’obrir els ulls a la universalitat de la humanitat, arrives a entendre que Jerusalem vulgui dir “ciutat de la pau”.

Deu vulgui que un dia sigui així.

Josep Mª T.G.

1 comentari:

Miquel ha dit...

És un bonic elogi de Jerusalem, una ciutat que tant de bo fes més honor al seu nom de "casa de la pau". Però el cert és que la pau social n'està bastant allunyada, i la concòrdia entre els seus barris - molt cuidat el jueu i molt pobre l'àrab - i entre les diferents religions, és només un eufemisme. Tots desitjaríem que aquesta situació millorés.
I la tranquil·litat que sembla respirar-se a la vora del riu Jordà també és, lamentablement, una pau molt efímera, que s'acaba ben aviat en arribar a Jericó, ja en territoti palestí. És molt trist que la Terra Santa continui sent una terra de contradicció. Això no passaria si el missatge de les Benaurances fos més escoltat arreu, especialment en aquelles beneïdes contrades on va ser proclamat. Confiem en que la pau, fonamentada en l'amor i la justícia, hi regni ben aviat.