No hi havia lloc per a ells a la sala de l'hostal (Lc 2,7)

 

El Papa Francesc ens parla de l'immigració.

El papa Francesc recorre els camps de refugiats del Mediterrani on s’amunteguen els que fugen de les persecucions i la pobresa. Amb aquest gest el bisbe de Roma denuncia la gran injustícia i la falta de principis no només cristians sinó humanitaris dels països que es neguen a acollir-los i d’unes societats egoistes on uns polítics extremistes i xenòfobs atien uns sentiments de por i rebuig a l’immigrant, molts cops infant (quants nens com Jesús, neixen a cada instant en una tenda de campanya!), que es assenyalat com un “invasor bàrbar” que arriba amb l’únic objectiu de delinquir i destruir la nostra civilització i el nostre benestar.

l'història ens diu que les migracions,

amb tots els seus problemes,

fan avançar a l'humanitat.

A part de què això és una gran mentida –només cal veure que el progrés material i cultural dels pobles és la suma de les aportacions de moltes generacions de procedència diversa que s’han barrejat entre si- és absolutament incompatible amb l’essència del cristianisme. Jesús es presenta com l’estranger anònim que rep ajuda i aixopluc en una terra estranya, i fa un elogi de tot aquell que obre els braços al foraster, el vesteix, l’alimenta i el fa entrar a casa seva. 

Quadre del Greco: La fugida a Egipte

Museu del Prado. 

Ell ho ha viscut en la seva experiència més íntima. La seva Mare li ha explicat moltes vegades que pocs dies desprès de néixer, d’aquell primer Nadal de la història, van haver d’anar-se’n a cuita corrents de Betlem per salvar la seva vida de la crueltat, l’arbitrarietat i l’abús, com tants cops abans i ara, d’uns poders que disposen de les persones com si fossin propietats que poden utilitzar al seu caprici. Només se’ns diu el lloc on s’amagaren, Egipte, no sabem res de què van fer, ni de com els  tractaren, però podem deduir que no els va anar malament ja que un cop passat el perill van retornar tranquil·lament a Natzaret.

Detall de la cova del pessebre del Museu Marés.

Nadal és la llar comuna i càlida on hi ha d’haver una cadira sempre lliure per seure a taula a aquell convidat inesperat i desconegut que arriba sense avisar i a darrera hora però a qui amb un somriure i una abraçada li diem “sigues benvingut, vine, queda’t, menja i alegra’t amb nosaltres que avui és Festa.”

Bon Nadal!

 Ernest Escasany i Ferreres