 |
| La Lluïsa poc abans de deixar-nos |
Per les vacances sempre sortíem uns dies amb la Lluïsa. Fa cinc anys que no hi és, i al principi em vaig sentir orfe. No sabia què fer sense ella. Però la vida seguia i vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Per les vacances no em podia quedar a casa, però no tenia ganes de sortir tot sol. I vaig pensar: perquè no convides algun nét? i així ho vaig fer i la sorpresa va ser que es van apuntar tots, i les filles i algun gendre també. Tothom volia estar amb “l’avi”, cosa que amb va fer sentit acollit i que el vincle familiar era viu.
 |
| Santuari de Santa Maria de Talló |
 |
| El llac on hi havia les "tirolines" |
També vaig descobrir les “tirolines”. La néta que estava
amb mi i la filla em van portar a les del Porter, magnífic lloc de l'esport
d’aventura. Elles dues hi van fruir molt saltant per sobre del riu des d’un
marge a l’altre i fent piruetes a l'aire. Jo no hi vaig participar però hi vaig poder fer moltes fotografies boniques.
El fer fotos també és un esport no classificat d’aventura, però sí que té riscs,
ja que en fer-ne una vaig posar-me en el camí d’una “tirolina” que tornava i em
va donar un cop a la cara. Gràcies a Déu, no va passar d’aquí.
 |
| El sol a punt de pondres. Sort del para-sol la foto va sortir al menys força bonica |
Quan vàrem anar al mirador del Refugi del Gall Fer, situat
a prop de Rivera, punt molt alt i que anunciaven uns sopars tot veient la posta
de sol, em va cridar l’atenció i vaig pensar que faria unes fotos molt
boniques, però no vaig tenir en compte que el sol no es pot mirar directament i
menys fotografiar sense tècniques especials i la primera foto va sortir tota
blanca i cremada. Menys mal que vaig recorre a les solucions que jo en dic de
TBEO (recordeu aquesta revista de la nostre infància?) i vaig utilitzar com a
filtre la tela d’un para-sol ... i a mi em sembla que va quedar molt maca
Crec que van ser unes vacances molt profitoses
Joan
2 comentaris:
Quina enveja... Ja m.agradaria a mi que els meus nets si és que arribo a tenir-los, volguessin venir amb mi de vacances!!!
Enhorabona!!
Pels que vivim sempre a la ciutat, és molt reconfortant rebre, de tant en tant, una alenada d'aire fresc, passejar per verdes prades i respirar la tranquil·litat i la serenor de les muntanyes, com ens explica en Joan que ha fet amb els seus néts.
És possible que aquestes vacances siguin més curtes del que ens agradaria, però amb l'ajuda de la fotografia, ens és possible reviure després molts moments emotius, com els de una bonica posta de sol.
Publica un comentari a l'entrada