|
Aquesta portada NO ÉS la del 23/01/17 La del 23 no l'he trobada |
De tant en tant la premsa publica algunes notícies inquietants,
informacions que malgrat ja estar força acostumat a les sorpreses, encara em continuen
sobresaltant i em resulten molt poc comprensibles. Una d’elles és la recent
informació llegida a La Vanguardia (23 gener) de que el deute mundial s’havia
disparat a l’alça, i que actualment els estats, les empreses i les famílies,
entre les que m’hi sento inclòs, deviem en total la ingent quantitat de 163 billions
de dólars, és a dir, una xifra astronòmica composta de quinze xifres.
|
El deute mundial és com un desaigua sense tap |
Aquesta informació m’ha
causat un fort xoc emocional i ha trasbalsat la meva modesta vida de
pensionista, acostumat a manejar, com la immensa majoria, unes quantitats de
diners immensament més reduides, les imprescindibles per pagar el lloguer, l’aigua,
el gas i el llum, i per anar a la plaça sense fer massa disbauixes, perquè
tothom sap que les pensions, augmentades enguany amb un magnànim 0’25%, continuen
quedant molt per baix del seu nivell satisfactori
|
A pesar de la nostra vida austera,
resulta que tenim deutes billionaris
i algú els haurà de pagar |
I ara resulta que, malgrat la nostra vida austera, devem
un gavadal de billions. Però, a qui devem aquesta quantitat exorbitant de
diners? Se suposa que, si hi ha uns deutors, que som nosaltres, també hi deu
haver uns acreedors. Almenys això és el que passa en les operacions comercials,
on tots tenim ben comprovat que quan alguna persona deu alguna cosa és perquè
n’hi ha una altra que la reclama.
|
En això del deute tots som IGNORANTS Jo crec que els que diuen que hi entenen, si ens ho volen explicar, Tampopc ho entenem. Serem tontos? |
Però potser en l’esfera del comerç mundial les coses no
funcionen igual. I aquí és on sorgeix la incògnita de qui poden ser els
acreedors d’aquests 163 billions de dólars del nostre deute global, i si pot arribar
algun dia en que ens siguin reclamats.
Reconec la meva ignorància en la nebulosa esfera dels
grans negocis, ja siguin transparents o opacs. Confesso el meu total desconeixement
de les transaccions internacionals i la meva incultura sobre les enormes
quantitats de diners que mouen els estats i les grans empreses de projecció mundial.
Però tinc el convenciment de que finalment els deutes s’acaben pagant.
I si ara resulta que tots estem enormement endeutats, em
queda el gran dubte de saber com, quan i a qui caldrà pagar aquest deute. Jo ben
segur que no ho faré, però em sabria molt de greu que els meus néts, besnets i
requetebesnets, que no hi tenen res a veure, es trobessin algun dia obligats a fer-ho.
I amb unes pensions que tenen la caixa buida i un futur molt dubtós.
Tant de bo que algú pogués donar-nos alguna informació més
tranquil·litzadora.
Miquel M.
1 comentari:
Jo, que formo part d'una generació posterior, procuro viure tranquil, en la confiança de que aquests deutes astronòmics no s'arribin a pagar mai. Lamentablement, la meva confiança és molt menor en el tema del futur de les pensions, un futur que es veu molt negre. Se'ns assegura que viurem més anys, però ben segur que els viurem econòmicament pitjor, de manera que el guany serà de pa sucat amb oli: res de res.
Publica un comentari a l'entrada