Amic confident

L'arbre de l'amor

Generalment les persones grans tenim una marcada propensió a la confidència, tal vegada pel desig d’alliberar tensions interiors, buidant-les a fora. Potser això ens fa perdre una mica el misteri de la nostra personalitat, però, no obstant, la confidència, tant si es deguda a vanitat o a feblesa, és un un punt d’efusió que ens fa socialment més amables. La contensió absoluta ens faria tornar més eixerraïts, obligats a viure com tancats en nosaltres. El nostre esperit cerca contactes, i per això és molt recomanable trobar un bon amic prudent, per poder-li fer confidències mesurades.



Passejant entre els arbres

La llàstima, però, és que ni l’amistat ni la prudència sovintegen. I a falta d’un bon amic, cal buscar substitucions per parlar, ni que sigui amb les pedres, que és el mateix que fan els jueus, quan resen, de cara a les antigues muralles de Jerusalem. Però la pedra és massa dura, massa immòbil, massa poc humana, per satisfer el nostre desig de confidència.

Potser el nostre millor confident, a falta d’un bon amic que ens doni consell, és un bon arbre. Un arbre és sempre un amic segur. No falla mai, sempre el pots trobar al seu lloc. Un arbre és una mena d’ala protectora, una xarxa vegetal que ens protegeix, feta de verdor, d’aire i de cel. L’arbre sap escoltar i entendre les nostres confidències. El diàleg amb ell ens allibera, ens reconforta, no ens compromet mai. En ell podem reposar-hi l’esguard i l’esperit, mentre escoltem la remor de les seves fulles i les nostres mans es complauen amb el contacte rugós del seu tronc, un tronc al que, si volem, també ens hi podem abraçar amb alegria, mentre olorem el seu perfum.

l'arbre que escolta

L’arbre és un bon amic, silenciós i comprensiu, que ens acull, ens protegeix, i fins i tot ens ofereix generosament el seu tronc per gravar-hi missatges d’amor, com a la coneguda cançó del “Til·ler” de Schubert, uns missatges d’amor que després recordarem sempre més, encara que n’estiguem lluny. No ho dubtem pas: l’arbre és un magnífic confident. Dintre seu hi ha una ànima que batega presonera com la nostra, i si li confiem els nostres problemes, ens sabrà comprendre.     

Molts poetes han estat capaços de parlar-hi, i també, quan el vent fa moure les seves branques, d’escoltar el que ens diuen. Nosaltres també hauríem de saber fer com ells. La realitat és molt prosaica, i una mica de fantasia poètica ens pot ajudar a viure més il·lusionadament i a ser més feliços.

Miquel