diumenge, 18 de març de 2018

Parada obligatòria


El temps és or?,
o és vida?
Acostumem a anar molt de pressa per la vida, sovint massa de pressa, amb activitats programades per endavant i amb uns horaris cronometrats al minut, sempre amb el propòsit de no perdre gens de temps. Se’ns va inculcar la màxima de que el temps era or, i per no malgastar ni un gram d’aquest metall tan valuós, ens inquietem quan els nostres projectes no es realitzen immediatament.

Però tota la nostra previsió, per ben estudiada que sigui, se’n va enlaire quan una imprevista malaltia, com una simple grip, ens obliga a fer una parada obligatòria, i la nostra programació se’n va en orris i es desfà com un castell de cartes.

Una simple grip
ens deixa fora de joc
Tots els projectes queden de cop, i de forma forçosa, suprimits i anul·lats. I ens adonem, amb certa nostàlgia, de la nostra escassa importància, davant el fet evident de que el món continua el seu curs, sense la nostra col·laboració. Tot segueix igual, tant si hi som presents com si no, i això ens fa veure ben bé que no resultem tan imprescindibles com hauríem desitjat. És una evidència que ens obliga a repensar una mica la nostra vida.

Aquest ninot es pensa que és algú important
No sap que tothom és necessari
però que ningú és imprescindible
Sobretot ens hauria de tranquil·litzar de cara a un futur que en cap cas, passi el que passi, depèn de nosaltres. Hi ha un adagi català que ens ho diu ben clarament, encara que potser en una forma un xic brusca: “Ves-te’n Anton que el es queda ja es compon”. Potser si que sobreviu un record enyorós, agraït i agradable, però també és ben cert que la vida segueix impassible el seu ritme habitual.  

En la vida
hem de saber frenar
De manera, que ens caldria desaccelerar una mica la nostra vida i no ens hauríem de preocupar massa per si el temps que tenim ens resulta més curt del que ens agradaria, i per si potser no ens permet realitzar tot el que teníem projectat.

Ens cal estar satisfets amb les coses que ja hem fet fins avui, i amb les que encara tranquil·lament puguem fer.

No ens cal córrer. Si a la nostra vida se’ns presenta alguna inesperada i no desitjada parada obligatòria, acceptem-la amb bon humor, sense neguitejar-nos.

El més important és gaudir del moment present
i saber-lo aprofitar.

Miquel M

1 comentari:

Enric ha dit...

Molt bon consell el de no considerar-nos imprescindibles, i també el de saber aprofitar el que tenim, sense neguitejar-nos massa pel que potser voldríem tenir, però que encara no podem aconseguir. Un consell que, en la situació política actual, també resulta molt recomanable.