diumenge, 31 de desembre de 2017

El Poder

Lluís XIV, el rei Sol

Si llegim la història universal, trobarem molts casos de Poder absolut com el del Rei Sol, i d’altres que no són tan solars. Sigui com sigui, el Poder quan s’obté és una arma perillosa, inclús quan s’ha obtingut per via democràtica; sinó, per què es donaria alternança als partits polítics? No tenim que oblidar, que els partits polítics que obtenen la majoria absoluta s’inclinen pel monòleg, i el monòleg es la demència, i la demència a la democràcia és la distorsió completa de la realitat.

Plutarc, el de les frases punyents
Doncs bé, a la democràcia hi ha decisions que no són del governant sinó del poble. Respecte a aquesta qüestió recordo aquell personatge d’en Plutarc que va assistir a una assemblea popular i va dir: Veig que aquí parlen els savis i decideixen els imbècils”.

En democràcia el partit majoritari sap que mentre dura el seu mandat te vots suficients per aprovar quasi tot el que vol. Es a dir, el poder, encara que sigui democràtic tendeix a ser absolut.

Montesquieu
Què diria si
ressuctés?
La realitat ha de ser que els polítics que representen al poble han mantenir varis deures i obligacions: a).- Tenir una formació professional per ser polític. b).- Ser honrat. c).- Defensar als ciutadans que l’han elegit. I sobretot tenir unes bones condicions per intervenir en el joc polític, dialogant fins arribar a resoldre problemes polítics sense necessitat de imposar mitjans de força, que puguin anar en contra de la democràcia i els drets humans. d).- El grup majoritari ha de mantenir com a sagrat, una clara divisió dels tres poders, com deia Montesquieu, ja que de lo contrari, el poder que li ha donat el poble de forma democràtica esdevindria en absolut, i aleshores, el grup que governés deixaria de ser democràtic i és convertiria en tirà.

El problema no està en qui té raó
sinó en qui mana i com mana 
Actualment, el problema no està en qui té la raó, el problema està en qui mana. El que mana, sigui de la tendència que sigui, pot dir “llibertat de expressió”i significar “control de televisió pel govern”, poso per cas. I així successivament. El poder pot fer embogir les paraules. Es la vida. Hi ha que acceptar-lo al temps que intentem corregir-lo, i aquesta ha de ser voluntat i participació de tots.

La veritat és, que jo, durant la meva llarga vida, he viscut moltes coses, promeses polítiques, guerres, assassinats de gent innocent, polítics perversos, quaranta anys de dictadura, crec en l’altre mon, però...


creure en aquest és d’il·lusos.

De totes maneres. BON ANY NOU!

Josep Maria V



1 comentari:

Miquel M. ha dit...


Totalment d’acord de que de entre la democràcia a la tirania, hi ha una línia divisòria que massa sovint, com ens demostra la història, ha estat ignorada pels que ostenten el poder. I també es ben cert, com ens recorda en Josep M. Verdaguer, que moltes vegades les paraules són enganyoses i no reflecteixen gens la realitat. Només cal recordar les paraules de “sindicato vertical” i “democràcia orgànica” de la nostra època de joventut, que no tenien res a veure ni amb els sindicats reals ni amb una veritable democràcia. I és que el nom no fa la cosa. Lamentablement també comprovem, en començar aquest nou any 2018, que la deessa de la justícia tampoc fa gaire honor al seu nom: té els ulls molt tapats.