|
Si mirem aquesta diana Només la fletxa verda ha guanyat. Però les altres dues no han perdut del tot. Les que han perdut no estan ni en la foto. Aquest és el nostre cas |
Quan
hem arribar a perdre amb aquest confinament !!!.
I
potser també quan hem pogut guanyar si hem estat reflexius amb aquesta
pandèmia.
Uns
dels pilars importants per a mi ha estat el perdre contacta amb tot el que
envolta la cultura, sigui del tipus que sigui. La tancada d’espectacles, cines,
teatres i concerts, les exposicions, els museus i tots els esdeveniments de
carrer que la nostra societat està curulla
i que han estat escombrades de les nostres places.
|
Diuen que la por guarda la vinya. Molta gent gran tenim por.
Amb por, la recuperació serà més lenta |
I
ara hem de posar altre cop les màquines em marxa. I crec que això ens costarà.
En primer lloc perquè molts de nosaltres encara tenim por. Una por no molt
oberta però que si que plana en el nostre interior. Desprès de tots els
missatges de precaucions, normes, i les estadístiques fatídiques diàries sobre la
quantitat de morts, els programes de divulgació de lo malament que un està a
les UCI i sobre tot jo, que sóc un home de més de 70 anys, i que tothom ens diu
que tenim la majoria de números per la
rifa del virus. I és que ja comença a formar part de la meva vida, la
mascareta, els guants, els gels desinfectants, el netejar-te les sabates amb un
drap amb aigua i lleixiu, de dutxar-nos al entrar a casa.
|
Palau de la música Quan tornarem a tenir ganes de tornar-hi? |
I
amb aquest imponderables una miqueta neuròtics, no tinc cap ganes de comprar
entrades per cap espectacle, tot i que
en som grans consumidors amb la vida normal. Per a nosaltres, el anar a un concert o a un espectacle representava el deixar-se anar dels problemes diaris i poder gaudir
del que ens mostraven els artistes. Però ara tot això ha quedat una miqueta
apartat. Les entrades a les sales, les distancies a mantenir, el arribar al
lloc, els gels, etc. Tot aquest seguit
de rituals em fa de moment que el anar a un espectacle quedi aparcat per temps
de més calma i seguretat.
|
Tant que costa arribar a ser un pianista, i ara no poden actuar |
I de veritat que em sap molt greu pels músics i les
persones creadores d’art que admiro i que sempre he estat un bon
consumidor. Que sento la carestia econòmica
pel que estan passant, però que jo crec que fins que no hi
hagi una vacuna o anem perdent la por en lloc d’un gaudir, per a mi, seria un
patir.
|
Tots volem tornar a omplir el Palau, però, quan ens veurem amb ànims de fer-ho? |
I em
sembla perfecta que la gent tingui ganes
de sortir i de veure espectacles, però amb el meu estat emocional actual, estic
realment molt espantat per la possibilitat remota o no, de un nou rebrot
d’aquesta pandèmia. I com que amb les informacions que rebem els pobres mortals,
per un cantó tot es precaució i perill i per altres banda, tot es obertura i
facilitats, realment jo no sé pas molts cops quin camí hem de seguir, saben que
sóc persona de risc.
Tot passarà i tornarem a
gaudir de les bones diversions.
Però hem d’esperar.
Salvador C.
1 comentari:
Certament que, com recomana en Salvador C., ens cal esperar a que la situació sanitària millori per poder recomençar la nostra vida normal, i mentrestant, paciència que, com diu la dita popular, és la mare de la ciència.
Publica un comentari a l'entrada