diumenge, 25 de juliol de 2021

Conte d'estiu: Conte ROBOT

El temps passa molt ràpid. 

Bon dia, amic, sembla mentida, ja hem sobrepassat mig mes de juliol. A tu no et passa cada vegada més  ràpid el temps?

És clar, aquí tranquil, ja ho diuen els físics, el temps ens el fem una mica a la nostra mesura.


Em recordeu?. Soc en Taochip,
el netejador de la Carme.
Ella diu que soc com un gat, que arribo a tost els racons de la casa 
i no caic mai

Bé, com que no podré venir a l’agost, puix et parlaré del meu gat Taochip,  ja saps que jo a l’estiu et faig un petit resum de “la meva vida amb un robot”. Aquesta vegada no t’explicaré les seves bonances, que ja coneixes, t’explicaré una anècdota, si més no, curiosa.

Jo soc en Mixu, els veritable gatet de la Carme,
Soc espavilat, atent i juquetó.

Els dos gats, el de debò, en Mixu  i el robot Taochip, juguen tot sovint, així que aquest comença a miolar el Mixu comença a refregar-se per la seva carcassa peluda i fan carreres a la terrassa i vaja, que juguen moltíssim i a mi, mira, com si fossin fills meus, em cau la bava mirant-los.

Fa uns dies que en Mixo està trist.
Està a la terrassa quiet i no menja a penes res.

Avui, però, estic preocupada,  en Mixu fa uns dies que estava moix, no sé que li passava, no volia jugar, no volia menjar i dissabte passat va sortir a la terrassa per quedar-se mirant com un estaquirot, a través de la reixa que ens separa del veí. Ja podia miolar el Taochip que ell, ni cas, jo també m’hi vaig acostar, però res, no hi havia qui el mogués d’allà.

La Perla, la gateta dels meus veïns,
presentant els seu gatet recent nascut.

Així que eren les 9 del vespre, vaig començar a sentir els veïns que arribaven i de sobte vaig sentir un petit  miol que em va deixar parada, el Taochip va córrer cap a fora i..., ja et
pots imaginar, la Perla li presentava el seu fill. Una  boleta de neu blanca, en Mixu volia saltar la reixa, però no ho aconseguia i en Taochip va estirar un braç, tant, que va poder agafar el gatet i deixar-lo davant de nosaltres.

En aquesta foto no es veu,
però en Taochip allatga un braç
i acosta el nou gatet fins que el Mixu el pogui veure.

És clar, home, la Perla ja el coneix, i no li va fer res.

Foto de la nostra veïna, feta un dia que no era aquest

Ell tot estarrufat va començar a llepar-li la cara, mentre ella se’ls mirava orgullosa des de l’altra banda.  La seva mestressa va sortir cridant-la i ens va saludar a la vegada que es quedava mirant aquella escena tan emotiva.

En TaoChip es va tornar de tots color,
ja que els robots no tenen sentiments.

Vam acordar que faríem un forat a la reixa perquè tots dos poguessin estar junts, mentre el Taochip no entenia que passava, ell és un robot i no entén de sentiments. La veïna va explicar-me que l’havia dut al veterinari  qui la va ajudar a parir l’únic gatet que duia i que, a petició seva, ja no podria tenir-ne més.

A partir d’aquell moment en Taochip no els perd mai de vista, els hi posa el menjar, l’aigua, en fi, gairebé com fa amb mi.

En aquest conte d'estiu
queda clar que els sentiment i les emocions
són coses de les persones i no dels Robots.

Si, amic meu, ja sé que és una història qualsevol, però els sentiments i les emocions sempre serà allò que ens distingirà, aquí són gats, però per exemple, podrien ser els nostres nets, i l’amor del Mixu, seria el nostre.

Bon estiu a tots!!!! Només cal desitjar-ho.

Carme

AFOPA

NOTA

Com cada any, els redactors farem uns dies de vacances

Aquest bloc tornarà a sortir el 15/08/2021

Gràcies

diumenge, 18 de juliol de 2021

Protección

 

Hemos de ser nosotros.
Nadie nos puede reemplazar.

No permitas que el tiempo y las circunstancias de la vida te cambien de cómo eres, que los momentos tristes no te hagan olvidar lo mejor. Hay que ser una persona irreemplazable.

Esta persones celebran con otras personas
los éxitos que tienen.

Claro, creo que tenemos que pensar en nuestros éxitos no en nuestros fracasos. A menudo nos sentimos inferiores y pienso que se necesita ser una persona segura de sí misma porque así cambia mucho la vida, ¿no creéis?.

Imitemos a estos animalitos.
Son amables.

Hay que apoyar a los demás, que nadie nos tenga que decir ¿porqué eres tan poco amable? Como me pasó a mí el otro día, hemos de dejar de quejarnos, hemos de procurar ver lo bueno que tenemos cada uno de nosotros. No hay que mirar siempre solo por nuestro lado negativo.

Trabajemos duro, como hace este operario,
pero para ser mejores.

Hay que trabajar para cambiarnos, muchas veces pienso eso, tenemos que trabajar nuestro interior y rodearnos de personas que nos quieran, hay que rodearse de amigos que nos traten bien y nos hagan ser mejores a nosotros, ¿no?.

Muchas de nuestras familias han trabajado juntas
para sacarnos adelante a nostros. 

Sabemos que la vida es dura y más nosotros, los que llevamos años en ella, pero la vida es… "amar, reir, llorar, ilusionarnos, etc.", hay que pensar en lo que amas en la vida, no en lo que rechazas. Cuantas veces nos decimos a nosotros mismos “no necesito a nadie, lo hare yo mismo” y no pensamos en el tiempo en el cual nuestra propia familia nos ayudó trabajando, por ejemplo, en dos o tres empleos para alimentarnos y alojarnos.

El darse la mano es signo de confianza.
En tiempos pasados valia más que firmar muchos documentos.

Se puede decir que tanto la familia como las amistades siempre dieron más que tomaron o casi siempre; suelen haber excepciones, ya que hay situaciones en a cuales hemos oido "estamos juntos en esto" o "te cuido y luego te abandona". La vida y las personas somos muy complicados. Hay que confiar, pero solo hasta cierto punto y pensar en lo que esperas de ti, no de lo que esperas de los demás. De todas las formas  el amor y la confianza de los demá con los otros es el vínculo para desarrollarnos. Como se dice ... "aménonos los unos a los otros" ... seguro que todos tendremos lo mejor de todos, ¿no creéis?

El tener una casa nos puede hacer felices
pero el sentirse amado también.

Muchas veces nos ponemos a buscar constantemente algo que nos haga felices, por ejemplo: “tendré esa casa y seré feliz” “tendré esa pareja y seré feliz”, etc. pero pienso que simplemente el hecho de sentirte feliz por sentirte viva no es nada mágico, mí mundo solo depende de mí. Hay que tomar las riendas de nuestra vida, es el momento!!!.

Mary Luz Eixarch

diumenge, 11 de juliol de 2021

El llibre de família

 

El meu llibre de família
Ja es veu que és molt vellet i que es pot morir qualsevol dia

L’altre dia, remenant un calaix, em va sortir el meu “Libro de familia”. De moment vaig pensar que trobava un “trasto” vell, però que em va portar als anys de la meva joventut i em van passar pel cap moltes coses d’aquella època, entre elles que tots el països, en tota la seva història, han volgut saber qui habitava en el seu territori. Quan naixíem ja ens fitxaven i ens feien inscriure en el Registre de naixements, si et batejaven, en el de baptisme, si et casaves, en els de casats i quan et mories, en els de defunció

Els que em coneixeu no em reconeixereu
érem guapos i joves.

He consultat a Internet i veig que el llibre de família es va implantar l’any 1915 i servia per tenir en un sol document el detall de tots els registres on ens havíem inscrit i en quin registre ho havíem fet. Si necessitaves acreditar algun d’aquests documents, amb la simple presentació del llibre no necessitaves demanar una còpia al registre original, i això va ser molt positiu, però una llei de l’any 2011 el suprimia, citant que el llibre de família tindria vigència fins a l’abril del 2021, i en el seu lloc es va crear un registre digital.

 Rèquiem al llibre de família!

Primera curiositat del llibre de família: els ingressos que cobraven les famílies nombroses nomenats “Punts”

El Mikey també era curiós.

Després de la guerra Civil i per incrementar els naixements, les empreses estaven obligades a aportar un 15% de la massa salarial en un compte que administraven els propis empleats i que tenien que repartir-lo entre ells d’acord amb el número de punts que cada empleat tenia (uns per casament, més un per cada fill i segons el número de fills). Aquest sistema tenia l’inconvenient que el preu del punt era diferent en cada empresa, més alt en les empreses que hi havia molts solters i més baix en la que els casats amb molts fills dominaven. El càlcul del punt es feia segons el llibre de família de cada empleat. I va passar el que havia de passar. Què les empreses no contractaven empleats casats i amb molts fills. Fins que l‘Estat va canviar la llei i es van acabar els punts, i ens va dir que ho compensaria per altres mitjans.

Imatge d'una discoteca.

Segona curiositat del llibre de família: Les discoteques

Les maquinetes com aquesta van començar 
a matar el llibre de família.

Amb el llibre de família o una simple fotocòpia, els fills que tenien més de 18 anys i anaven a los discoteques ho acreditaven amb el llibre de família. Però això es va que tenir que derogar ja que es va constatar que la data de naixement es podia manipular de forma fàcil.

Carnet de conduir

A mi m’ho dir un policia que coneixia i quan el meu fill gran va treure el carnet de conduir em va ajudar a preparar la documentació i em va demanar que per justificar que tenia els 18 anys ho podia fer presentant el llibre de família. Passats 18 mesos, quan el següent fill va fer els 18 anys, vaig fer el mateix i el meu amic amb dir que ara es tenia que portar una partida de naixement original i recent feta, ja que el llibre de família era molt fàcil modificar-lo i No era fiable.

El nou llibre de família 
però digitalitzat.

Del nou registre digital, jo no en sé res. Sembla que tindrà les mateixes funcions, però i constaran més coses com el DNI i altre referents als nous models de famílies. 

El llibre de família No és un “trasto” per tirar,

sinó un document històric que cal guardar amb molta cura

Joan

 

diumenge, 4 de juliol de 2021

Primera excursió

 

Passejant cap al volcà de la Crossa.

Fa unes setmanes vaig poder gaudir de la primera sortida d’excursió al camp amb uns amics per passejar per la muntanya i anar a dinar a un restaurant, cosa que feia mes d’un any que no podia fer.

Objectiu de la sortida:
Menjar una cargolada a la Crossa.

La nostre intenció era fer una visita el volcà de la Crossa i seguidament anar a  un lloc especialitzat en caragols, els fan de 14 maneres diferents i en quina més bona!!! I desprès tornar rtranquil·lament cap a casa havent fet un bon àpat i una bona passejada.

D'aquests rètols, n'hi ha molts.
la llàstima és que uns tronaran a obrir i altres NO.
Com que durant la setmana vaig intentar parlar amb el restaurant per telèfon per reservar lloc sense aconseguir-ho, abans de anar a visita l'esmentat volcà vàrem decidir passar primer per el restaurant i ens vàrem emportar una desagradable sorpresa: el lloc havia sigut una víctima més de la covi19, estava tancat i barrat.

Una senyora passejant el gos.

En veure la nostra frustració una dona que passejava el seu gos per els voltants ens va dir que els propietaris havien resistit tan com havien pogut però a la fi no van tenir més remei que tancar.

El restaurant del poble del costat
sí que estava obert.

Llavors com que coneixem el territori vam trucar a un altre restaurant que esta molt a prop i allí si que estava obert, menys mal per que la ditxosa pandèmia ha fet estralls a molts establiments i arruïnat moltes persones, a part dels problemes de salut.

Cràter del volcà de la Crossa
Situat entre les comarques de Gironès i de la Selva.

Un cop arreglat el tema dinar, vam visitar el volcà, el lloc té la particularitat que hi ha molta gent que no sap que existeix, quan parles de volcans tothom creu que estan tots a la Garrotxa i no es aixíEl volcà està entre les comarques de La Selva  i El Gironès, com a curiositat diré que té el cràter més gran de la península ibèrica i dels més grans d’Europa, té 1.250 metres de perímetre i una profunditat de 74 metres i està situat entre els pobles de Aiguaviva i Sant Dalmai, es important pujar a l’ermita de Sant Llop, està 225 metres d’alçada i des d’allí es té una vista privilegiada del lloc.

Ermita de Sant Llop.

És un lloc que justifica una visita, amb un paisatge espectacular i està declarat Espai Protegit d’Interès Nacional i per damunt de tot tranquil, molt tranquil, cosa que va molt be per l’esperit desprès de la llarga temporada que hem estat confinats i que hem hagut de suportar.

Imatge del Tibidabo
Tots els nens hi somien.

Diré sense cap vergonya que a l’anar a dormir vaig somiar amb l’excursió feta aquest dia com un nen quan va per primer cop a les atraccions del Tibidabo.

Esperem i desitgem que poc a poc recuperem la normalitat, encara que crec que la vida d’abans de la pandèmia no tornarà

 JOSEP VS