Problemes visuals

 

Els ulls, a més de ser el sentit que en permet tenir visió,

és la finestra de la nostra ment

Per a la nostra vida de cada dia, i també a les nostres bones relacions socials, necessitem l'ajuda de tots els sentits, i molt especialment el de la vista, que ens permet apreciar, valorar i estimar tot el que tenim al costat nostre. Tots desitgem i necessitem tenir una perfecta visió de les coses, i quan no és correcta, busquem amb urgència alguna ajuda externa.

 

En aqueta imatge hi ha que hi veu l'elefant,

o qui hi veu el ratolinet 

Afortunadament els problemes de la vista estan avui dia força ben solucionats i unes ulleres adients poden corregir qualsevol possible diòptria visual, ajudant-nos a veure-ho tot molt millor, sense deformacions ni miratges. El que passa és que a la vida també hi ha una altra classe de visió, que si ens falla, ens pot arribar a fer veure un elefant on només hi ha un ratolinet: és la visió mental. 

Aquest nen porta una motxilla a l'esquena.

Tothom la veu menys ell.

Tots anem pel món portant penjada a l'esquena una motxilla invisible, amb tots els nostres defectes, que generalment acostumen a ser més del que voldríem, una gran motxilla que està a la vista de tothom, però a la que nosaltres no veiem, perquè ens falta precisament aquesta visió mental. 

I en no veure-la, vivim molt contents i convençuts de que no portem cap motxilla a l'esquena, o de que la duem ben buida. Molt satisfets de nosaltres mateixos, ens considerem sovint unes persones admirables i sense cap defecte.

Les nostres diòptries no es solucionen amb ulleres.

Són malalties mentals 

Això ens passa perquè patim una greu malaltia: una diòptria mental que ens distorsiona la visió i que només ens deixa veure les motxilles que tots els altres duen penjada a la seva esquena, amb unes petites imperfeccions que sovint critiquem amb duresa, però no la nostra pròpia motxilla, ni cap de les grans imperfeccions que hi carretegem a dintre.

 

Som feliços i anem pel món com si fóssim els millors. 

Com que ho tenim tot ben penjat al darrere, lluny de la nostra vista, estem convençuts de que això dels defectes no va per nosaltres i de que som unes persones sense màcula. 

No hi fa res que els altres ens els puguin veure molt bé, cosa que resulta molt fàcil, perquè acostumen a ser força grans, ni que a vegades intentin fer-nos-els veure també a nosaltres. Tot és feina inútil.

 

Totes aquestes persones ben intencionades ens volen ajudar,

però perdran el temps

Nosaltres no en fem cap cas, perquè estem plenament convençuts de que tots ells estan molt equivocats, o de que potser només ens ho diuen per molestar, per enveja, per simples ganes de criticar. 

No falta, de tant en tant, alguna persona ben intencionada que intenta treure'ns la motxilla de l'esquena i posar-nos-la al davant, perquè la puguem veure millor. Però és igualment una feina inútil, perquè no hi ha pitjor cec que el que no vol mirar, i nosaltres no tenim cap desig de contemplar les nostres possibles imperfeccions.

 

Aquest ull amb aquesta gran biga,

busca una palla a l'ull d'aquesta altre persona.

Com diu l'Evangeli, ens és molt més fàcil descobrir una petita palla a l'ull del veí que veure una gran biga en el nostre. Patim d'aguda disfunció visual. 

I amb aquest greu problema òptic no aconseguirem mai suprimir els nostres defectes, perquè no els veiem o no els volem veure. 

Per a una millor convivència,

cal que aprenguem a corregir les nostres diòptries mentals

 Miquel Mª