diumenge, 11 d’octubre de 2015

Ofici d'avis

Península de Corea
Dies enrere, el diari La Vanguardia va publicar un article molt curiós, que a nosaltres, les persones grans, ens afectava de ple. S’hi comentava que, a Corea, la funció dels avis que cuiden els seus néts, és remunerada amb diners. De la mateixa manera que hi ha la professió d’advocats, de metges, de lampistes i de paletes, en aquell país també es reconeix la professió d’avis, amb títol d’eficiència i amb dret a un sou mensual. I per obtenir el títol, tots els avis coreans van disciplinadament a classe, a fi de rebre la formació adequada a la seva tasca
La néta ajuda al seu avi

A casa nostra, som molts els avis i àvies que tenim el goig de cuidar els nostres néts, i ho fem de forma intuïtiva, generosa i gratuïta. No hem anat a classes especials, ni tenim cap títol que ens empari, però tampoc se’ns acudiria demanar una recompensa econòmica per aquesta tasca voluntària, que tan gustosament fem. És cert que pot haver-hi casos de necessitat, en que alguns avis, i sobretot àvies, a causa d’unes pensions molt reduïdes, han de rebre ajuda, però no d’una forma tan reglamentada com es fa en aquell país asiàtic. I moltes vegades, degut a l’actual crisi econòmica, aquesta ajuda circula ben bé al revés, d’avis a fills. 
A Corea, els fills paguen a l'avia cangur
Aquí, ho fem sense cobrar,
i estem mols joiosos de fer-ho així

En la remuneració econòmica dels avis coreans, hi ha una trampa: no va a càrrec de l’Estat sinó dels pares de les criatures. De manera que tot queda a casa, i llavors potser ja no és necessaria tanta reglamentació. Per altra banda, tota la generosa abnegació dels avis queda enfosquida per l’ombra d’un materilalisme interessat.

Malgrat que alguns observadors consideren que aquesta forma de professionalització dels avis cuidadors de néts, augmentarà en els anys vinents, crec que, entre nosaltres, això no pot ser gaire ben vist. Estic segur que aquí, si algunes persones tenen problemes econòmics, reben ajuda familiar desinteressada, no encarregant-les-hi la tasca de vigilants forçosos. Aquesta imposició pot ser ben vista a Corea, però crec que a casa nostra resultaria inadequada, tant si els avis tenim títols pedagògics com si no els tenim.

És possible un curs per donar resposta
 a aquestes preguntes?
De tota manera, l’exemple dels avis coreans, que van tan disciplinadament a classe, ens planteja, a totes les persones grans de casa nostra, una pregunta inquietant: És possible que, sense tenir els deguts coneixement científics, estiguem efectuant un intrusisme totalment inadmissible en l’educació dels nostres néts? Ja en sabem prou? Ja ho fem prou bé?


 Hauríem de rebre lliçons de psicologia infantil,
per poder exercir d’avis en la forma adequada?


Miquel M.

3 comentaris:

Josep Maria V. ha dit...

És curiós la diversitat de costums que tenen els pobles, i molt especialment aquells que es troben en diferents continents.
Bé, jo crec que la funció dels avis no és la d’educar als néts, doncs això és un deure i una obligació dels pares, ells són els que han d’educar als seus fills, i els han de educar sobretot amb estimació i amb responsabilitat. Els avis sols els hem d’estimar i, també, mal educar-los una mica, doncs, per les activitats que fan avui dia i els deures a casa, poc és el temps que disposem d’ells, i, si aquest temps només l’hem de dedicar a educar-los i renyar-los, aleshores cada vegada que ens veiessin es posarien a fer veure que estudien, per no estar amb nosaltres. Per tant, no hem de rebre lliçons per educar-los, ens basta amb estimar-los i que ells ens estimin a nosaltres, i això ho demostren amb l’alegria que tenen quan ens veuen.

Joan ha dit...

L’intrusisma en la educació del néts no té res a veure amb fer de cangurs, encara que aquest fet el pot afavorir

El cobrar per fer de cangur aquí a casa nostre també existeix, des de la noia estudiant que cuida un nen petit per fer uns “calerets”, com adultes que inclús tenen una mainada a casa seva i els entrenen mentre els pares fan altres coses, però això no té res a veure amb els cangurs dels avis que molts de nosaltres fem

Joan

mercè M. ha dit...

Es dificil valorar las actuacions en una cultura, com la coreana, tant diferent de la nostre.
He tingut ocasió de pasar petites temporades a Corea del Sud quan hi va viure una filla meva amb el seu marit i dos nenes petites, dos dels meus 17 nets..
A Corea es tradició que els pares dediquin tots els seus ingresos a la millor formació possible dels seus fills.Tambe es tradició que aquests es facin carrec de les despesses dels pares quant aquests ja no puguin guanyar diners.En general els pares segueixen aquesta tradició pero malhauradament molts fills ja no ho fan hi hi ha molts vells en molt mala situació. En el seu moment no es podia creure que fosi necessri que els vells tinguesin una pensió.
En aquest marc no trovo tan extrany que a Corea s'obligui als fills, que potser no cubreixen les despese que els seus pares necessitays, a pagar per el servei de cangurs.
Estic d'acord en que els avis no som els que em d'educar als nets pero es cert que ens en fem carrec amb molt de gust quan fa falte i estem encantats de rebre com a pagament el goig de conviure amb ells.
Tanmateix, quant veig les actuacions d'alguns avis penso que no vindria malament una oferta de formació voluntaria, sobre tot en el cas de que els avis s'ocupin casi a jornada complerta dels nets. Crec que no es bo pero comprenc que en alguns casos no hi ha altre sol-lució