 |
| L'Aquarius, vaixell amb més de 600 persones tancades i que no poden sortir fins que València els acull |
La força del silenci
no canvia,
perquè no se’n adona
del poc que pesa
la vida de ningú.
Ploro...
En dintre ploro
per netejar els meus ulls
davant tanta misèria.
Homes perduts
al mar en solitud.
Abraçada mortal de tots uns cóssos
que han begut dels teus llavis,
tota la salabror de l’infinit
envoltats de silenci,
d’un silenci que es va posar a plorar.
Rumbs impossibles
devers unes fronteres
per sempre closes;
en aquest món
dels homes, sempre mut.
El mar, amb el va i ve del bressoleig,
s’endú esperances i records.
l’ànima meva entona un crit,
és el crit de la sang que mou el cor
davant l’udol del vent de la impotència.
 |
| Interior del vaixell, on les persones estan amontegades com animals quan van a l'escorxador |
Sento dins meu
un esglai de tristesa.
Dolors Dilmé
2 comentaris:
Una bona expressió poètica del drama que viu la mediterrània
Felicitats, Dolors
Aquest sentit poema ens ajuda a mirar, amb ulls inquiets, aquesta immensa mar que, per una banda, acaricia una gran munió de gent que aquests dies omple les seves platges, mentre que, per l'altra, abraça mortalment molts infeliços que intenten fugir de la misèria del seu país.
Publica un comentari a l'entrada