diumenge, 28 de febrer del 2016

Reflexió

Els nens juguen i es diverteixen
Aprofitant un d'aquells moments que poden semblar que no fem res, però que són tan profitosos, he reflexionat sobre el temps. El temps canvia els nostres humors durant la nostre vida i molt especialment en aquells espais anomenats, infantessa, joventut, maduresa i vellesa.

A la infantessa, el nen viu cada instant com si fos únic, perquè de fet sap -  inconscientment – que és únic. Juga i oblida.   

Prometeo i el foc
El jove, la vitalitat és la seva força, sent l’erotisme que explota a les seves carns, les il·lusions el mouen, descobreix el mon, se sent valent i amb capacitat intel·lectual i física per fer grans projectes i assolir les metes més difícils, encara no coneix el límit ni experimenta el dramàtic pas del temps, no vol ser la pura inèrcia dels pares. Se sent com un tità, com Prometeo, disposat a robar el foc als déus.

Maragall, el nostre poeta
A l’edat madura  s’ha viscut més, l’home és dona compte que no tot és fàcil ni menyspreable, no vol tenir la impressió que ha viscut una vida a càmera ràpida, que, per contra, el temps el voldria retenir i fer-lo etern al seu cor, com diu en Maragall; que cal preparar-se per rebre i encaixar els cops de la sort, en definitiva, és una etapa difícil, perquè inicialment l’ha abandonat, a contracor seu, la edat juvenil per entrar a la maduresa, i, sense remei, i, sense poder-ho impedir, ha d’abandonar aquesta per entrar a la vellesa. 

S'ha coronat el cim
La vellesa és una joia, perquè el que hi arriba vol dir que ha coronat el cim del temps de la vida. A l’igual com quan un s’enfila a una muntanya, el paisatge s’obra poc a poc; la vista és magnifica però no és pot pujar més sinó per anar al cel. Per això, aquells que es queden pel camí de pujada i no poden arribar al cim perden l’esplendor de la vellesa  

Llegenda que porten molts rellotges
La meva reflexió, sobre el temps a la vida dels homes, és un temps que no ens pertany, no en podem disposar al nostre capritx, i a més cada instant que passa és irreversible. Per contra, tot allò que ens passa durant aquests llargs anys ens forma; amplia el nostre horitzó i els nostres coneixements. Aprenem al llarg d’una successió de moments, de sobresalts i contrarietats que estimulen la imaginació i la intel·ligència pràctica. Els anys venen i se’n van, i ens queda l’experiència necessària per afrontar les dificultats de futur amb intel·ligència i sagacitat, que ens permeten poder donar, amb fermesa, consells de la vida als nostres successors.


Una dita medieval diu:
”El vell té un títol particular a rebre cada dia com si fos el darrer i a estrènyer-lo fort com si fos l’ocasió suprema de la seva vida.”

Josep Maria V

4 comentaris:

Miquel M. ha dit...

És molt lloable acceptar els anys propis amb la satisfacció de la feina ben feta, amb el goig de l'experiència acumulada i amb la intel·ligència i sagacitat necessàries per afrontar les dificultats del futur, com molt bé diu en Josep M. La seva brillant defensa de l'edat madura, està totalment en concordància amb el pensament de Ciceró, que també afirmava estar molt agraït a la vellesa perquè li havia augmentat el gust de la conversa i tret el de menjar i beure(De Senectute, 14,46)

Chordi ha dit...

Muy bueno, merece la pera releerlo tantas veces sean necesarias para admitir la levedad del ser. gracias.

Joam ha dit...

Gràcies, Chordi, una salutació, encara que no et coneguem.

Chordi ha dit...

Gracias joan, todo se andará