diumenge, 24 de febrer de 2019

El carrer Petritxol


La primera ceràmica que trobem
fa referència als gegants del Pi
El carrer Petritxol és un del carrers més emblemàtics de la nostra Ciutat. Per si algú no el coneix, és un carrer del barri Gòtic d’uns 130 m. de llarg i 3 d’ample que va de la plaça del Pi fins a Portaferrissa i té més de 500 anys de vida. Va ser el primer carrer asfaltat de la Ciutat fet per vianants i sense voreres (Any 1959) i recull i ens recorda la seva història i la dels seus veïns més significatius mitjançant plaques de ceràmica a les seves parets. Jo us ho exposaré a la meva manera i amb els meus records

Gavinateria de la plaça del Pi 
És un carrer tranquil que m’ha agradat sempre per a passejar, veure les seves botigues, unes que encara hi són i altres que han canviat. Entrant per la Plaça del Pi hi trobem la millor i més sortida ganiveteria on sempre hi he comprat els ganivets i tisores, tant per us domèstic com professional. No l’hi vista mai canviar d’imatge.

El collaret
Quan es tanca amb "truco"
No saps en quina malla està
Una mica més a munt hi havia la Joieria Serrahima, avui Joieria Sant. En aquella època l’ànima artística era l’Alfons Serrahima, a qui coneixia, i quan va néixer un del meus fills li vaig comprar un collaret d’or molt senzill i de línees fines i gens ostentós que la meva esposa va portar molt de gust. La tanca que tenia no es veia mai ja que formava part del disseny i per tancar-lo, tenia “truco”. Avui és de la meva filla petita que el guarda com un tresor.

Ceràmica que fa referència al Sr Parés.
"La gorra ja no hi és
que duia el Sr. Parés"
Tot seguit venia la Sala Parés, oberta com a galeria d’art al 1877. És una galeria d’art molt gran i acreditada que dona gust entrar-hi encara que sigui només per mirar. Presenta diferents tipus de pintura i uns agraden més a uns i altres a altres, però no hi perds mai el temps. Amb a la meva dona només miràvem, ja que de quadres no en compràvem.

Ceràmica que ens diu:
"Hi anvem a menjar nata
ensaimada i xacolata"
I per acabar l’article, el més conegut del carrer Petritxol són les xocolateries. Quan hi entres ja sembla que oloris la xocolata. Quan vivia la meva esposa hi anàvem de tant en tant  a menjar un “Suis”, (xocolata amb nata) amb xurros, melindros o altres pastes per sucar. Nosaltres anàvem a la Granja  Pallaresa. La xocolata és molt bona i la majoria dels seus clients és el que demanen. És curiós veure com la xocolata que es consumeix a la sala la porten des de la cuina amb galledes. És la demostració que se’n consumeix molta.  

Aquest cap de setmana fent cua per entrar

Si hi vas en caps de setmana, sobre tot quan és hivern, tindràs que fer cua per entrar, però és igual, la fas. Per evitar aquest fet, les agències de viatge recomanen als seus clients que hi vagin en altres dies, però molts dels turistes en fan cas omís


Com veiem, el carrer Petritxol és únic
Joan

Notes
Hi afegim unes ceràmiques més que són força interassants i l'última amb humor negra i molt actual

Tanca aquesta notes un vídeo sobre el carrer Petritxol que es guarda a la filmoteca de RTV española. Si el posseu i sou grans, reconeixereu la veu del  relator i de quina època és, I també veureu lo "ranci" que és  
"Pel balco veus tremolar
l'onbra D'Àangel Guimera"



"Hi passa fantàstic vol
  la barba d'en Russinyol" 
        
Entre les dues ceràmiques llegim:
"La gent hi celebrava batetjos
I casaments"

i el ninot moder ens diu:
"La vida es eso que sucede
  mientras tu miras Instagram"

Pel video, feu clik Aqui

3 comentaris:

Miquel M. ha dit...

Un bon article que ens fa reviure, amb curioses imatges, la Barcelona del s.XIX, quan el marxant d'art Parés, amb el seu curiós capell al cap, va obrir una exposició de pintures, al n.3 del carrer Petritxol. Aquesta casa va ser comprada pel degà del Col•legi d'Advocats, sr. Maurici Serrahima, el qual va fer-hi edificar una altra casa al costat, l'actual n.5, a la que va traslladar-hi la "Sala Parés"- En posterioritat, aquesta Sala Parés, afortunadament encara existent, va ser adquirida pels fills del poeta Joan Maragall, i tal com diu en Joan T., avui encara és un gran goig anar-hi a passejar.

Per a mi, el record més personal d'aquest petit carrer, es l'antiquíssima Llibreria Quera, una petita botiga que encara es manté ben ferma, tocant gairebé amb la Ganiveteria Roca, i que està especialitzada en llibres i temes de muntanya. Jo hi anava molt sovint, d'això ja fa més de setanta anys, per comprar-hi mapes i guies de muntanya.

Unknown ha dit...

Ai, quans records et venen a la memoria, Es un carrer,com diria, "nostre". Quan jo era jovenete, amb amigas i la meva germana gran, despres de recorre els "monuments", acababem
berenant a la Pallaresa. No fa tants anys que hi vaig tornar. Les finestres, que no son tal,
habien cambiat la decoració, pero tot estaba igual. La Verge amb les seves flors.
Realment es un carrer entranyable.
Una vegada mes gracias

Dolors Fita.

Josep Maria V. ha dit...

Et felicito Joan, perquè els teus articles sempre tenen l’encant de recordar-nos llocs emblemàtics de la nostra Catalunya. Llocs que al llarg de la nostre vida hem gaudit a totes les edats, i que ens transporten a uns temps millors, de més tranquil•litat, a aquell temps de ahir.