|
Camí de roses |
Hi ha moments en
la nostra vida, que ens preguntem si és convenient recordar el temps passat, o
és millor oblidar-lo. Aquesta és una pregunta que no té una resposta clara,
perquè depen de moltes i diverses circumstàncies. La vida no és mai un camí de
roses per ningú, i ben segur que tots nosaltres guardem, ben amagat al racó més
fosc de la nostra memòria, alguns records poc agradables, que és millor no
tornar a reviure, si volem conservar la nostra tranquilitat d’esperit. I en
aquests casos, cal que tinguem una idea molt clara: el que ha passat, ja ha
passat, és inamovible, i no ens n’hem de preocupar més.
|
Nostàgia |
També és cet que,
sortosament, tots guardem uns quants records agradables dels moments feliços
viscuts en temps passat, i sembla que el fet d’evocar-los ens hauria de causar
una gran alegria. El que passa és que no sempre és així. Algunes vegades
aquests records alegres poden produir-nos una certa nostàlgia, un cert regust
agre-dolç, per la tristesa d’haver deixat enrere unes hores felices, que segurament
ja han desaparegut, i que és una mica difícil que tornin. Això és molt
comprensible.
|
Jorge Manrique |
Hem de tenir en
compte que aquesta enyorança del temps passat, no és només d’ara. Fa més de dos
mil anys que Ciceró ja enyorava (o
tempora, o mores) la vida austera i els costums ascètics d’èpoques
anteriors, i en fa més de cinc-cents que el poeta Jorge Manrique afirmava també
“que qualsevol temps passat era millor”. Però si pensem com ells, no farem res
de bó. Només repetirem la lletania de les lamentacions. Ens hem de convèncer de
que això no és cert, i de que estem vivint una època privilegiada.
|
Miratge |
Nosaltres, les
persones grans, sabem molt bé que contra el pas del temps no s’hi pot lluitar,
i que moltes vegades, mirant enrere, és possible que ens enganyi el miratge il·lusionat
de quan érem més joves, i que aquesta il·lusió és faci veure el passat de color
de rosa. Però el cert és que aquells temps passats no era pas millor que aquest
temps actual, en el que s’han esborrat les distàncies que separaven les
persones, i en el que tots plegats, gràcies a l’internet, al facebook i al
twitter, ens sentim molt més units i més pròxims uns amb altres.
El que ens cal
és mirar endavant amb il·lusió i aprofitar tot allò que tenim al nostre abast. Entre
oblidar o recordar, el més recomanable és recordar, però només les coses agradables,
per tal de que aquests bons records ens facin la vida més amable.
Miquel
5 comentaris:
Quan difícil es contestar aquesta pregunta. És ben cert el què diu en Miquel i ho raona amb saviesa i precís criteri, és evident que hi han situacions viscudes que més val oblidar, però, al meu entendre, no sempre hem d’oblidar els moments dolents o poc agradables, no som tan bondadosos ni tenim un esperit tan generós, el què si hem de fer es guardar-los per si en un moment determinat de la nostra existència ens trobem en situacions similars, i, aleshores, recordar-los per afrontar la situació amb l’experiència d’aquells resultats negatius que varen tenir.
En quan a què els temps passats eren millors, estic plenament d’acord, que les persones grans no ens hem de parar i lamentar-nos, doncs cada etapa de la nostra vida té una vivència, i aquesta s’ha de viure en cada instant, en el moment, dons no es repeteixen els colors ni es repeteixen les veus.
Jo crec que la gràcia és recordar sense oblidar, però sense enyorança ni rancor
Joan
Estoy de acuerdo con Joan. Es bonito recordar lo bueno que nos ha sucedido, pero si recordamos lo malo, hay que hacerlo procurando que el recuerdo no nos haga daño y eso solo se consigue, en muchas ocasiones, no guardando rencor, per... Es tan dificil!!!
El nostre cervell ja selecciona el que vol que recordem i oblidem. Sempre ens queden la família i els amics per allò que pot ser més important
Sortosament, mentre som vius, tenim la facultat de recordar, i ja només és decisió nostra escollir els records més alegres, o els que no ho són tant. Afirmaven els romans que, quan morim, el barquer Caront ens fa travessar el riu Leteu, el riu de l'oblit, i llavors perdem tots els nostres records. Ara que encara podem evocar-los, crec que val la pena reviure'ls amb joia.
Publica un comentari a l'entrada