diumenge, 2 de novembre de 2014

Unió o divorci II

Parlament de Catalunya
No hi hauria d'haver fractura civil ni distanciament a cap nivell. El procés democràtic iniciat a Catalunya per decidir entre “Unió o Divorci” parteix de la sensibilitat de la majoria dels parlamentaris, votats per tots nosaltres, a la voluntat manifestada pacíficament per uns milions de persones que viuen a Catalunya. Crec que fins aquí tothom hi està d'acord.

Les dues opcions sobre les que es pretén decidir són clares, i cap d'elles conté la veritat absoluta. Creure altra cosa seria un fonamentalisme alarmant que no pot tenir altre fi que la violència que el poble català  rebutja.

Diàleg
Amb aquest plantejament, em veuria amb cor de dialogar amb tothom, i a més amb plauria fer-ho amb qui no pensa com jo, segur que del diàleg em resultaríem enriquits tots dos. Si hi ha tensió cal que descobrim si som nosaltres els portadors del fonamentalisme. No dubtaria sobre si he de canviar de família o de pensament sinó sobre la meva actitud. Si seguim per creure'ns en la possessió de la veritat, no cal canviar de família o de pensament, cal convertir-se canviant el tarannà.

Si es parla tant del tema i no dels altres, gosaria dir que els altres no està tant a la nostra mà poder-los resoldre, i perquè amb l'estructura actual de l'Estat no hi tenim res més a fer que patir el tractament que d'ell rebem.

Anells posats forçats = MATRIMONI NUL
No crec que hi hagi hagut mai, almenys des l'edat moderna, aquest amor entre Espanya i Catalunya. Cal recordar els regnats de Felip IV i Felip V i les dictadures que han seguit a uns períodes de llibertat, i que a Barcelona, per posar un exemple, castells i ciutadelles no han servit mai per defensar la ciutat sinó per atacar-la i humiliar-la. Som una nació amb massa antecedents d'unitat forçada.

Catalunya, país d'acolliment
L'immigració actual és aquesta
 
Les amenaces, la difamació  i molts altres greuges sempre vénen de l'Estat.

Catalunya sempre ha estat acollidora amb tothom, hagi vingut d'on hagi vingut, atrevint-me a dir que avui ningú pot sentir-se estrany a casa nostra, i acabi com acabi el procés, el poble seguirà igualment acollidor.


Volem decidir, democràticament i lliurement, com resoldre la crisi, superar el desprestigi dels polítics, donar solució a la problemàtica social i laboral i avançar amb criteri propi millorant el país.

Jaume B

2 comentaris:

Miquel M. ha dit...

És molt lloable la disposició al diàleg que recomana aquest article, però cal tenir ben present que el diàleg no és possible establir-lo, si un dels interlocutors no el desitja, com sembla que passa en aquest cas.
Hi ha qui dóna la culpa d'aquest distanciament a l'esperit separatista, però seguramnent la culpa també cal atribuir-la, en bona part, a l'esperit separador de tots aquells que exclouen i condemnen tot el que no és com ells voldrien. I d'aquest esperit separador n'hi ha desgraciadament força, fora d'aquí.
Estic d'acord amb en Jaume B., en que la fractura civil no és recomanable, per això ens cal confiar en un futur i desitjat pacte d'amistat.

Josep Maria V. ha dit...

Estic totalment d’acord amb el que diu en Jaume B. en l’article i tan és així que el dia 3 d’octubre de 2.012, vaig escriure una carta a La Vanguardia, que va ser publicada, en la qual, en la seva part més essencial hi deia:
Els polítics de Madrid es tindrien que llegir el discurs de l’Excm. Senyor Juan Vazquez de Mella i Fanjul, nascut a Cangas de Onis i diputat a las Cortes Españolas, de la sessió del 29-XI-1905, que es troba a les seves obres completes, volum VII pag. 203. Va dir als diputats, entre altres coses, “Cataluña ilustre es el orgullo de España; es una raza verdaderamente gloriosa, que ha contribuido con su ser a nuestra grandeza nacional, cosa que se olvida aquí cuando se trata de poner enfrente a Cataluña y España. ¡Qué absurdo!, pues parece que se ignora la história de España.”