diumenge, 16 d’abril del 2017

Variacions en el temps

La meva indispensable bicicleta
És curiós comprovar com els anys van modulant la nostra manera de ser, i a la vegada, la nostra forma de veure les coses. En el meu cas, un estri tan corrent i pràctic com una bicicleta, ha passat de ser un objecte desitjat i molt assiduament utilizat, gairebé indispensable en el meu temps de joventut, a ser ara una molèstia que em causa preocupacions i em provoca rebuig en la meva vida diària pels carrers de la ciutat.



El meu pas per la neu
era molt més tranquil
que el d'aquesst esquiador
El mateix em passa amb la neu. Uns quants anys anys enrere, esperava les nevades amb veritable il·lusió, per poder gaudir d’uns blancs panorames de muntanya i amb moltes ganes de desafiar el fred, esquiant i fent excursions per cimes pirinenques. Avui aquest concepte de la neu ha variat, i ha passat de ser una cosa desitjada i agradable a convertir-se en un cau de problemes.


El meu rellotge del temps
s'ha modernitzat
També és ben evident que el meu rellotge del temps s’ha modificat, de tal manera que les hores vespertines, que anys enrere havien estat sempre dedicades a audicions de música i a sessions de cinema, actualment han anat prenent un caire molt més sedentari, seduides per l’atractiu que ofereix la prespectiva d’un tranquil descans al llit.



Els meus estimats llibes
ara estan al quarto fosc de les deixalles
I no parlem dels estimats llibres que m’han acompanyat durant molts anys de la meva vida, i que ara reposen immòbils a l’estanteria, dormint el somni dels oblidats, sense que cap mà amiga els desvetlli i els tregui la pols, perquè la televisió, els ordenadors i els telèfons mòbils els han arraconat al quarto fosc de les deixalles.   

Ara pensem i estem més tranquils
Tot canvia. Fins el neguit i la inquietud d’anys enrere, s’ha transformat en calma i moderació tranquil·la, al mateix temps que l’ímpetu ha estat substituit per la reflexió. No hi ha dubte que el pas dels anys fa variar moltes coses, i erosiona conceptes que abans semblaven inamobibles. Estic ben convençut de que aquests canvis són positius, sobretot quan ens ajuden a comprendre millor les opinions dels altres, i ens permeten passar d’un convenciment absolut i excloent, a un eclecticisme en el que totes les coses, per estranyes que ens semblin, poden arribar a tenir un cert grau de certesa.


En una paraula, els anys ens fan ser més comprensius i menys dogmàtics, i crec que això és bo.


Miquel M.

2 comentaris:

Josep Maria V. ha dit...

Aquest article ens dona una clara representació del que és la nostra vida. La nostra vida és com una corba, ascendent de primer, dinàmica durant la joventut. Desprès ens mantenim a l'altitud maxima, i el replegament és la vellesa, la nostra edat; en la que hem recollit tot el fruit del que hem fet, estudiat, donat i treballat, constituint una joia inexplicable que fa estada dintre nostra.

Joan ha dit...

El teu article es una imatge fidel del que és la vida de qualssevol ser humà: Una corba de Gaus, amb la seva part ascendent, la seva part plana i el seu descens.

Ara ens toca estar en la baixada final en el que hem d’acceptar coses que no podíem imaginar i adaptar-nos a una forma de vida diferent de la que portàvem fins ara

Joan