diumenge, 21 de juny de 2020

Crida a la solidaritat


Ciutat de Mèxic
Una de les més grans del món.

Representa el poder de la
humanitat.
La fe que tots teníem en la modernitat, el convenciment absolut en la tecnologia i en el progrés, semblaven imparables en el món actual, on les ciutats creixen com bolets, amb edificis cada vegada més alts, i on semblava que la ciència ho podia solucionar tot, mentre es projectaven viatges de turisme a la Lluna o d'exploració al planeta Mart.

Però aquesta foto de Nigèria
ens fa tocar de peus a terra
Tot era molt bonic i alegre, fins que un simple virus ha qüestionat aquesta eufòria optimista en el progrés, i ara trobem sovint moltes persones que viuen soles, marginades, sense al·licients i com perdudes en el ritme sorollós de les grans ciutats. Això fa que la utopia de un millor futur per a tothom es contradigui amb la trista realitat. 

Hem arribat a la lluna
però un virus ens porta de cap
També és ben contradictori que la nostra societat, que es gloria d'haver creat la tècnica més avançada de la història i d'haver trepitjat la Lluna, no sigui capaç de vèncer un maligne virus ni tampoc de solucionar el greu problema de la fam a casa nostra i a molts altres països, o almenys intentar fer-la minvar de forma considerable.

El cartell de Mans Unides
és molt explícit
i la solidaritat  i pot fer la resta
Confiem en que el virus sigui vençut aviat, i si realment es volgués de debò, també la fam podria ser vençuda. Hi ha coses que són irrealitzables, perquè no depenen de la nostra voluntat, però la falta d'aliments no ho és de irrealitzable. Es tracta simplement de una qüestió de falta de solidaritat, de diferència entre països rics i pobres, de no saber o de no voler compartir. Caldria que tots treballéssim de veritat per solucionar aquest greu problema de la insolidaritat.

Per arribar fins aquí,
aquests joves han suat molt,
però un cop a dalt,
tot són rialles,
i de la suor, ja no en tenen ni record.
Hauríem de fer-hi un esforç. Als que ens agrada pujar muntanyes, el fet d'arribar a dalt és la meta desitjada, però per aconseguir-ho, cal esforçar-nos. Per fatigosa que sigui la pujada, quan després es posen els peus al cim, s'oblida el cansament, s'obliden els problemes i els contratemps, perquè la joia d'haver aconseguit l'objectiu ho compensa tot. Hi ha una senzilla màxima que és bàsica en la  vida: "Sense lluita i esforç no s'aconsegueix res".

Si tot pujant a l'estany Gerber
trobem una persona cansada i que vol tornar,
donem-li la ma
i segur que hi arribarà
Caldria que tots ens esforcéssim per fomentar la solidaritat, per evitar que a moltes persones, el desencís, la frustració personal, la buidor de viure, els allunyin la il·lusió d'un futur millor, l'esperança de poder arribar també al cim.

Hem de ser més solidaris, comprometem-nos a ajudar a tothom, ben decidits a anar sempre endavant, malgrat el virus actual, malgrat la crisi econòmica o la possible manca de incentius. No hem de deixar mai de ser esperançats.

La passió de viure és indispensable
per superar tota mena de problemes.

Miquel Mª