diumenge, 30 de novembre del 2014

Invitació al repós

Guanyar una Olimpíada
NO ÉS el nostre objectiu 
Actualment tothom va molt depressa, sembla com usi la rapidesa fos el signe d'identitat del temps present, tot s'ha de fer desseguida i no queda temps ni per reposar. Davant d'això, cal que les persones grans sapiguem valorar el repòs com un signe d'alliberament interior: un cos reposat permet aflorar l'esperit i s'obre millor a la contemplació, a la convivència i a l'amistat. La nostra societat es caracteritza pel dinamisme, la rapidesa, el desig de voler anar sempre més ràpid i més amunt, cosa que pot ser un bon objectiu olímpic, però no sempre és el més adequat per a la nostra vida. 

Cuit a foc lent
La gent gran hem d’oferir la nostra experiència a aquest món tan ple de inquietuds i problemes. Som d'ahir però vivim avui, sense deixar-nos endur pel remolí de la velocitat. Potser si que la lentitud ens encarna en el temps, però aquesta lentitud incrementa el nostre esperit de reflexió, de valoració, de contrast d'opinions, d'enriquiment mutu. Per altra banda, la lentitud i l’eficàcia sovint van unides: qui va a poc a poc no es cansa i arriba lluny, i el foc lent cou millor que les grans flames. Les persones grans podem ser un bon exemple d’activitat i de descans alhora.

El llegir, descansa la ment
Reposar no equival a estar-se sense fer res, sinó a saber interrompre el que s’està fent per trencar així la tensió i recuperar forces per continuar després amb les activitats habituals, unes activitats que tampoc s’han de deixar mai, perquè qui no està ocupat no sap després que és estar cansat, ni pot experimentar l'agradable goig que proporciona el repòs. El pes del cansament ve compensat pel plaer posterior del descans amb una agradable lectura.

Sembla que no faci res, però descansa
Saber reposar és signe d'alliberament interior, i canviar d'ocupació és una manera adient de reposar: el cansament mental troba repòs en la fatiga corporal i, per altra banda, el cos descansa fent treballar la ment. No és convenient viure contínuament en tensió: un arc sempe tibat aviat es trenca o es destensa. Per això nosaltres, les persones grans, ens hem d’esforçar per infondre tranquilitat al nostre entorn, superant l’estrés. ben convençuts que un descans fet a temps, permet acabar la tasca en millors condicions.

Miquel M.

3 comentaris:

Joan ha dit...

Les coses fetes a poc a poc, o sigui cuites a foc lent, solen sortir més bé que les fetes de pressa, però no es poden eternitzar ja que corren el risc de morir per cansament. Per evitar-ho, el repòs ben situat és un bon remei perquè les coses siguin fructíferes

Josep Maria V. ha dit...

És ben cert, que el mal contemporani és la tirania de la immediatesa en la majoria d’àmbits de les nostres vides. Al meu entendre, la crisi ha fet que aquest problema ens ha fet oblidar el que és “important” del que és “urgent”, abocant a moltes persones a caure en l’estrès i l’ansietat. Com molt bé diu en Miquel, s’ha de ser actiu però reposar alhora, doncs el repòs no s’ha d’entendre com dropejar, sinó que ha de consistir en seguir en una activitat cultural, com llegir bona literatura a fi de descobrir allò que ha deixat l’autor perquè elucubri el lector. Ens correspon a nosaltres donar-ne exemple

Lluís ha dit...

Molt maco l'article que he llegit sobre les presses.

L'advent ens ensenya esperar amb la certesa que arribarem a bon port

lluis