diumenge, 18 de gener del 2015

La Sardana

Monument a la sardana a Montjuic
De la superstició a la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, com escriví en Joan Maragall.

Això m’ha portat a allò llegit: té alguna relació la sardana i la bruixeria? Es pregunta Jordi Bilbeny.  

En Josep Mainar i en Jaume Vilalta al primer volum d’un vast estudi sobre La Sardana, compilat per diversos autors, diuen:  Tots els entesos que en parlen, la fan una dansa arcaica i mil·lenària, fins i  tot Àngel Guimerà comença la seva obra teatral Indíbil i Mandoni, situada a l’època ibèrica, amb uns “homes i dones del poble agafats de les mans fent rodona”, tot indica que “fan el ball que després de més de dos mil anys és viu encara”, en una clara al·lusió a la sardana, és a dir que vinculava els orígens d’aquesta dansa a la cultura ibèrica
La sardana, dansa per totes les edats

A més a més, en Mainar i en Vilalta contemplen la possibilitat que el ball “també pot tenir la seva ascendència en les danses de caràcter màgic, ja que hi ha documents que testimonien la seva existència a Catalunya i conclouen que les dades fins ara conegudes són prou imprecises per poder parlar amb certitud de com i on va prendre origen fins arribar a l’estat en què la trobem actualment a Catalunya.

La tenora, instrument clàssic de la sardana
En Marià Ribas, ens assegura que els jaciments prehistòrics foren un camp preferit per la bruixeria. La Pedra Gentil de Vallgorguina, fou un lloc important de reunió de bruixes on ballaven sardanes a l’aplec de Pedra Gentil.  A l’aplec del Canigó, les bruixes havien de ballar sardanes ens ho corrobora finalment en mossèn Cinto Verdaguer car el seu mític Canigó. Tot i això, tant mossèn Cinto, com Joan Maragall, entre altres literats, li dedicaren encesos elogis, com tots sabem, només cal recordar el conegut poema d’aquest últim:

“La sardana es la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”


Carme AFOPA

5 comentaris:

Anònim ha dit...

o sigui que la sardana es una tradició pagana, interessant

Miquel M. ha dit...

L'origen de les danses circulars es perd en el temps. Ja Homer ens parla, a la Ilíada, d'una dansa ballada en cercle per nois i noies agafats de les mans. Però no és gens segur que fos un precedent de la nostra sardana. Sabem que, ja des de temps immemorial, es ballava a l'Empordà una primitiva i antiga sardana de només 24 compassos, que alguns havien identificat amb les 24 hores del dia, de manera que aquesta antiga sardana seria com una dansa en homenatge al sol.
Però, sigui quin sigui el seu origen, el cert és que va ser Josep Ventura qui, a mitjans del segle XIX, li va donar la seva forma actual i va fer patent el seu gran valor musical artístic.

Mary Luz ha dit...

Pobre sardana. Resulta que era la danza de las brujas. jajaja... con lo bonita que es y lo que me gusta bailarla.
Mary Luz

Josep Maria V. ha dit...

La sardana, com totes aquelles danses que son un símbol nacional dels pobles, es van començar a ballar en temps remots de la antiguitat, i, totes elles, eren una mena d’oferiments als déus. La sardana no n’és pas una excepció i, per tant, deuria ser una expressió d’alegria i reconeixement als déus pels bens rebuts. Al que realment demostra aquesta dansa és el caràcter del català, doncs es balla en rotllana i agafats tots els dansaires amb les mans, demostrant una bona germanor; la rotllana es oberta, admeten als que vulguin compartir el ball sense cap limitació de dansaires, ni distinció d’origen, raça o color, com és Catalunya, oberta a tothom que vulgui compartir la nostre terra i les nostres costums.

Joan ha dit...

El que per mi fa més bella La sardana és que ens una dansa de germanor

Joan