diumenge, 5 de febrer de 2017

En Conrad estrena feina

El primer dia de cambrer d'en Conrad
Bon dia amic, avui i només per distreure’ns una mica, criticaré, de bon rotllo, un fet viscut  per dues de les meves amigues.

El Conrad es va posar l’americana negra i va acabar d’ajustar-se el  corbatí sota el blanc immaculat del coll de la camisa. Gràcies a aquesta feina d’estiu, podria pagar-se el Màster d’arqueologia que li calia.

En una taula com aquesta
però  al interior
seuran la Roser i la Maria
Aquella tarda, la Roser i la Maria havien tingut sort, la taula núm. 4 estava buida. Van accelerar el pas i van contenir la respiració fins estar assegudes, aleshores van exhalar un sospir de satisfacció mentre deien:

─ Quina sort hem tingut avui, oi?, com si seure allà els hi hagués de proporcionar un plaer molt especial.

En Conrad pensava
que li demanarien
Xocolata amb alguna pasta
En Conrad mentre se’ls hi acostava, imaginà que aquelles dues senyores, d’edat ja avançada, li demanarien un cafè amb llet o un tallat, però d’allò que estava segur, és que li demanarien uns xurros o alguna pasta per acompanyar-ho. Les va saludar discretament i digué:
─ Què prendran senyores?

Però la Roser i la Maria ja havien començat a parlar de les seves coses i se’l van mirar com un intrús, dient-li amb severitat:
─ Encara no ho sabem!

Ell sobtat, educadament va respondre:
─ Bé, ja tornaré dintre d’un moment.

En Conrad, quan pot
torna a la carga
Aquelles clientes, però, no paraven de xerrar, mentre en Conrad les observava a fi de trobar el moment de poder interrompre-les, però això semblava difícil; quan l’una callava, l’altra començava. Finalment va decidir tornar-s’hi a acostar. Aquesta vegada, elles somrient van dir-li:

─ Ai! Encara no ho hem mirat, mentre la Maria agafava el tríptic que descansava a sobre de la taula.

Li vàren demanar
quasi el que havia pensat
però sense pastes
Ell aquesta vegada va retirar-se unes passes enrere i així que va veure que una d’elles aixecava el cap si va acostar diligentment a preguntar:
La Roser va exclamar: no se, no se..., un cafè i la Maria  va afegir: jo un tallat. Ell encara va tenir esma de preguntar:
─ Voldran alguna pasta?

En Conrad estava desavut
La Roser, va respondre  que no perquè feia règim i la Maria senzillament un no.

En Conrad estava decebut, les primeres clientes que atenia i no havia aconseguit una comanda digna.

Els va servir el cafè i el tallat i tornà a insistir:
─Tenim uns xurros acabats de fer..
.
No va poder acabar la frase, les mirades de retret  d’aquelles clientes li van posar un nus a la gola, per sort van entrar un nous clients a qui va anar a atendre.

Les persones grans
quan volem utilitzar les noves tecnologies
per pagar i com que el nostre dispendi és molt petit,
 NO PODEM
La Roser i la Maria, després de 4 hores parlant sense parar, van anar al taulell a pagar; primer van demanar el compte per separat, l’una no duia prou diners i a l’altre  li faltaven deu cèntims. La primera va voler pagar amb targeta. En Conrad va començar a suar mentre deia
─ Senyores, aquesta quantitat no la podem cobrar amb targeta.

De sobte es va començar a sentir un rumor, un grup que hi havia al fons també havia decidit anar a pagar i l’ambient va començar a escalfar-se.

En Conrad, seguint el que li va dir l'amo
a cau d'orella,
 com fan els  futbolistes quan parlen
entre ells
Davant  d’aquesta situació, l’amo del cafè va xiuxiuejar-li una cosa a l’orella del Conrad que estava vermell com un tomàquet. Aquest es va retirar i va tornar tot seguit amb dues paperines plenes de xurros i amb el millor somriure els hi va dir:
─ Com que han estat les meves primeres clientes, les vull obsequiar amb aquests xurros i tampoc s’han de preocupar per pagar allò pres. Ara si em perdonen?

La Roser va mirar la Maria per dir:
- Això ha estat tot una lliçó, oi?

Pobre Conrad, ell  no sap que soc la mare de l’amo.


Carme - AFOPA

2 comentaris:

Miquel M. ha dit...

Cal confiar en que aquest voluntariós estudiant d'arqueologia pugui trobar, en endavant, unes clientes més com cal, que no es passin quatre hores assegudes a una taula per conversar i prendre només un cafè. Lamentablement, hi ha persones que actuen així: ocupen taules durant molt de temps, sense fer cap consumició digna. Això resulta molest i perjudicial pel cambrer i és molt ruïnós per l'establiment.

Anònim ha dit...

También es casualidad que sea la mama del dueño... jajaja, muy divertido.
Mary Luz