diumenge, 18 de setembre del 2016

Dia de la Diada


Quants erem?
No importa el número exacte
Erem molts
El dimars passat ens vàrem reunir uns pocs companys que quedem de quan anàvem a l’escola i que amb més o menys periodicitat ens anem reunint. Com que la Diada era recent, la conversa va girar principalment sobre aquest tema, i com era d’esperar, aviat ens van dibuixar dos grups equilibrats que tenien visions diferents sobre el mateix fet. D’entrada tots vàrem estar d’acord que hi va anar molta gent, i que això era més important que la xifra exacta dels que hi anaren.

El nostre amic advocat
Quan era jove
Els arguments que cada grup posava sobre la taula eren els que tots coneixem de sobres, i per tant no portaven en lloc, fins que un que no havia participat molt en la conversa, ens va dir si el podíem escoltar una mica, i així va ser

Ens va començar dient que ell era advocat jubilat i que en la seva vida professional li havia tocat intervenir en molt casos. De tots el casos que va portar a judici, en va perdre mols pocs, però tampoc en va guanyar gaires, ja que creia en la frase “que és  millor un mal pacte que no anar a judici, on es perd o guanya”, i que malgrat que la gran majoria de casos es va arribar a un acord pactat, els seus clients no quedaven del tot satisfets, ja que havien tingut que renunciar a coses que en principi no hi estaven disposats a fer-ho. I el mateix deia la part contaria. Tot normal. No hi havia ni guanyadors ni vençuts.

Estudiant el cas
junt amb el seu equip
Dit això ens va dir com portava als seus clients cap aquest punt, després d’haver estudiat el cas, i el resultat d’aquest estudi era normalment que no hi havia seguretat de guanyar ni de perdre de forma clara, i a més ja veia quina era la ratlla vermella més important que cada part volia no cedir. I ara entrava la seva funció: assolir que cada part renuncies a la primera ratlla vermella i que la resta es negociés

El jugador groc, que sembla més alt,
juga amb avantatge


Segons el nostre amic,
en el cas que ens ocupa,
aixó NO pot ser
I en el cas que ens ocupa les dues parts han de “jugar” amb les mateixes regles, cosa que ara no passa, ja que una part ha d'assolir una majoria i l'altre no. L'únic que fa és buscar un àrbitre que tiri per casa per evitar saber on som. La meva teoria és que per saber on som, s'ha de fer una pregunta clara, (Si = independència, o No = Continuar Igual) i que per guanyar tan l’un com l’altre ha de superar de forma clara el 50%, (que podria ser al 55% o un altre), cosa improbable que passi. I què vol dir Això? Que sigui qui sigui el que hagi guanyat, però que no arribi al % previst, estarà obligat a negociar altres mesures que no siguin la principal. Per entendres, que no hi haurà independència ni tot quedarà com ara,i el que perdi tindrà que cedir més que el que guanyi, però que tots dos hi hauran de deixar més d’un llençol

Davant la rialla de tots el seus companys, ens vàrem aixecar i vàrem anar a fer un mos tots junts i gaudir de la gran nit del Barça
Joan

3 comentaris:

Miquel M. ha dit...

Tant de bo que tot fos tan simple com cedir una part de llençol, però em sembla que, en aquest cas, això és força difícil d'aconseguir perquè, des de fa molts anys, un dels contricants vol tot el llençol per ell i es fa el sord a qualsevol petició. És ben cert que, com diu la dita catalana,"quan un no vol, dos no es barallen", però si sempre es a costa de que un d'ells claudiqui i es quedi sense llençol, la cosa no pot acabar gaire bé. Això si, no cal perdre mai l'esperança, i sempre visca el Barça!

Josep Maria V. ha dit...

Com advocat en exercici durant 60 anys, haig de dir que quan era estudiant a la Facultat de Dret, el gran lletrat i Catedràtic Josep Mª Pi Sunyer ens va dir, en una de les seves genials classes, que de plets se'n guanyen el 50% i se'n perden el 50%. Això es cert, però quan la política es vol resoldre amb la llei, aleshores els percentatges ja no es poden tenir en compte. Però per això la democràcia te uns instruments per evitar enfrontaments judicials que són el dret a decidir i les urnes, que en fútbol equival a tenir uns bons jugadors, un arbitre i un esperit esportiu. Visca el Barça!!!

Advocat ha dit...

Soc l’advocat amic d’en Joan, i de fet soc el que portar al tema principal del article

Agraeixo molt els dos comentaris, molt benvolents, ja que en altres fòrums em deixen molt més de volta i mitja

A en Miquel Mª que cita que una de les parts vol TOTS els llenços és cert, però l’habilitat del advocat, segons el meu criteri, és assolir fer-li entendre que aquesta actitud només porta a repartir bufetades

A en Josep Maria V., que em sento orgullós que citi a Josep Mª Pi Sunyer, a qui jo no arribo ni a les soles de seves sabates

Aprofitant aquest comentari, si no ho heu fet ja, us volia dir que llegíssiu l’article que Gonzalez Faus va publicar a La Vanguardia del dia 23/09/16, pàgina 22, titulat Dialogar, que explica molt més be que jo el problema, i cita una situació similar viscuda fa nou segles a l’Església Catòlica on, després de dos anys sense Papa, en cinc dies van escollir a Celestí V.

Gràcies tots els que heu llegit

Advocat amic d’en Joan