diumenge, 23 de setembre de 2018

Les meves vacances

La Lluïsa
poc abans de deixar-nos

Per les vacances sempre sortíem uns dies amb la Lluïsa. Fa cinc anys que no hi és, i al principi em vaig sentir orfe. No sabia què fer sense ella. Però la vida seguia i vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Per les vacances no em podia quedar a casa, però no tenia ganes de sortir tot sol. I vaig pensar: perquè no convides algun nét? i així ho vaig fer i la sorpresa va ser que es van apuntar tots, i les filles i algun gendre també. Tothom volia estar amb “l’avi”, cosa que amb va fer sentit acollit i que el vincle familiar era viu.


Santuari de Santa Maria de Talló
Aquest any hem estat a Puigcerdà i Ribera de Cardos. Com anècdotes diré que vàrem anar a la església de Tallò, on hi feien un concert a les 20.30 i com que hi vàrem arribar a les 20 i a les 20 hi havia com cada dissabte la missa, hi havia un rètol que deia que aquesta es faria en el local del davant, propietat de l’ajuntament. Indagant que havia passat, el Sr Rector va ser molt sincer: que tant els organitzadors com el bisbat de La Seu no van tenir present aquest fet i que per sortir del pas, el Sr. Alcalde va cedir el local i així va quedar tancat l’incident. Ull amb el tràmits administratius!. Si no es fan bé, poden portar complicacions

El llac on hi havia les "tirolines"
També vaig descobrir les “tirolines”. La néta que estava amb mi i la filla em van portar a les del Porter, magnífic lloc de l'esport d’aventura. Elles dues hi van fruir molt saltant per sobre del riu des d’un marge a l’altre i fent piruetes a l'aire. Jo no hi vaig participar  però hi vaig poder fer moltes fotografies boniques. El fer fotos també és un esport no classificat d’aventura, però sí que té riscs, ja que en fer-ne una vaig posar-me en el camí d’una “tirolina” que tornava i em va donar un cop a la cara. Gràcies a Déu, no va passar d’aquí.

El sol a punt de pondres.
Sort del para-sol
la foto va sortir
al menys força bonica
Quan vàrem anar al mirador del Refugi del Gall Fer, situat a prop de Rivera, punt molt alt i que anunciaven uns sopars tot veient la posta de sol, em va cridar l’atenció i vaig pensar que faria unes fotos molt boniques, però no vaig tenir en compte que el sol no es pot mirar directament i menys fotografiar sense tècniques especials i la primera foto va sortir tota blanca i cremada. Menys mal que vaig recorre a les solucions que jo en dic de TBEO (recordeu aquesta revista de la nostre infància?) i vaig utilitzar com a filtre la tela d’un para-sol ... i a mi em sembla que va quedar molt maca

Crec que van ser unes vacances molt profitoses


Joan

2 comentaris:

M. Isabel ha dit...

Quina enveja... Ja m.agradaria a mi que els meus nets si és que arribo a tenir-los, volguessin venir amb mi de vacances!!!
Enhorabona!!

Miquel M. ha dit...

Pels que vivim sempre a la ciutat, és molt reconfortant rebre, de tant en tant, una alenada d'aire fresc, passejar per verdes prades i respirar la tranquil·litat i la serenor de les muntanyes, com ens explica en Joan que ha fet amb els seus néts.
És possible que aquestes vacances siguin més curtes del que ens agradaria, però amb l'ajuda de la fotografia, ens és possible reviure després molts moments emotius, com els de una bonica posta de sol.