dissabte, 15 d’octubre de 2016

Canvi de perspectiva

Buscant l'infinit
 des de la platja
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de contemplar llargament la infinita immensitat del mar i de passar moltes estones amb la vista perduda en un difuminat i llunyà horitzó, viatjant per un incògnit més enllà, per un espai on la imaginació podia endevinar-hi invisibles i llunyanes terres poblades per moltes persones com nosaltres, amb els seus sentiments, els seus problemes i les seves il·lusions. I aquesta imaginària visió d’un inabastable espai desconegut, produeix una profunda sensació de petitesa que ens canvia la perspectiva: ens dóna la mida de la nostra escassa i reduïda importància personal, a la vegada que ens ajuda a relativitzar les nostres preocupacions i els nostres problemes.

El Nobel de Física
Frank Wilczec
Aquest mateix sentiment l’expressava, el mes passat, el científic nord-americà Frank Wilczek, Premi Nobel de Física de l’any 2004, en una entrevista publicada a La Vanguardia (09.09.2016), on explicava el mètode que utilitzava per enfrontar-se, amb tranquil·litat, a les preocupacions que tenia: imaginava que es traslladava al planeta Mart, i un cop allí, veia la Terra com un petit puntet, com una minúscula llumeta al firmament. I pensar que dins aquell petit punt llunyà hi havia tots els seus problemes, l’ajudava moltíssim a relativitzar-los. Per grans que fossin, davant la gairebé infinita immensitat de l’espai, perdien tota la seva importància.

Univers
Equilibri i proporció
En la mateixa entrevista, Frank Wilczek comentava la bellesa de l’univers, la seva harmonia, el seu equilibri i proporció, sense fronteres ni estats, i la seva convicció de que la majoria dels nostres problemes eren ficcions que ens havíem creat nosaltres mateixos. Probablement té tota la raó, i ben segur que a tots plegats ens aniria molt bé un canvi de perspectiva, i mirar-ho tot des d’una certa distància. Perquè davant d’un espai immens i d’un temps que no té límits, les nostres preocupacions de cada dia, les nostres discussions i les nostres baralles, perden tota la seva importància, semblen irrellevants. 

Mirant l'horitzò
Encara que potser tampoc sigui necessària la contemplació del llunyà horitzó del mar, ni realitzar mentalment el llarg viatge al planeta Mart, per poder superar, amb esperit animós, els diversos inconvenients i problemes que se’ns poden anar presentant a la vida.


Crec que les persones grans en tenim prou amb la sàvia dita catalana, de que “no hi ha mal que cent anys duri”, per tranquil·litzar el nostre esperit, relativitzar totes les dificultats i asserenar força la nostra vida.
         

Miquel M.

1 comentari:

Josep Maria V. ha dit...



Es ben cert el que dius en l'article, amic Miquel,doncs els homes hem estat fets per l'eternitat i com diu en Dante a la Divina Comedia que el recorre el mon és per omplir-se de virtut i coneixements.