Edad

  

Decia este sabio tibetano:

"Debemos intersarnos más por el bien estar de los demás"      

Como decía el Dalaí Lama “Necesitamos, en definitiva interesarnos más por el bienestar de los demás”. En otras palabras, lo que ahora falta es la bondad, la compasión, debemos mirar en nuestro interior.

Este coche de la años 50 éra un buen coche i muy seguro

pero hoy los hay de más ràpidos i modernos

És como nuestro cerebro, que no es tan ràpido como el de los jóvenes

pero nos permite tomar deciciones totalment correctas.

Como era el Dalaí Lama, no creéis?. Nuestro cerebro no es tan rápido como en la juventud, pero creo que gana más en flexibilidad y nosotros, los mayores tomamos decisiones correctas y cuando hace falta conectamos.

Estas personas puede presumir de su edat,

Son mayores, peró no viejas.

Es por esto por lo que yo pienso que no debemos tener miedo a la vejez, sino interesarnos por hacer cosas y no quedarnos quietos en casa; hay que ir de tiendas, cafés, espectáculos. Hay que estar orgullosos de la edad que tenemos.

Los abrazos del final del dia,

cuando ya estamos cansados,

és que ha sido un dia fructífero.

Hay que hacer que nuestros brazos abracen, que nuestros labios besen y que lleguemos a casa cansados y satisfechos por lo realizado durante el día.

Robert Waldinger (psiquiatra de Harward)

Ser felices nos hace más sanos.

Según dice Robert Waldínger (psiquiatra de Harward) “sentirse felices reduce el riesgo de enfermedad y nos hace estar sanos”.

Las personas que tienen un buen corazón

se les nota.

Cuando una persona tiene buen corazón se nota desde lejos no creéis?. Las personas más preciosas son aquellas que nos abrazan por dentro y nos hacen sentir bien con su presencia como lo hacen muchos de nuestros amigos y parientes. A veces pienso que debemos alejarnos de los que nos hacen sentir mal.

Si no puedes jugar a futbol, no te preocupes

Quizá seas un crac jugando al mus.

Madurar nos convierte en personas más seguras y positivas, puede que perdamos fuerza pero se gana en sabiduría. Tenemos que hacer “Stop”. en pensamientos como… no puedo hacer deporte… no tengo edad para ciertas cosas, etc. pero no hay que obsesionarse con ello, hay que tomarse la vida con tranquilidad. No opináis igual que yo?.

Cuidado con los peligros que nos acechan.

Las caidas son muy peligrosas.

Lo que creo es que hemos de tener mucho cuidado es con ciertos peligros como: no usar alfombrillas porque se puede resbalar, no mezclar lejía con amoniaco, secarse el pelo lejos del agua, no incorporarse de golpe estando tumbados o sentados, sujetarse en los pasamanos al subir y bajar, mirar siempre al suelo al caminar etc. etc. Esto me lo dice siempre mi hermana y francamente, le hago caso.

Nuestra edad es preciosa.

Mary Luz Eixarch

 

Què és la felicitat

 

Alguns d'aquests sembla que no tinguin sentiments.

 Serà el que ha escrit aquest article?.

Avui he connectat amb algú que no té sentiments. Volia saber que en pensava ell d'aquest tema i la seva resposta ha estat aquesta:

Aquesta família sembla feliç.

La felicitat és un estat emocional i subjectiu que experimentem els éssers humans. És una sensació de benestar, plenitud i satisfacció general a la nostra vida. Però és important tenir en compte que la felicitat pot ser diferent per a cada persona, ja que tots tenim diferents desitjos, necessitats i perspectives.

En aquesta altre família,

tots semblant feliços

però cada un per motius diferents.

La felicitat pot sorgir de diferents fonts i aspectes de la nostra vida, com les relacions personals, els assoliments professionals, el creixement personal, la salut, l'espiritualitat i el sentit del propòsit. Algunes persones troben felicitat en les petites coses quotidianes, mentre que altres poden buscar-la en metes més grans o en el servei als altres.

La felicitat és volàtil.

Tant aviat n'ets molt i passes a poc.

Aquesta gràfica ens ho recorda.

És essencial comprendre que la felicitat no és un estat constant ni permanent. És una emoció que pot variar en intensitat i durada al llarg del temps. Experimentem moments de felicitat, però també passem per desafiaments i dificultats que poden afectar la nostra sensació de benestar. Cada individu té la seva pròpia definició de la felicitat i el seu camí per aconseguir-la.

Algunes persones busquen la felicitat

a través de l'amor

i altres en el creixement personal.

Algunes persones poden buscar-la a través de l'amor i les relacions properes, mentre que altres poden trobar-la en el creixement personal, l'assoliment de metes o la contribució a la societat. No hi ha una fórmula única per a ser feliç, ja que depèn de les nostres experiències i valors personals.

La felicitat no és el destí final

sinó més aviat un camí

en obres que no acaben mai.

En resum, ser feliç implica experimentar una sensació de benestar, plenitud i satisfacció a la vida. És un estat subjectiu que pot variar per a cada persona i depèn de diferents aspectes de les nostres vides. La felicitat no és un destí final, sinó més aviat un camí en constant evolució que tots recorrem de manera única.

... Oh| ,Però sorpresa ...

Quan he llegit l'article abans de publicar-lo, he tingut una gran sorpresa. M'ha semblat una mica "finolis" i de poc pes. Jo esperava alguna cosa diferent, com ara, més tècnica, és a dir, tot allò que es produeix en el nostre cervell quan ens sentim plenament feliços, com per exemple l'alliberament de l'oxitocina o d'altres, reaccions del cos, però no ha estat així i m'ha decebut. Però quan us digui que el seu autor a sigut... una IA (Intel·ligència Artificial), espero que us passi com a mi que he notat ...

Que sembla que li falta molt temps

perquè arribi a tenir sensacions, estímuls, etcètera, com nosaltres

Carme

Lladres de pisos i okupes

 

Els veïns es defensen dels lladres amb panys de dues claus i

portes blindades que costen molt d'obrir ...

sempre que aquestes defenses estiguin activades.

Lladres de pisos n'hi han hagut tota la vida, i per lluitar contra aquesta eventualitat, s’han fet panys molt sofisticats, s’han blindat portes i s’ha recorregut a alarmes dissuasòries, i a pesar de tot, n'hi continuen havent 

A la meva escala

Aquest senyor ens ha visitat vàries vegades.

A la meva escala hem tingut unes quantes vistes d’aquestes, sempre quan els veïns no hi eren. Una, molt curiosa perquè devien saber on anaven i què buscaven, ja que van esperar que la última persona que hi havia a la casa sortís, però amb tanta mala sort que s’havia descuidat alguna cosa i quan va tornar, els va enxampar mentre encara estaven intentant obrir la porta i amb crits i alguna empenta els va ver fora. Però quan va tornar a sortir de veritat, els lladres van tornar i van fer la seva feina.

 

Ull!

Qui controla les claus de casa nostre?

És important per evitar sorpreses.

En una altre ocasió, segons els mossos, van entrar amb clau, però com tenien la clau? Aquest misteri no es va resoldre mai. Per evitar aquesta pregunta, cal tenir cura que a les nostres claus no hi puguin tenir-hi accés persones que no siguin de la casa, especialment si hi tens operaris que hi treballin, ja que les poden agafar i fer-ne còpies i tu ni te`n enteres 

Si els ocupes entren a casa teva.

ja has begut oli.

Els okopa, es un altre problema, ja que avui és un moviment internacional i les lleis els protegeixen. Si entren a casa teva i no els enxampes molt ràpid, ja es begut oli. Fa temps, en al diari va sortir el cas que una senyora els va trobar quan encara no estaven instal·lats del tot, i els hi va donar una "propineta" i van marxar.

Foto d'un local ocupat en el meu barri.

Fa mots anys que ho està.

Al meu barri jo en tinc dos locals d’okupes localitzats. Un fa molts anys que hi és i no deu molestar gaire als veïns, i com que la propietat és un banc, tothom fa la vista grossa i així van tirant. I a l’altre fa poc que hi són, però també es veu tot molt tranquil 

Foto del local ocupat a la Bonanova,

anomenat la Ruina.

Ara, a rel dels fets de la plaça de la Bonanova hem aprés moltes coses. La primera és que hi ha dos edificis que es comuniquen, la Ruina i el Cubo, propietat de la SAREB, que fa anys que estan ocupats, i que jo sàpiga, tot estava tranquil, però puc estar errat. I de sobte, aprofitant les eleccions, dos grups antagònics, més polítics que no pas veïnals, es manifesten, uns per donar suport als ocupes i l’altre en contra, uns des Muntaner i els altres des de la Ronda. Els mossos es van posar al mig i van evitar que els dos grup  es trobessin. 

El mossos van evitar que les dues manifestacions

es trobessin i que acabes en una catàstrofe.

També hem sabut que els que estaven en contra dels ocupes, estaven capitanejats per una entitat privada que es diu “Desocupa”, i que la seva finalitat es fer-los fora per “mitjans extrajudicials”. Una vegada la finca ja esta “neta”, males llengües diuen que la compren per quatre calés i la revenen. Un bon negoci. 

Local de la sucursal d La Caixa 

on jo tenia el meu compte

i ara està tancada i blindada

on els okupes és molt difícil que hi entrin.

Però els okupes no sempre hi troben facilitats. Si una entitat com La Caixa tanca una agencia, hi posa un blindatge molt ben fet i no hi ha qui hi entri, com l'oficina en que jo hi tenia el meu compte i ara està tancada. 

Cuidem la nostra llar i no tindrem sorpreses

Joan

Què passa amb el català

 

El peix gran es menja sempre al peix petit.

Passarà igual amb les llengües?

Algun lingüista va dir que quan una llengua ha de compartir espai amb una altra, la més poderosa s’arriba a menjar-se la més petita.

Felip V, el Borbó.

Amb ell comença el problema català.

La meva llengua, la catalana, al llarg de la història ha estat prohibida, maltractada, anul·lada i com a poble que l’hem estimada, hem patit tota mena de vexacions. Podem pensar en la guerra del Borbó en Felip V el 1714, que va prohibir tota reminiscència catalana, el 1801 es va eliminar el català de l’ensenyament i al teatre, el 1924 van apallissar a Antoni Gaudí, per parlar amb català a un policia i després el 1939 en Franco també va fer de les seves com molts ja saben i altres ho tergiversen.

Amb l'arribada d'en Adolfo Suárez,

podem dir que el català, a poc a poc,

entra a la "normalitat".

Podem dir que amb totes aquestes traves en contra de la nostra llengua, un cop aconseguida la democràcia, de mica en mica vam tornar a la “normalitat” entenen per normalitat el fet que totes les institucions depenent del Govern Català van començar a fer-la oficial. Jo vaig aprendre a escriure el català als quaranta anys i molta gent de la meva edat encara no l’escriu.

l'immersió lingüística és una bona eina 

perquè els escolars aprenguin català.

Però amb la tenacitat del nostre poble, amb l’àmbit institucional, el català ha tornat avui en dia a tenir un espai força lloable. Òptim no, però bastant acceptable.

Les xarxes socials i altres circumstàncies,

fan que les estadístiques ens diguin

que l'utilització del català BAIXI.

Ara bé, amb el nostre relleu generacional, les xarxes socials  i perquè no, també per part de moltes escoles que l’obligació d’ensenyar amb català no l’han complert, veus de manera alarmant com les estadístiques ens parlen que el nivell del català està reculant greument. 

Les campanyes per promocionar el català

no tenen massa èxit.

S’està fent la campanya de què sempre intentem parlar amb català amb les persones que no el parlen, amb la intenció  que facin un esforç perquè es vagin integrant amb la nostra parla. Però en realitat a mi em costa una mica fer el canvi i crec que és degut al maltractament que vaig tenir de petit. A mi el mestre a set anys em va fotre una cleca perquè a l’entrar a l’escola vaig dir bon dia. I una religiosa em deia que no parles català que “era la lengua del demonio”. Santes paraules. I per defensar la llengua també vaig passar per la Via Laietana. En costa molt davant d’un policia nacional parlar amb català.

Els adolescents, quan parlen entre ells,

NO solen parlar en català.

El que em dol és veure que els adolescents entre ells, parlen molt poc el català i alguns, gens. I a més, tota la informació que reben de les xarxes socials, quasi tota és en castellà. I això sí que és molt greu per una llengua, ja que si les noves generacions no se la saben fer seva, a la llengua l’enterrarem.

El caga tió i altres tradicions catalanes

estan desapareixent.

Veus que la nostra joventut, parlo dels meus néts, passen de quasi tot del que és la cultura i les tradicions del nostre poble, puix que la informació que reben no està en sintonia amb el nostre país. I ara escoltes que moltes escoles no volen que es facin les tradicions del any.

Si seguim com ara,

aviat serà els catalans

qui ens tindrem que estripar els vestits

per poder parlar en català.

I per postres has de sentir d’algun poca pena, “que se han de romper las vestiduras para que los entiendan en castellano”.

Confiem que aquesta coneguda nostra

ens ajudi i que la nostra llengua

tingui la sort que ella reparteix.

Que tinguem sort, i que la nostra llengua tingui un futur millor.

I si no, ja s’ho faran.

Salvador CM

Que son los calçots para la gente de fuera de Cataluña

 

Un manojo de calçots

Observese su forma

Solo son comestibles las hoja interiores.

Como todos sabemos, los calçots son una variedad de cebollas tiernas o cebolletas, cultivadas de forma diferente a las normales, que les confiere unas medidas y una forma muy distinta al resto de las cebollas, ya que tienen una longitud de 15 a 22 cm, y un diámetro que oscila entre 1,70 cm. a 2,50 cm. Como se ve, son largos i gruesos.

Comiendo calçots.

Orserven las manos de este señor.

Suerte del babero.

Recuerdo la primera vez que los probé, me quedé estupefacta al ver que debíamos ponernos babero para no mancharnos y usar guantes porque se tenían que comer con las manos. Esto no es un capricho sinó una necesidad.

Como se cuecen los calçots.

Los calçots se cuecen sobre el fuego y cuando las capas exteriores están quemadas y negras, se envuelven en papel de periódico per grupos de unos 25 calçots, donde permanecen una media hora y es donde acaban de cocerse y así se sirven en la mesa

Envolviendo los calçots en papel de periódico

para que terminen de cocerse.

Del calçot solo de come la parte interior que está tierna pero para sacarla hay que cogerlo con una mano por la raíz y con la otra mano, desde el otro extremos, se escogen las capas internas y tirando de ellas, sale la parte comestible.  

Esta família está intentado sacar la parte comestible,

pero tiene su trabajo.

La temporada dicen que es, más o menos desde Noviembre hasta mayo próximo o  junio.

Y ésta ya lo ha logrado

y está comiendo.

Según nos han contado vienen de la época romana porque existe una pintura de aquella época en la que se ve a una persona comiendo el calçot y su origen viene de Cataluña y se cuenta que un payes lo cultivaba en su campo de Valls (Tarragona) a finales del siglo XIX.

Valls,

la cuna de las calçotades.

El asunto es que éste producto se ha hecho popular por toda España, se ha puesto de moda y se come en un montón de grupos de gente cuando sale de excursión y llega la hora de comer. Ahora, la Unión Europea les ha otorgado el sello IGP, para garantizar la localidad de origen. Hay montones de fiestas en las que se celebra su comida.

La salsa "Romesco"

no falta nunca en las calçotades.

Además de todo lo dicho anteriormente, para comerlos se suelen acompañar con una salsa llamada romesco, que es riquísima.

Butifarres a la plancha.

Normalmente de segundo plato se come “butifarres” (morcilla en castellano) asadas con los restos del fuego de los calçots, carne de cordero, etc., pero regados siempre con vino y cava, y para finalizar crema catalana.

Y para terminar,

crema catalana bien quemada.

Ya sé que la mayoría de vosotros sabéis hacerlos, comerlos y divertiros en la fiesta pero eso fue lo que me sorprendió la primera vez que los comí al venir a Barcelona al casarme con un catalán.

La primera vez que se comen calçots

se suele poner cara de sorrpresa.

Son tantas las cosas que me han gustado de esta Comunidad que me siento muy feliz de vivir aquí y de que me hayan adoptado para  vivir en ella. Yo a cambio le he dado lo mejor que tengo: mis hijos i mis nietos.

Todo un tesoro

Mary Luz Eixarch

Coses del meu barri

 

En el barri del Farró

les persones grans hi trobem vida.

Avui, llegint la revista del barri, “Coses del Farró”, m’ha  sorprès l’article que parla del refugis existents a “El Farró”. Ignorava aquest fet tan interessant. Explica el Sr. Pep Arisa, que és qui signa l’article, que l’Ajuntament de Barcelona ha editat, a la seva pàgina web, el treball interactiu “La ciutat del refugis” amb un localitzador, sobre el plànol de la  ciutat de l’any 1935, dels diferents refugis que hi hagué durant la guerra civil i anys posteriors a Barcelona, tots ells degudament documentats.

El carrer Saragossa és el carrer llarg del Farró,

Excepte en la part última, les voreres son estretes

i només si pot anar en fila india.

Continua explicant que, iniciats l’any 1938 n’hi ha nou i de  la postguerra quatre, aquests coincidint quan va aplicar-se el decret signat per Franco de 23 de gener de 1941, 20 de juliol i 17 de desembre de 1943, alguns d’aquests decrets vigents fins al 1945, encara que es va continuar promovent-los fins a finals dels anys cinquanta, un cop acabat el conflicte bèl·lic a Europa.

Tranquil racó de la plaça de Sant Joaquim,

en dissabte a la tarda en que el bar més conegut

està tancat i ocupa l'espai que ara ocupo jo. 

Aquesta anècdota és extensiva a tots els barris i la considero prou interessant per explicar-la i així arribar a conèixer una part de la història que fa referència al lloc on vivim.

Un altre racó és la placeta de Josep Amat,

però aquest ja esta en el Putxet.

Parlant de barris, no puc evitar fer referència a les dificultats que ens trobem les persones que en general tenim el costum i l’obligació de circular caminant: Obres constants, voreres fetes malbé, vehicles mal aparcats que t’obliguen a caminar per la voravia,  persones amb bicicleta o patinet  que circulen en direcció contrària a l’establerta, caques d’animals sense recollir, i així tantes coses que fan que el fet de sortir a passejar es transformi en  una molèstia més que en un goig.

Estem nerviosos i ens mosseguem les ungles

ja que tenim moltes coses que no van com voldríem.

Estem nerviosos, ho sé, però, precisament en aquests moments és quan hauríem de ser més respectuosos amb els altres.

Fins aviat,

Carme.

 

 

Sant Jordi

 

Imatge de Sant Jordi

quan lluita amb el drac i el guanya.

Avui en dia Sant Jordi és el patró de Catalunya i la seva festa s’ha basat en l’amor i la cultura representats per les roses i el llibres. És un dia festiu, però no es festa. 

Dioclecià, Emperador romà

a qui San Jordi servia.

Però, que sabem d’aquest Sant? Jo res, però he recorregut a internet i he trobat que era un cavaller de l’època del emperador Dioclecià (244-311), a qui servia.

Per no obeir les seves ordres,

el van martiritzar..

En un moment determinat va rebre l’ordre de perseguir els cristians. No ho va considerar correcta i no la va obeir. Pobre Home! Què va fer!  Desobeir al Emperador! Això no es fa, noi! I li van tallar el coll. 

Un dibuixet molt bufó

on Sant Jordi i la princesa

celebren la victória sobre el drac.

El fet d’haver defensat al cristianisme va fer que el fessin Sant, però va ser molt més famós per les llegendes que en diferent llocs anaven sortint que per la seva santedat. A Catalunya la llegenda que més ha arrelat és la seva lluita amb un drac que assetjava a una princesa i que ell el va matar i a ella la va salvar. I també es diu que allà on va caure la sang del drac, (A Montblanc diuen que va ser allí, segons el Costumari Català, de  Joan Amades) cada any hi floreig un roser ple de roses. 

Per Sant Jordi, Barcelona es vesteix de festa

i la casa Batlló ho va fer posant roses a la façana

i la senyera al pal major.

La data del 23 d’Abril és el dia en que es diu que aquest Sant va morir i la seva devoció va anar arrelant en el Regne d’Aragó i en l’any 1456 Catalunya el va nomenar el seu Patró, però no es fins a la Renaixença quan la festa agafa un impuls important ja que es va convertir en una festa patriòtica, cívica i cultural celebrada a Barcelona i Catalunya. 

El costum que els pretendents

regalessin roses a les seves estimades

s'ha arrodonit amb el regal d'un llibre

amb el que aquestes els corresponen.

El costum de que els pretendents regalessin una rosa a la seva estimada ve de lluny, però no és fins els anys 20 que s’hi associés el llibre i és per dos fets aparentment de no massa rellevància. El primer que un editor valencià, Vicent Clavel, amb l’idea de promoure la venda del llibre en català convencés a la “Cámara Oficial del libro de Barcelona”  i al “Gremio de editores i libreros” per fer una festa nomenada dia del “Libro español”. I el dia 7 d’octubre del 1927 a Barcelona es celebrar aquesta festa 

El posar els llibres al carrer i per tot arreu

va ser un encert i la venda de llibres va augmentar molt.

Però a l’any  1929 aprofitant l’Exposició, els llibreters van sortir per tot el territori, van plantar les seves paradetes de llibres per tot arreu i la festa es va passar al 23 d’Abril amb l’excusa què era el dia del enterrament de Cervantes i la mort de Shakespeare, (cosa certa segons el calendari julià però no amb el calendari gregorià) i d’aquesta forma les estimades podien correspondre més fàcilment amb als seus pretendents regalant-los hi un llibre. I la vende de llibres va ser un èxit 

Clàssica parada de venda de roses

totes presentades amb la seva espiga

i la bandera catalana.

Quan comprem una rosa en la majoria de parades que les venen, les entreguen amb una espiga que representa la fecunditat i una discreta bandereta catalana que recorda el caràcter reivindicatiu de la diada 

Imatge de les Rambles de Barcelona

al dia de Sant Jordi de l'any passat.

A veure qui és el maco

que es fica aquí dintre i és capaç de comprar un llibre!.

La festa ha resistit tres anys de guerra civil i dos més de pandèmia, però tinguem els ulls ben oberts i vigilem que aquesta festa que tots estimem tant no perdi pistonada per enveja d’uns o picabaralles d'altres i ...

acabi com Sant Jordi, que li van tallar el coll

Joan