Amics per sempre

Imatge de Puigcerdà. Els cignes del llac

Aquest és el títol de la cançó que va demostrar a tot al món el que desitjàvem els catalans que fossin els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. La seva lletra era un cant exaltant i enaltint la amistat, amb estrofes com la llegireu després de la nota:

Nota: Si el voleu escoltar, feu clic Aquí.. No és amb la veu de la Montserrat Caballé, però per recordar, és vàlid. Si tot funciona com ha de ser, la lletra la escoltareu amb català

Jo no cal que et parli de com sóc,

Perquè endevino que de mi tu ja ho saps tot
Ets com un amic per sempre.

 Tu, que saps llegir els meus pensaments,
Saps que també jo puc saber tot el que sents.

Com si et conegués de sempre.

La meva família

Fa onze anys que tots els estius, setmanes santes i ponts llargs, els he  passat a l’Hotel Villa Paulita de Puigcerdà, habitació 112, o sigui des de la seva inauguració. Per tant tot el personal, salvades algunes poques excepcions, es el mateix d’aleshores, inclòs el xef i el personal del Restaurant “ORIGEN”.

Aquest 24 de març, vaig complir 90 anys, i els meus fills, nora i els tres néts, em varen acompanyar en el dinar de celebració al Restaurant de l’Hotel.

El personal de cuina

Però abans d’entrar al saló per dinar, es va presentar un dels empleats i, amb un agradable somriure em va entregar un sobre vermell, molt gran (0’35x 0’50) amb la dedicatòria de tots els empleats, m’entregà una bonica ploma estilogràfica waterman, junt amb un clip de corbata. Vaig quedar estorat, bocabadat i corprès, no sabia que dir, al final amb el portaveu ens donàrem una abraçada perquè a mi no em sortien les paraules de l’emoció que m’embargava.   

La resta de personal

La taula estava situada davant al mirador del llac, on les tranquil·les aigües s’anava desplaçant suaument amb pas silenciós i elegant dels cignes blancs, un d’ells es va aixecar a saludar-me. Pocs minuts desprès, ens portaren un deliciós pica pica, de segon plat una celestial orada a la sal, i de postres un exquisit pastis estil Sacher, fet pel pastisser del Restaurant. Coronaven el pastis dues espelmes enceses amb el “90”. Tot digne d’una cuina de quatre estrelles Michelin.

Portada de la dedicatòria

Desprès de bufar les espelmes, els empleats de la cuina i menjador em vàrem venir a felicitar, i aprofitàrem  l’ocasió per fer un fotografia de tots ells amb mi. Acabat l’acte de la fotografia amb els empleats de la cuina i menjador, els meus familiars tornaren a ocupar els seus llocs de la taula, i sense haver-me adonat de res, varen omplir la taula de regals als que havien  adjuntat els escrits fets per cadascun d’ells, portadors de sentides i encisadores paraules a la meva persona, com a patriarca de la família, que em van embadalir i emocionar tant, que em sentí molt feliç.

Pàgina de les signatures

Feliç per la meva magnífica família amb una connexió total, sòlida i verdadera, amb tots els meus estimats membres per igual. Però, aquell dia vaig superar tots els nivells de felicitat, perquè a més per ser-ne per la meva família, el personal de l’Hotel em van demostrar que ells i jo érem AMICS PER SEMPRE, aquells amics que el filòsof grec Aristòtil afirmava que

 “Sense amistat l’home no pot ser feliç.”

Josep Maria V.