diumenge, 5 de setembre de 2021

Recarregant piles

 

Aquesta flor tan bonica,
una Genciana florida,
en un camí on vaig passejar.

El passat mes d’agost el vaig dedicar a reforçar les meves ja una mica escasses energies vitals, amb uns dies de descans intensiu a la Vall d’Aran, on em va ser possible realitzar llargues passejades per agradables i ombrejats camins, plens de flors campestres.

 

Estany Gerber

Fa bastants anys que cada estiu hi faig una llarga estada. Quan les meves cames eren més àgils, tampoc deixava mai de fer una visita a més de una dotzena de fantàstics llacs, que embolcallats de boires i amb unes aigües transparents i fredes, dormen en silenci sota les altes cimes pirinenques, en uns indrets amagats on el temps sembla deturar-se. Tampoc deixava mai d’escalar alguns de les alteroses i  escarpades muntanyes de la Vall.

Malgrat la meva vestimenta d'excursionista
la realitat era la foto
d'un excursionista de pa sucat amb oli . 

Però el cas és que enguany, això de pujar muntanyes ha quedat només en una simple utopia de impossible realització, i les meves visites als llacs també s’han vist reduïdes a la mínima expressió. Malgrat la meva vestimenta d’excursionista, només m’ha estat possible anar a saludar a un parell de llacs, i encara gràcies de poder-hi arribar.

 

Canejan des del camí a Bausen.

Però qui no s’acontenta és perquè no vol. I allà on no hi arriben les cames, ho pot fer la vista, que permet gaudir descansadament de uns extensos panorames d’alterosos cims, alguns d’ells encara nevats, que refresquen l’esperit.

 

Un magnífic prat on el cavalls
hi pasturen amb tota tota tranquil·litat.

Per altra banda, la Vall d’Aran també ofereix l’atractiu de les seves verdoses prades, plenes de bestiar pasturant-hi lliurement, i dels seus abundosos boscos d’avets, on difícilment hi entra la llum del sol i en els que el silenci és gairebé absolut.

 

Vall del riu Inyola.

Uns boscos en els que s’hi descobreixen amagats viaranys per on és molt agradable caminar, i ens els que, durant el mes d’agost, s’hi troben fabulosos tresors de vermelles maduixes silvestres i d’abundosos bolets. De manera que, a falta de pujar muntanyes, la recollida de bolets i de maduixes és una bona compensació.

 

Ermita de Montgarri,
a la vall de Noguera Pallaresa.

I també ho és la visita a algunes de les nombroses ermites que hi ha amagades per la muntanya, a les que s’hi arriba per atrevits camins que sovint desafien el vertigen.

 

Estany del Liat

En aquest món, tot té un final, i la meva estada a la Vall d’Aran, també enguany ha arribat a la seva fi. Afortunadament queda ben viu el bon record dels agradables dies viscuts, recarregant piles.

 Amb l’esperança de poder-hi tornar l’any vinent.

 Miquel Maria