|
Aquest humil pesebre també ens dona protecció i calor |
Com
que la nostra pell no ens protegeix gaire, necessitem des del nostre naixement,
algun abrigall per posar-nos al damunt, alguna cosa que ens tapi. Si no fos per
la protecció que ens proporcionen els bolquers, juntament amb l’escalfor del braços
maternals i del bressol, la humanitat tindria molt poc recorregut. S’acabaria
ben aviat. Però ja des del naixement comencem a trobar els primers problemes i
les primeres discriminacions en el vestuari. Els llençols poder ser de fil o de
seda, amb randes o sense, i els bolquers de drap senzill o de cotó absorbent, encara
que finalment tots hagin d’acabar igualment empastifats. I el bressol pot ser
de fusta rústica o de fina artesania. O potser, fins i tot un humil pessebre.
|
L'home d'Ötzi |
Sortosament,
ja des de temps prehistòric, els animals han vingut en la nostra ajuda, i ens han
proporcionat unes pells valuosíssimes que ens han permès sobreviure. Està
científicament comprovat que el cèlebre home d’Ötzi, que corria pels Alps fa cosa
de cinc mil anys enrere, ja s’abrigava amb un vestit de pell de cabra, una
gorra de pell d’ós i unes espardenyes de pell de cérvol.
|
Motí d'Esquilache |
Sembla
que el vestuari no hauria de causar problemes, però no és així. Ara fa
exactament dos segles i mig que el
nostre país, en temps de Carles III, va
sofrir una forta commoció perquè un governant va voler modificar, per llei, la
forma de vestir de la gent. A l’italià marqués de Squilace (Esquilache, en
castellà) se li va acudir, l’any 1766, decretar la supressió de les capes, i
això va provocar unes grans revoltes populars, que varen acabar amb una pila de
morts i amb el marqués de Squilace tornant a Itàlia.
|
En aquest panorama no sé pas que passaria si el Marques d'Esquilche encara fos viu |
Han
passat 250 anys des d’aquella revolta, però sembla que els problemes del
vestuari encara no els tenim resolts del tot. Ara són els “hijabs”, “chadors”,
“niqabs” i “burkes” els que ens tenen força preocupats, perquè no acabem
d’aclarir si aquestes vestimentes són imposades o són voluntàries. I el més
lamentable del cas és que, per un pam més o menys de roba, podem arribar, a
vegades, a desagradables extrems de violència.
Qui ho havia de dir, que el
vestuari ens portaria tants maldecaps!.
La pregunta més important que tots ens
fem, és:
Serà possible arribar algun dia a alguna concòrdia?
3 comentaris:
El problema en aquests moments no crec que sigui exactament de vestuari, te a veure amb la xenofòbia i el masclisme. Els vels, chadors, etc. ja no representen el signe d'una cultura antropològica sino d'una cultura política.
I jo em pregunto s'ha d'acceptar una cultura política que discrimina les dones i NO les deixa escollir lliurement la forma de vestir?
Creo que si se llegara algún día pero quizá sea un deseo y no una realidad, desde luego nosotros no lo veremos pero me gustaría poder decir que cada uno se vista a su gusto y no al gusto de otra persona.
Mary Luz
Els vestits i els desvestits és una història que ve de lluny
A mi no agrada cap extrem. Els desvestits mostren els cos tal com és, unes vegades són artístics i bonics i altres estan millor ben vestit. Els massa vestits que no ensenyen ni els ulls ni els nas, com que sé qui és qui hi ha darrera d’aquesta forma de vestir, tampoc n’agrada
Amb sentit comú per part de tothom, el vestit No seria problema
Joan
Publica un comentari a l'entrada