diumenge, 21 de febrer de 2016

La facultat d'escollir

Qina flor escollirà aquesta abella?
Cada dia se’ns presenten diferents alternatives a la vida, i això ens obliga continuament a escollir. Tots hem de triar sempre alguna opció, en un moment o altre, i les persones grans tenim encara una altra obligació permanent: la de decidir com utilitzem el nostre temps, un temps que ens cal saber mesurar bé, amb prudència i, sobretot, amb molta tranquil·litat.

No tot el que sembla que és
perdre el temps, sempre ho és!
Potser a vegades se’ns podrà acusar de perdre una mica el temps, però llavors sempre podem recordar que també sembla que ho facin, les persones que passegen o que visiten una exposició. Però, quin alicient tindria la vida, si això també ho haguéssim de suprimir? Crec sincerament que és molt important saber perdre una mica el temps.

Aquesta parella de persones grans
 No perden el temps,
saben viure tranquils
Asseguraria que el mal de la nostra societat és precisament el fet de que, estar inactiu, no és prou valorat. Quan en realitat, el més important de la vida és saber viure, conviure amb els altres, alenar l’aire que ens envolta i tenir temps lliure per triar, i també, indiscutiblement, per escollir no fer res: només respirar la vida amb tots els seus misteris. Perquè el misteri és inherent a la vida.

Victòria de Samotracia
Hi va haver misteri en el nostre naixement, al quan en vàrem ser totalment alients, i també hi ha misteri en la nostra mort, que tampoc depen de la nostra voluntat. Ens cal, doncs, acceptar de bon grat el misteri de la vida, pensant que sovint és més interessant allò que és desconegut que allò conegut. Si algun arqueòleg descobrís ara el cap de la Victòria de Samotràcia, seria un desastre, una catàstrofe, perquè no hi ha cap cara concreta que pugui tenir la força evocadora que té ara la cara desconeguda de la decapitada escultura alada del Louvre. La imaginació és millor que la realitat.

Viure és escollir, i escollir és abandonar moltes coses possibles per quedar-nos amb una de sola, la que considerem millor, sovint sacrificant altres opcions que potser semblaven més atractives. Tenim la facultat de fer-ho. 


Avui la meva opció ha estat utilitzar el temps escribint aquest article.
M’agradaria pensar que no l’he perdut del tot.

Miquel M.                                                 

3 comentaris:

Enric ha dit...

Jo crec que el temps no es perd mai, simplement s'evapora. Això del temps és una cosa ben curiosa. No se'l veu, però pesa, el tenim sempre al costat, però sovint es perd, no té cames pero corre, i ho fa bastant depressa. D'aquesta lleugeresa seva ens n'adonem encara més, quan mirem enrere. Per això trobo molt encertada la recomanació de no ser esclaus del rellotge i de perdre'l voluntàriament una mica, de tant en tant.

Josep Maria V. ha dit...

Com sempre, amic Miquel, llegir un article teu es gaudir d’una filosofia profunda, entenedora i vital. És molt cert que la vida se’ns escapa, ara és ahir. Per la societat d’avui tot a d’anar ràpid, i quan arribin al cim de la vida trobaran en falta no haver gaudit de la facultat d’elegir, d’evadir-se en espais imaginaris i particulars, i aleshores serà tard, no podràn retrocedir, i, tindran el símptoma, que la seva vida no ha tingut sentit.

Joan ha dit...

Les persones grans actives no perdem mai el temps
Quan senbla que no fem res, com pot ser passajar, de fet estem carregant piles amb aire nou i tranquil
Joan