Les persones grans ens movem

 

La Sra. Alcaldessa fent el parlament

d'obertura de la Convenció.

Com cada quatre anys el Consell Assessor de la gent gran (CAGG) ha preparat la Convenció de les veus de les persones grans, que serà la sexta, i que va acabar dimarts passat en un acte al Auditori de la Once, obert per l’alcaldessa, el president de la Once i el vice-president associatiu del Consell 

Vista de l'auditori.

quan encara  els assistents anaven entrant.

Aquesta convenció ha tingut un format  molt diferent del de les anteriors, ja que s’ha donat veu a moltes persones que han expressat les seves preocupacions sobre el temes que el Consell ja havia anat tractant, no per arribar a conclusions i aprovar-les en el plenari de l’últim dia, sinó com a punt de partida per continuar treballant-los per presentar-los al Ajuntament o a les administracions pertinents. 

En Sergi Martí, cap del Departament de Participació Social,

amb els participants de la primera taula..

Des del mes de setembre passat, que va començar aquesta Convenció s’han fet moltes taules de treball sobre temes concrets on hi van participar moltes persones, tant del Consell, Districtes com a títol particular, unes que avui hi érem i altres no han pogut venir. Si voleu una informació més ample, la trobareu a la Web de l’ajuntament en els links del final 

La meva intervenció, sobre la II Convenció,

que va tenir lloc a any 2007.

La primera taula que ha parlat ha comentat breument les Convencions anteriors i a mi m’ha tocat fer un resum de la segona on hi fet constar que el tema que més polèmica va  portar va ser el de la Memòria Històrica, i a continuació es va presentar la primera actualització dels Drets i llibertat de les persones grans, document que s'actualitza cada quatre anys . També va sortir la forma de mantenir vius el casals no institucionals que ja aleshores tenien problemes estructurals. 

No es penseu que gravar un vídeo sigui només això.

Es necessiten  moltes hores de preparació

abans de començar la filmació. 

Acte seguit, l’amic Joan Domínguez ens va presentar un tràiler curtmetratge “La Bretxa”, i va anunciar que el vídeo complert es projectarà al cinema Girona el dia 3 de maig. 

La periodista Sra. Milagros Pérez Oliva

en el seu parlament estrella.

La conferència estrella va corre a càrrec de periodista Milagros Pérez Oliva que va tractar el polèmic tema que ens segons quins  àmbits periodístics, s’acusa a les persones grans de que només serveixen per fer gastar diners al erari públic sense produir res, o sigui que per un tems de diners i parlant clar, ens volen enviar a l’altre barri quan més aviat millor. I ella ho va negar amb rotunditat. El seu parlament va ser aplaudit amb tanta fe que semblava la plaça de Calanda quan els seus tambors fan “La Rompida”. (Recordeu l'article de la setmana passada?)

La Elisa Sala, la Mercè Pérez Salanova i la Gabriela del Valle,

tres peces importants d'aquesta Convenció,

que van explicar el procés participatiu.

Després de la pausa per fer un cafetó i quelcom més (molt esplèndid i abundant), la Mercè Pérez Salanova, la Elisa Sala i la Gabriela del Valle van presentar el procés participatiu de la Convenció actual i van donar pas a la segona taula que va presentar les propostes a fer i les accions que es proposa al Consell per seguir treballant.

L'acte el van tancar  la Sra. Tafalla i el Sr, Riera

La Sra. Gema Tarafa

Regidora d’Envelliment i Cures.

I el Sr. Joan Ramon Riera,

que a més de Regidor de les Persones grans,

ho és d'Infància, Joventut, i  Persones amb Discapacitats,

i és el President del Consell Assessor de la Gent Gran.

Això que el Sr. Riera tanques l'acte es un dir, ja que de fet "el va fer fora un grup musical" que va entrar de forma improvisada, i la jornada va acabar amb música. 

Els animadors. (El pianista No va sortir a la foto)

La segona taula, al fons de l'imatge

Joan

Nota: Links que es poden consultat:

https://www.decidim.barcelona/processes/veusdelespersonesgrans2022-23

https://ajuntament.barcelona.cat/personesgrans/ca/canal/convencio-les-veus-de-les-persones-grans

https://ajuntament.barcelona.cat › personesgrans › canal

 

7 de Julio San Fermín

 

El primer riai riau.

Fa pocs dies  s’ha sentit aquesta cançó: 1 de enero..., 7 de julio, San Fermín, i el riau riau i la lamentació quan s’acaba la festa amb el “pobre de mi”, és una bona ocasió per replantejar-se l’ús d’animals per maltractar-los, excitant-los a comportar-se contràriament als seus instints i sacrificar-los no sense torturar-los abans, per a oferir espectacle i  diversió als humans. 

El Cirque du Soley i altres.

tenen èxit sense animals.

El circ ho està fent i molt bé, moltes companyies els han tret de les funcions i no els va gens malament – penso en el Circ du Soleil i en el Circ Raluy, familiar, entranyable circ com els d’abans sense animals, ideal per portar-hi els menuts de casa, i el públic es diverteix com mai, les sagnants baralles de gossos i galls estan prohibides, els zoològics cada cop engabien menys espècies que necessiten molt d’espai, o  viure en el seu hàbitat. És molt trist veure un gran felí, un elefant, un gasela, una orca, etc, anant amunt i avall compulsivament en un recinte tancat i reduït.

Heminway de gran.

Va publicitar el San Fermin als nord-americans

Van rebre literàriament aquestes festes els elogis de Heminway en l’ocàs de la seva vida i les va donar a conèixer per tot el món, especialment entre els nord-americans que hi acudeixen en gran nombre. Potser el van atraure pel primitivisme atàvic i la idea del combat de tu a tu entre la natura i l’home que havia descrit magistralment en “el vell i el mar”. Però aquest sarau no va de cap lluita èpica contra el Minotaure, ja que malauradament no hi ha cap Teseu que ens alliberi de la bèstia que portem dins.

En masses tan apinyades i alegres

pot passar, i passa, de tot.

Recordem els fets de fa uns anys de “la manada” que van passar durant els sanfermines. És un còctel molt perillós: gentada, anonimat, alcohol i altres drogues a dojo, excitació i gresca sense límits per fer el que vingui en gana. Això pot passar en qualsevol aglomeració de masses, però l’ús d’animals amb els que se’ls hi pot fer de tot ja des de bon matí i encara aquesta conducta es titllada de valenta porta com a conseqüència que molts sense solució de continuïtat es creuen que aquesta violència pot exercir-se després contra les persones, sobretot dones.

En els correbous,

 els animals també són maltractats. 

I aquí es qualifiquen aquestes “festes” de cultura tradicional. I em poden dir et fiques a casa d’altri. Els correbous embolats de la Catalunya meridional mereixen per mi la mateixa reprovació i es consideren costums ben catalanes.

Què seria els sanfermines 

sense l'encierro?

Tantes celebracions que s’han hagut de reinventar, i precisament per això segueixen. No és fàcil, San Fermín sense “los encierros” i “la corrida” a les 5 de la tarda, no seria res o potser sí? Que no passi que el que per por o prudència no es faci des d’aquí vinguin de fora per prohibir-ho i encara ens avergonyeixin per haver-ho permès en el segle XXI.

Una simple directiva europea podria acabar amb les festes amb animals més radicalment

i amb menys comprensió. 

Gora, Viva San Fermín, d’una altra manera.

Ernest Escasany

Nota Important  

Com cada any, el redactors ens prenem uns dies de descans i aquest Bloc estarà 3 setmanes sense sortir. Tornem el dia 21 d'Agost

Gràcies

 

Els nostres infants fan coses

Església del poblet de Riudaura.

Els fets que exposaré han passat en un petit poblet de la Garrotxa anomenat Riudaura, situat entre Olot i les muntanyes del Ripollès, a qui està unit per una carretera de 9 Km. i que segons Internet, a l’any 2018, tenia 462 veïns i ara acull una escola de primària que porta el nom de Lluís Castells. 

Estat actual de la fàbrica que està tancada.

El temps no passa en va, i si no es cuiden, comencen a caure.

Ja ha caigut la teulada d'una nau.

Els alumnes de 6è de l’escola, o sigui els que ja acaben, com a final d’etapa havien de fer un treball, que va començar a la Fusteria Mayola amb la projecció d’una escultura Calendar de Tony Cragg, i axó els va portar a descobrir que a l’entrada del poble hi havia una fàbrica tèxtil que sempre l’havien vista tancada, i de tot això en podien fer el vídeo que van fer, i que per nom li van posar “Records Tèxtils de Riudaura” 

Entrevista a la Paquita Clavaguera,

una treballadora de la fàbrica, o a seva filla.

Per seguir treballant van entrevistar a unes poques personen grans que, elles o els seus familiars, havien treballat a la fabrica, i aquestes entrevistes els van facilitar poder contactar amb els familiars propers de les diferents propietats que ha tingut la fàbrica. Però com que són nois i noies d’avui, també van buscar informació a Internet i a diferents arxius que van trobar a ma, tant de la Garrotxa com de Girona. Ho van fer-ho molt bé. Tot això, i molt més, ho trobareu si accediu al vídeo (Nota al peu, que dura uns 6 minuts) 

     El meu avi, fundador de l'empresa.

      l el seu fill Frederic, excepte a la guerra civil,         

sempre la va dirigir.                           

El primer que van descobrir va ser que la fàbrica va néixer als anys 30 i la va construir la família Trullàs, ja que el meu avi (sóc el nét més gran), el Sr. Joan Trullàs Trilla, hi volia fer mitjons i la va posar sota la direcció del seu fill Frederic Trullàs Vila. Aquest és el motiu que encara avui se nomena “La fàbrica de can Trullàs”. També van localitzar un teler dels que es feien servir per fer mitjons i que es trobava a l’Ajuntament de Tortellà, donat per la família Fustè Casacuberta. Van demanar a aquest Ajuntament si els hi deixaria posar-lo a una exposició que estaven preparant com a complement del seu projecte i que va acabar fent-se al Centre Cívic de Riudaura. La seva petició va ser acceptada 

Foto d'un teler de fer mitjons,

(Els telers es feien a la mateixa fàbrica),

És igual al que ha cedit l'Ajuntament de Tortellà.

L’oncle Frederic era una persona molt volguda a Riudaura, i que, a més de la fàbrica, feia coses pel poble. En una d’elles va ser organitzar la cavalcada de Reis. Ho va preparar tot a la seva casa d’Olot i els Reis van ser els seus fills que avui estan aquí.  Una mica abans de arribar al poble, els esperaven en uns cavalls i fan fer una entrada que els infants van quedar bocabadats. 

El Rei Melcior entrant a Riudaura.

El Rei era el fill gran del Sr. Frederic.

El que va donar més nom a la fàbrica van ser el mitjons de Rombes, que només es podien fer amb telers manuals, i que també en podreu veure un a l’exposició. La fàbrica Trullàs va tancar i es va vendre l’any 1970, però de fet va morir a l’any 1968 amb la mort prematura d’en Frederic Trullàs Vila, qui en va ser la seva ànima durant tota la seva vida 

Mostrari de mitjons.

Tots aquests treballs tan ben fets, van sobrepassar la dimensió escolar, i es va decidir que l’exposició es faria al Centre Cívic del poble. I com que hi assistirien, a més del alcalde, els fills d’en Frederic Trullàs Vila acompanyats de varis nebots i un nét, i la televisió comarcal d’Olot en faria un reportatge (que es va emetre el dimecres dia 1 de juny), els que fem aquest bloc de persones grans, el CARGOL, vam creure que era interessant fer-ne un article per divulgar entre els nostres lectors que en el nostre país tenim nois i noies que treballen molt i bé, en qui podem confiar el nostre futur. Des d’aquí, encara que el nostre vot NO formarà part pel seu currículum, els hi posem un 10, i els hi diem:

Endavant. No defalliu

i superareu els entrebancs que us sortiran

Joan   

Notes

Per veure els vídeos, feu clic sobre el link i assegureu-vos que la veu està connectada

De vegades tarden uns segons des de que es connecten fins que comencen a funcionar

1.  Vídeo preparat i presentat pels nois i noies de l’escola

https://youtube.com/watch?v=l39xJDFsz_s&feature=share

Vídeo emès per la televisió d’Olot

http://olottv.alacarta.cat/les-noticies/capitol/alumnes-de-6e-de-l-escola-lluis-castells-de-riudaura-redescobreixen-el-passat-textil-del-poble  

Barcelona memòria fotogràfica

 

Façana del Centre d'Arts Digitals. 

El dijous de la setmana passada, dia 19, amb l’estat d’alarma vigent, un grup de 16 persones vàrem a anar a visitar aquesta exposició situada al Centre d’Arts Digitals IDEAL (Carrer Dr. Trueta 196 de Barcelona). Disposa d’un espai molt gran i de una alçada considerable i vàries sales, on les 16 persones del nostre grup més les vistes individuals que hi havia podíem estar molt separats i complir totes les normatives establertes. 

Cartell de la exposició.

Pel títol ja es veu: era una exposició de fotografies de 6 fotògrafs que les varen fer a la Barcelona del anys 50-60, però que les han digitalitzades i les presenten amb les tècniques actuals projectades sobre les quatre parets de local passades com a sèries, i amb pensaments intercalats. Mol bonic. Els autors eren el que surten a la foto del cartell.

Vista de la sala principal on es veuen tres pantalles i el públic.

A la sala principal s’hi arriba per un passadís amb panels il·luminats amb pensaments del que cada un d’ells explica com veu la fotografia i les tècniques que utilitzaven per assolir l’objectiu previst: que si més clares o fosques, primers plans combinats amb espais profunds, difuminats, imatges centrades o laterals, etc. Tinguem present que no existien la càmeres digitals i totes les llums i efectes es calculaven de forma manual, i que tot just havien sortit les màquines amb telèmetre. 

I mentre, a la paret oposada es projecta

aquesta foto d'una de les atraccions del Tibidabo.

Com a curiositat es presenta el quarto fosc on es revelava la pel·lícula per passar a paper, cosa que avui mols aficionats a fer fotos amb el mòbil no en tenen idea. 

El "600". Observi com tanca la porta.

Ho veurà per la maneta del pany.

No està a la part posterior i està a la part de davant, sota del mirallet.

Abans de sortir podies passejar per Barcelona mirant uns vídeos amb tres dimensions, molt bonics. Les ulleres i els auricular per sentir la música eren d’un sols us i l’aparell i la cadira on seies el desinfectaven a cada canvi d’usuari. En aquesta sala hi havia un  “600” restaurat i que era dels primers que van sortir, ja que la porta s'obria a favor del vent, de davant cap a darrera, i permetia entrar de forma més fàcil que en el sentit que s'obren ara, però molt aviat ho van tenir que caviar, ja que si no les tancaves bé, es podien obrir tot començar a circular.

Un Flasch per cada fotògraf

Francesc Català Roca

Foto humana del "limpia botas"

Fotografiava la part humana del que veia i deia que ell era més un documentalista que un artista. Fotografià per tot l'Estat Espanyol i estava integrat a la societat catalana de l'època. Va retratar a Dalí i Picasso.

Oriol Miserachs

Foto de una model, molt atrevida per la seva època

Es va dedicar al retrat, la moda i la publicitat. Primer com amateur i després com a professional. Era contrari a que la fotografia fos un objecte estètic i va treballar perquè fos un objecte útil. Les seves fotos es van publicar a la Gaceta Ilustrada, Paris-Match, Boccaccio, Elle etc 

Leopoldo Pomés

Era considerat el fotògraf

més sensual de l'època franquista

Leopoldo Pomés, a més de fotògraf, va fundar un estudi dedicat a la publicitat i va ser creador de les famoses bombolles de Freixenet o de la amazona del cavall blanc amb el cabell deixat anar. Segons Vázquez Montalban, “Pomés havia erotitzat a tot un país”

 Joana Biarnés 

La primera fotògrafa professional

Joana Biarnés. Va ser la primera dona fotògrafa professional i cobria tot tipus d’esdeveniments. Entre ells la riada del 1962 a Terrassa, o en varis àmbits esportiu. Per cert, en un partit de futbol l’àrbitre la volia expulsar per ser una dona, ja que no volia que una dona el retratés

Xavier Miserachs

Tossa de Mar als anys 60

Xavier Miserachs. Deixà la carrera de medicina per ser fotògraf. Va ser un dels impulsors per substituir els reportatges fotogràfics per el relats, o sigui deixar de ser el fotògraf que aporta imatges al que passa, sinó que explica el que passa a través de fotografies.

Colita 

Les seves imatges eren impactants

Colita (de nom Isabel Steve). Feminista de dalt a baix. Va dedicar-se a retratar artistes del ball flamenc i els de la Nova Cançó. Va renunciar a un premi del ministeri de cultura quan era ministre el Sr. Wert, ja que ella deia que no era ministre de cultura, sinó de “descultura”

Els recordo a tots ells per formar part del que en dèiem la "Gauche Divine"

 Nota:

Si hi penseu anar, ull amb el preu.  Si esteu subscrits a La la Vanguardia o ho feu des d'internet hi han ofertes molt interessants 

Joan

Pintures de Santi Moix. Església de Saurí

Vista actual d'ùn lateral amb les noves pintures

Sauri és un poblet molt petit del Pallars Subirà, a la vall d’Àssua, que s’hi arriba des de Sort. Actualment té 13 habitats censats. Com es habitual, el poble té la seva església d’estil preromànic, amb uns 1.100 anys d’antiguitat, i que com en tantes d’altres esglésies, els seu estat no era ruïnós, però no li faltava gaire.

Pintura del sostre de l'altar Major

Gràcies a la tenacitat del seus habitants, i amb el suport dels que hi tenen una segona residència, avui poden dir que la seva església és la més moderna del Pallars, i que ja s'han solucionat les deficiències arquitectòniques. A més a més l’han pintada amb unes pintures murals al fresc. L’artista que l’ha pintat és un pintor català de renom mundial que viu habitualment a N.Y. i que coneix molt bé el poble, ja que des de petit hi anava amb els seus pares i de gran hi ha continuat anant.

Una capella lateral

Portar a terme aquest projecte ha durat cinc anys ja que hi havien d’intervenir moltes institucions com el Bisbat de la Seu, Diputació de Lleida, Ministeri de Cultura, etc., i convèncer al pintor escollit, en Santi Moix, perquè acceptés la feina, cosa que no va succeir fins després d’un any. La condició que el pintor va posar per acceptar l’obra va ser molt clara: Plena llibertat artística perquè no hi pintaria ni sants ni altres exaltacions de cap credo religiós sinó que volia ressaltar els dons que rebem de la natura i en especial els de la vall d’Àssua, i que tothom si trobés com a casa seva.

Foto del pintor,
publicada amb la seva autotització

Feia tres anys que jo sabia el que s’estava fent, però tot estava tancat a cal i canto i no es permetia visitar l'obra a ningú, malgrat haver-ho intentat cada any. Però enguany, en la meva estància a Ribera de Cardós, vaig saber que l’obra estava acabada i que és podia visitar. Les visites eren els dimarts i dijous, a les 5 i a les 6, i com ere dijous, dit i fet, cap allà. La meva sorpresa va ser que entre els assistents hi havia el propi artista, a qui havia conegut quant era un nen ja que les famílies érem amigues. Vaig poder parlar amb ell un estona i vàrem recordar aquells estius de La Garriga. 

Quan en Santi es va dirigir als assistents ens va explicar moltes coses, però en citaré una, que és un desig: 

"Que aquesta església de Saurí obri el camí altres esglésies de la zona perquè es modernitzin i que el Pallars sigui un punt d’atracció en el panorama mundial de l'art contemporani."

Joan

Notes

• Adjunto un link que fa referència a aquesta església
• Fotografies d'abans de la restauració (de l'arxiu de la Sra. M.T. Vilchez) i les de després (fetes al dia de la meva visita)  

https://www.lavanguardia.com/local/lleida/20181116/452971600752/pinturas-santi-moix-pirineo.html

Interior de la porta d'entrada

Altar Major

Pujada al púlpit

Pila de l'aigua beneida

Ma de Sra M.T. Vilchez
amb la clua de le església antigua

Pintura actual de l'altar Major

Un altar lateral
amb imatges antigues

Lateral del altar Major
amb bestiar de la la vall
(Aquí no es veu molt be)

La paret de sortida
amb la nova porta