El
passat mes d’agost el vaig dedicar a reforçar les meves ja una mica escasses
energies vitals, amb uns dies de descans intensiu a la Vall d’Aran, on em va
ser possible realitzar llargues passejades per agradables i ombrejats camins, plens
de flors campestres.
Fa
bastants anys que cada estiu hi faig una llarga estada. Quan les meves cames
eren més àgils, tampoc deixava mai de fer una visita a més de una dotzena de fantàstics
llacs, que embolcallats de boires i amb unes aigües transparents i fredes, dormen
en silenci sota les altes cimes pirinenques, en uns indrets amagats on el temps
sembla deturar-se. Tampoc deixava mai d’escalar alguns de les alteroses i escarpades muntanyes de la Vall.
Però
el cas és que enguany, això de pujar muntanyes ha quedat només en una simple utopia
de impossible realització, i les meves visites als llacs també s’han vist reduïdes
a la mínima expressió. Malgrat la meva vestimenta d’excursionista, només m’ha
estat possible anar a saludar a un parell de llacs, i encara gràcies de
poder-hi arribar.
Però
qui no s’acontenta és perquè no vol. I allà on no hi arriben les cames, ho pot
fer la vista, que permet gaudir descansadament de uns extensos panorames
d’alterosos cims, alguns d’ells encara nevats, que refresquen l’esperit.
Per
altra banda, la Vall d’Aran també ofereix l’atractiu de les seves verdoses
prades, plenes de bestiar pasturant-hi lliurement, i dels seus abundosos boscos
d’avets, on difícilment hi entra la llum del sol i en els que el silenci és gairebé
absolut.
Uns
boscos en els que s’hi descobreixen amagats viaranys per on és molt agradable
caminar, i ens els que, durant el mes d’agost, s’hi troben fabulosos tresors de
vermelles maduixes silvestres i d’abundosos bolets. De manera que, a falta de
pujar muntanyes, la recollida de bolets i de maduixes és una bona compensació.
I
també ho és la visita a algunes de les nombroses ermites que hi ha amagades per
la muntanya, a les que s’hi arriba per atrevits camins que sovint desafien el
vertigen.
En aquest
món, tot té un final, i la meva estada a la Vall d’Aran, també enguany ha
arribat a la seva fi. Afortunadament queda ben viu el bon record dels
agradables dies viscuts, recarregant piles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada