diumenge, 26 d’octubre del 2014

Unió o Divorci

Jo podria ser un d'aquests ciutadans de carrer 
Sóc un més dels ciutadans de carrer de Catalunya, i un dels problemes que més em preocupa és la possible fractura civil d'amics, amics de tota la vida, companys de treball i familiars, on pot donar-se una ruptura definitiva o distanciament pel problema polític que vivim.

Hi haurà qui pugui arribar a pensar: "No sé si he de canviar de família o de pensament". Hi ha tensió a la societat catalana perquè només es parla d'un tema i no de la crisi, el desprestigi dels polítics i la seva falta de credibilitat ha passat a segon pla.

Per desgràcia Catalunya i Espanya són un matrimoni en què fa lustres que es va acabar l'amor, i que cada dia hi ha crits, es tiren els plats pel cap, es parla amb rancor, i hi ha odi, i és el pitjor que ha transcendit a la vida social i familiar.

El silenci no resolt problemes
El silenci en política és un greu error i aquest Govern Central ha estat mut gairebé tot el temps, carregant odi entre el mateixos catalans. Qualsevol sortida que es produeixi deixarà brases difícils d'apagar en molts anys. Minimitzar els danys només serà possible amb molta claredat.

Amenaces i alguna cosa més
Aquest llenguatge no ha sigut mai positiu
La secessió no la frenarà la violència, ni òrgans judicials: és un problema polític i com a tal només tindrà sortida per la política, sense oblidar que les lleis formen part de la política, encara que mai aquesta la podrà substituir.

Amenaces, campanyes de desprestigi, etc no són factors que alimenten l'afecte i ànim a viure junts. Per no ferir més a la societat caldrà menys dogmatisme i més flexibilitat, i com diu Muñoz Molina, premiat amb el Liber, cal rebutjar aquesta dialèctica del "I tu més" dictada pel discurs polític.

Em quedo amb les paraules del Papa Francesc, en ser entrevistat per Henrique Cymerman  "Tota divisió em preocupa, una secessió en una nació sense un antecedent d'unitat forçosa, cal témer.

Emiliano

4 comentaris:

Miquel M ha dit...

Malament si un matrimoni es trenqués per motius polítics o per diversitat de criteris, perquè voldria dir que l'amor, l'afecte i l'estimació mútua eren molt febles. Un amor de veritat ho supera tot, com també la veritable amistat és capaç de superar diferències, tant si un és seguidor del Barça i l'altre del Madrid. Pel que fa a la cita d'Henrique Cymerman, no sembla gaire apropiada al nostre cas, perquè Catalunya si que té, des del segle XVIII, un penós antecedent d'unitat forçosa. En fi, que ens cal a tots posar-hi molt bona voluntat per arribar a conseguir la pacífica convivència que desitgem.

Josep Maria V. ha dit...

La unió d’un matrimoni sempre s’ha d’intentar que no es trenqui i que perduri fins que la mort els separi. Però, la unió política a què es refereix l’Emiliano, es impossible que perduri pels segles del segles, encara que es faci referència a les paraules del Papa Francesc, ja que la seva contestació no te cap semblança amb Catalunya. Doncs Catalunya te motius històrics, molt evidents i significatius des de fa 300 anys, recentment complerts, per ser respectada, i, els tractes amb Espanya ha de ser d’igual a igual. Catalunya no pot renunciar a res del què li correspon con a Nació. El Historiador Josep Fontana, fa una fonamentada defensa d’aquesta posició en el llibre, “La formació d’una identitat.”

Joan ha dit...

Entenc el problema que tracta l’article. És el que tenen moltes persones vingudes a Catalunya fa anys, que parlen perfectament el català i molts l’escriuen,i és el que els passa quan van al lloc d’origen a passar uns dies per visitar la família que encara els queda que allà.
Joan

Anònim ha dit...

Espero no perder amigos y familiares y no pienso en cambiar ni de familia ni de pensamiento, la verdad es que sea cual sea la solución final pienso como el papa " toda división me preocupa" y me encanta que Catalunya esté en España.
Mary Luz