diumenge, 15 de maig de 2022

Solidaritat a mida

 

Tota la vida han existit camps de refugiats.

Segur que tota la vida el problema de la gent desplaçada per les guerres i desastres naturals ha estat el pa de cada dia. Però, al no disposar dels mitjans informació que per sort o desgràcia ara tenim, molts successos terribles ens passaven desapercebuts.

Ara tenim tota l'informació
i ho veiem tot.

Ara la cosa ha canviat, hi podem tenir informacions de tot el planeta al moment, i repetides fins que ens atipem. I per postres, algunes manipulades segons el color del mitjà que les propaga. Amb tot, sí que sabem la quantitat d’éssers humans que han hagut de deixar el seu habitatge i mitjans de subsistència, per anar a un altre país i amb la majoria de casos a  camps de refugiats.

L'estació de Sants és l'entrada habitual a Barcelona.
És el punt de trobada on els esperen els seus familiars.

Però ara a Europa tenim un conflicte que fa que persones diguem “properes” estan marxant dels seus pobles cap a llocs més segurs. I veus que les fronteres estan obertes de bat a bat per aquesta pobre gent, “de moment i gràcies a Déu”. Així i tot, aquests mateixos països no tenen cap mania a deixar desemparades persones també desplaçades d’altres ètnies i cultures, i en molts casos apallissades sense contemplacions. Espanya que no és exemple de acollida de refugiats, trenca tota mena de restriccions per rebre a la pobra gent d’Ucraïna. A mi em sembla perfecta, lloable i d’un sentit de dignitat en majúscula.

I d'aquests, qui se'n recorda?.

Però, sempre hi ha un però, costa d’entendre que altres éssers humans totalment abandonats a camps d’internament o mal vivint a les fronteres o al carrer, tenen les portes tancades a poder regularitzar la seva vida. Vull aclarir que amb aquest embolic hi estic jo mateix. Em pregunto, perquè ara estic aportant diners i ajudes a les persones d’aquest conflicte i fins hi tot algun servei de voluntariat, i poc m’ha importat el problema d’altres conflictes d’arreu del món.

Algú es recorda del Polisario?
donçs continua la seva guerra.

La paraula que em bé al cap és que són dels meus. Són semblants, religions, costums, manera de vestir, formes de viure, que s’ajusten a la meva manera de veure com ha de ser la societat. I als altres, no dic que no aporti algun cop diners per ajudes humanitàries, però poden passar mesos i mesos i ells continuen al seu lloc. Entenc que els polítics es belluguen amb interessos econòmics i logístics per decidir les actuacions. Uns si i a altres no. I jo també faig el mateix. I m’ha avergonyeixo per aquest fet. És allò que es diu, que el proper et fa sentir molt més solidari. Però no ho és tot. Refugiats a Grècia, marroquins i gent del Sàhara tampoc estan tan lluny, i sento molt dir-ho, que a mi no m’han preocupat tant.

Amb la ma al cor.

Posant-me la mà al cor i a la meva edat, amb tristesa he de dir que això és un clar sentiment de racisme. Disfressat dels mots que es vulgui, però racisme dur i pur.

I no estic gens content d’aquests sentiments contradictoris.

Salvador CM

dijous, 12 de maig de 2022

Pandèmies

Les pandèmies de la humanitat.

Avui m’ha semblat interessant fer una petita referència sobre les diverses pandèmies comptabilitzades, que la humanitat ha patit. 

Patricia Galeana
Autora d'un estudi sobre les pandèmies que ha patit la humanitat.

Hi ha molta informació, però jo he decidit basar-me en l’estudi fet per Patricia Galeana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic feta l’agost de 2020.

Gràcies a la OMS
Avui es controlen les epidèmies.

Des dels seus orígens l’ésser humà ha sofert malalties epidèmiques, però, és a partir del segle XIX amb el descobriment de Luís Pasteur i Robert Koch sobre microbiologia i vacunes, que s’han començat a controlar, a banda, lògicament, les vacunes, això no obstant, han estat un bon catalitzador de la organització i de la legislació municipal sobre qüestions sanitàries per tal d’establir la neteja a la via pública i també la reglamentació de la medicina. El 1910, es creà l’Oficina Internacional de Higiene Pública, antecedent de la Organización Mundial de la Salud (OMS) creada el 1945. I és, que tal com va indicar Marshall McLuhan els efectes de la pandèmia actual encara no es poden predir.

Hipòcrates ja va qualificar la tuberculosis com la malaltia més brutal.
En la nostra infància era coneguda com LA MALANTIA. 

Abans del s.V aC., Hipòcrates va assenyalar la tuberculosi com la més brutal de les malalties i durant el segle V de la nostra era el Dr.Aureliano la consigna i en l’edat mitjana se li va donar el nom de: La Gran Plaga Blanca.

Quadre sobre la plaga d'Atenes.

Altres epidèmies de l’antiguitat, van ser la influència de Babilònia, 120 aC, que després s’estendria de Mesopotàmia a l’Àsia Meridional; i la famosa plaga d’Atenes (430) aC., que es propagà a Gràcia, Egipte, Etiòpia i Líbia, encara que també se la coneix per “la pesta eguina”.

Aquest és el mosquit que transmet la malària,
sembla que va contribuir a les guerres púniques.

Hi ha altres pestes com la Malària, que segons sembla, va ser decisiva en la victòria de Roma sobre Cartago. La pesta Antonina que es va estendre per tot l’imperi Romà, fins a l’Àsia Menor. La p. Cipriana 249 -262 dC.  a diverses ciutats romanes i gregues.

I aquesta puça és la de la pesta negra, bubònica o plaga de Justiniano
és la que a infectar al exercit romà, i el portà a la decadència. 

Segon sembla, aquestes plagues van ajudar a consolidar la religió cristiana (se’ls oferia la immortalitat en el paradís, si obeïen les autoritats). Abans d’això, les plagues eren culpa dels governants impiadosos, més tard ho atribuïren al dimoni. Això va fer que sorgissin els exorcistes. En l’etapa Medieval i va haver-hi la Plaga de Justiniano (542) primera pesta negre, també Bubònica.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega 
dues (o més) vegades amb la mateixa pedra.

Bé, podríem dir que durant els segles que han seguit hi ha hagut diverses plagues, pandèmies, etc. fins a l’actualitat. Això m’ha fet pensar, com podem haver estat tant prepotents per no pensar que podríem patir una infecció d’aquest tipus nosaltres? Per sort han creat unes vacunes que ens han ajudat, però molta gent no ho ha pogut resistir i ens ha deixat. Sempre arribem tard, no aprenem, ni aprendrem mai.

Dono gràcies a la Patrícia Galeano pel seu estudi,

que recomano llegir.

Carme, AFOPA


diumenge, 1 de maig de 2022

Estafas

 

Este estafador está entrando en tu portàtil
para estafarte.

La estafa está hoy en el orden del día y además es muy variada: se hace en agencias, en el móvil, en entrevistas de trabajo por videollamada, etc.

En estos días, los mossos  advierten de las estafas
que se estan intentando llevar acabo.

Últimamente la policía alerta de una nueva estafa que te hacen iniciando sesión en un tu dispositivo que es mentira. Intentan que cambies de compañía, primero te hacen una subida en la compañía que tengas ahora y más tarde te hacen otra llamada bajándote la tarifa para que te pases a la otra compañía opuesta a la actual.

Diferentes formas de estafarte.

Hemos de tener en cuenta que la OCU te da una serie de recomendaciones para que no caigamos en estas estafas. A mí me llaman muchos días por teléfono haciéndome preguntas y mi respuesta es siempre la misma “no doy datos de mi casa” y sabéis que hacen?... pues cuelgan sin más.

Cuidado con el móbil. Es por donde sueles empiezar
los fraudes.

El otro día me llamaron y aunque parezca mentira ES VERDAD. Casi consiguen engañarme y eso que tengo mucho cuidado. Como que lo denuncié a la policía, os lo voy a contar. Me enviaron un mensaje desde un número desconocido diciéndome: “mamá éste es mi nuevo número, por favor hazme una transferencia de X cantidad de dinero (muy grande) porque tengo que hacer un pago urgente, te lo devolveré el lunes”. Me extrañó tanto que lo llamé por teléfono para decirle donde se lo enviaba y me dijo…yo no he cambiado el número ni te he mandado ningún mensaje, etc, etc. total, era un timo, lo denuncié como os he dicho y ha salido hasta en la tele.

Por favor nunca hagáis una cosa así, hay en cantidad de engaños, se lo discurren todo. 

Somos mayores,
pero no tontos.
Desde luego dicen que las personas mayores somos tan tontas que nos dejamos engañar con facilidad, pero claro, nosotros somos “mayores pero no tontos”.

Somos personas mayores con ilusiones.
No somos trastos viejos que estorban.

Según dice una escritora de la cual no quiero poner el nombre ”a los ojos de los jóvenes los viejos somos inútiles y ocupamos demasiado lugar”. Yo creo que es importante que cada uno ocupe su espacio porque para mantener la ilusión hace falta buena salud, amor y trabajo. Hay que vivir el presente pero con los ojos y la mente ben abiertas y disfrutar el ahora. Hay cosas buenísimas que pasan desapercibidas. Hay que tener claro que nadie regala nada y si puede te quitan.  Cuando haces algo que te ilusiona las cosas salen mejor.

Este niño con problemas,
sufre rechazo en la escula
A los mayores tampoco nos gusta ser rechazados.

Si realizamos alguna cosa que nos guste como por ejemplo: ir al teatro,  un museo, a manualidades, a conciertos de música, etc. todo nos irá mucho mejor. Todo menos dejar que nos rechacen de mala manera.

Lo que os explico,
son mis pensamientos.

Como habréis comprendido, todo lo que os digo son pensamientos que vienen a mi mente.

Vosotros que opináis?... ACONSEJARME.

Mary Luz Eixarch

diumenge, 24 d’abril de 2022

Vacances italianes

 

La primavera convida a viatjar..

El calendari litúrgic fa que la Setmana Santa s’escaigui sempre durant el primer mes de Primavera. Temps ideal per a viatjar, la lluminositat, el clima temperat, la natura que se’ns mostra amb tota la seva esplendor, conviden a fer-ho.

Itàlia, un clàssic per visitar.

Una de les destinacions que des de fa segles ha atret més l’interès del turista és Itàlia. En aquesta part del sud d’Europa al bell mig de la Mediterrània, han sorgit o s’hi han desenvolupat diverses civilitzacions, amb un denominador comú: totes elles han assolit els cims més alts de la cultura, la creativitat, l’art, el pensament, l’espiritualitat, la ciència i la tècnica, l’organització política i social deixant una influència permanent sobre tota època i societat, és el que denominem com a clàssic.

Goethe i altres personatges hi van anar
per acabar-se de formar.

Per això qui s’hi apropava abans ho feia com un viatge iniciàtic, de formació, d’estudi, com Montaigne, Goethe, Stendhal, Txaikovski, Fortuny, etc, etc. Admiraven, aprenien, s’inspiraven i imitaven tot el que veien i captaven de les terres d’Itàlia: des dels etruscs, grecs, romans, bizantins, llombards, l’Església, els diversos estats amb que es va fragmentar fins arribar a l’actualitat.

Vista panoràmica de Torí
amb la seva Mole Antoniliana que la domina.

Nosaltres ho hem fet visitant Torí. Una ciutat ben dissenyada, d’un urbanisme racional, d’àmplies avingudes, passejos porxats i places, de jardins agradables, de cases, esglésies i palaus magnífics, crescuda a la riba del Po, el gran riu del nord, al peu dels Alps. Coneguda durant molt de temps per ser la seu de la fàbrica d’automòbils més important d’Itàlia i de la família que la dirigia. Capital del regne del Piemont que va impulsar la unificació italiana amb el Comte de Cavour, Garibaldi i els Savoia, la dinastia governant.

El museu Egipci de Torí
és el millor del món
tret dels d'Egipte.

Ciutat culta i vital, amb llibreries i comerços històrics de qualitat que es mantenen en belles botigues ben conservades . Centre editorial juntament amb Milà d’Itàlia. Posseeix el millor museu egipci del món fora d’Egipte. Ofereix una oferta gastronòmica pròpia excel·lent i variada en petits establiments i cafès nostàlgics, i pels que sigueu llaminers, la seva xocolata és una temptació irresistible.

La Mole acull el museu de cinema.

La domina la Mole Antonelliana, símbol icònic de Torí on hi trobareu un atractiu museu del cinema.

Capella de la Santa Síndrome
a la catedral de Torí.

I s’hi custodia en una magnífica capella barroca del seu Duomo (Catedral) la relíquia més important de la Cristiandat, la misteriosa i controvertida Santa Síndone, llençol amb l’empremta del cos d’un home mort per crucifixió.

Itàlia no us l’acabareu mai!

Ernest Escasany

diumenge, 17 d’abril de 2022

El carrer Ballester

 

La circulació, ABANS de la reforma
Observem com el camió posa el retrovisor
a dintre la vorera o sigui ocupa el poc espai del vianants.

El carrer Ballester és un carrer molt patit que va des de l’Av. Vallcarca a la Ronda del General Mitre i que hi aparco el cotxe des del any 1979. Per tant he viscut molt bé totes les seves evolucions d’aquests últims 43 anys. El principi, era un carrer de direcció única, des de Av. Vallcarca a Mitre, amb dos carrils. Un estava reservat per aparcar i l’altre per circular. El d’aparcar canviava periòdicament de banda per no perjudicar sempre als mateixos veïns, tal com especificava el codi de circulació d’aquells anys. Ara ja no és així

Per aquest estret carreró  ara hi circulaven uns 5.500 vehicles diaris.

Al llarg del anys va canalitzar tota la circulació que venia per Gran de Gràcia, Av. Vallcarca o Rep. Argentina i anava cap a Balmes, ja que era la ruta més curta i ràpida, però es va convertir en un carrer estret amb molta densitat de vehicles, alguns de grans, que era perillós pels vianants, ja que les voreres són molt estretes (90 cm. amb bona voluntat). En el carrer hi han bastants pàrquings en els que s'hi podia entrar amb un fàcil accés, vinguessis de on vinguessis.

Una de les entitats que promouen la pacificació del carrer.

Les entitats de barri van fer arribar al Districte de Sarrià-Sant Gervasi la necessitat de pacificar aquest carrer i que deixes de ser una especia de drecera i autopista per evitar passar per la plaça Lesseps. Això de “pacificar el transit” i reduir la circulació del cotxes va caure molt bé, però les propostes que ens van fer no ven ser ben vistes per totes les parts implicades.

A la cruïlla Homer - Ballester
tota la vida hi han hagut copets com aquests
que només han produït bonys i molèsties.

Finalment es va acceptar una modificació reduïda, fàcil de fer i de pressupost baix que serviria com a base per fer una remodelació definitiva tant aviat fos possible. I es van canviar els sentits de circulació de trams dels carrer Ballester i Escipio, que es continuaven complementant força bé, però que van tallar l’entrada fàcil al carrer Ballester.

El carrer Ballester amb el sentit ja canviat
es veu molt menys transitat.

Ara s’està fent la modificació que calia, canviant el clavegueram i la il·luminació i deixar tot el carrer al mateix nivell, a més de posar-hi arbres, com ja hi han altres carrers del barri i que queden molt bé.

Imatge virtual de com quedarà el carrer.

Al que no sabem és com quedarà la circulació per entrar i sortir del barri, en especial dels pàrquings que hi ha, ja que de moment, i esperem que només siguin en el període d’obres, hem d’utilitzar carrers que són d’una sola direcció i fer-los servir en les dues, a més de poder entrar només des del carrer Pàdua. Malgrat que hi han posat uns cartells d’estar per casa indicant-ho, no han solucionat el problema. La solució és que puguis tornar entrar als pàrquings amb certa facilitat vinguis d'on vinguis i que no tinguis que fer una volta complicada

Rètol que l'Ajuntament va posar a la porta del meu pàrquing,
quan ja tots sortíem i entràvem per on podíem 

Pacificar el carrer vol dir que s'ha d'evitar que hi entrin els vehicles que estan de pas, però el servei  de mercaderies o l'entrada als pàrquings,

s'ha de poder fer amb normalitat.

Joan

diumenge, 10 d’abril de 2022

Olimpíades d'hivern

 

Barcelona organitzarà els 
Jocs olímpic d'hivern el 2030.

És molt fàcil criticar qualsevol cosa que un no domina ni sap totes les problemàtiques positives o negatives que envolten el tema. I amb el cas d’aquest esdeveniment, ni sóc esquiador, ni m’agrada la neu com esport, ni estic capacitat per donar una opinió ponderada sobre el tema.

Aquesta imatge agrada molt als amants dels esports,
però, què hi diuen els dels pobles afectats?.

Però com home atent a les notícies candents, és veritat que aquesta festa de l’esquí, està bellugant tot el bo i dolent que tenim a les nostres mans. Uns diuen que crearà un increment de contaminació, ja que possiblement l’entorn tornarà a ser degradat. Ras i curt, com més infraestructures més degradació de l’espai natural. Altres diuen que comportarà un notable enriquiment per totes les terres del Pirineu, que necessiten una forta recuperació. No tothom està d’acord amb quin tipus de recuperació es pretén. També hi ha els que volen protagonisme, i d’altres que se senten apartats.

Pistes d'esquí en una de les nostres valls.

A mi el que m’interessa realment és la natura, un Pirineu que és una joia que tenim i que cada cop l’anem empitjorant. I encara que hi ha moltes veus que lluiten en aquesta línia, no sembla que siguin les que tinguin més força per aturar el projecte. De paraules un munt, principalment dels polítics organitzadors de torn, però fan que els de a peu sempre estiguem una miqueta perduts.

Aquests canons porten neu allà on en falta.

Jo no sé quin futur tindran uns jocs d’hivern d’aquí a uns anys, en una zona ja força castigada pel canvi climàtic, i tal com es va veure als jocs de la Xina, molta neu artificial farà falta.

Puigcerdà, a la Cerdanya, viu molt del turisme i de les segones residències,
però els natius es queixen que els llogues són molt alts
i han de anar a viure a altres indrets.

Tots els estudis tècnics parlen que amb els pròxims anys el fet de poder tenir neu a les pistes serà d’un cost molt elevat, i amb això volem fer l’oferta de noves vies de comunicació per millorar els accessos a l’alta muntanya. Podrà passar com a la Cerdanya, que quasi s’està morint d’èxit, ja que s’ha convertit en un lloc de gent acomodada per vacances i caps de setmana, i els de la zona de tota la vida no saben on poder viure, per no poder pagar els habitatges tan cars, i els llocs de treball sols seran de serveis i precaris.

En el parc natural de Collserola
no hi han urbanitzacions.

Sóc un enamorat de la serra de Collserola, i tot que en algun lloc ja s’han fet construccions, la resta es manté esplèndida. Però jo em pregunto, si hi hagués un projecte per fer algun esdeveniment a Collserola, part del seu encant natural es perdria. Realment qui hi guanyaria, tornaria a ser les classes acomodades, perquè la gent de pocs mitjans segur que no podríem comprar cap habitatge en aquell lloc.

A confiar que tot acabi be

Salvador CM

diumenge, 3 d’abril de 2022

Les dones del mocador verd

 

Portada del llibre de
les dones del mocador verd.

Avui no em puc estar de parlar de les dones, concretament de les dones del mocador verd. Us preguntareu qui són? Bé, doncs, segurament us sorprendrà saber que des de fa vint anys aquestes dones han estat i són les protagonistes d’una reivindicació que ens afecta a totes.

De tota la vida, les dones, en especial les àvies,
són el pal de paller de totes les famílies.

La dones, sempre hem estat el centre de la família, som: creadores de vida, cuidadores, organitzadores, treballadores, economistes, reivindicatives i més que no poso per no estendrem massa. I  és d’aquestes últimes que em vull referir avui.

Totes les reivindicacions són processos llargs que 
necessiten temps i esforços.

Com tots sabem les reivindicacions són processos que requereixen un esforç de conjunt, temps i exigència, cosa que les nostres dones del mocador verd conjuguen. La seva reivindicació va dirigida  a la situació de precarietat i injustícia que pateixen bàsicament, les dones en situació de viudetat, encara que també demanen la millora de drets en general per les i els pensionistes.

Aquestes dones han aconseguit moltes millores,
entre elles augmentar la base de les pensions de 40% al 60%.

Amb la seva pressió, aquestes dones han aconseguit millores en les pensions de  viudetat com el fet que ara poden rebre les parelles de fet, l’increment de la base del seu càlcul, o la  compatibilitat amb la pensió del SOVI (Segur Obligatori de Vellesa i Invalidesa), així com l’increment del 40 al 60% del percentatge a aplicar per determinar la quantia de la pensió. He de dir, també, que les administracions sovint no els hi ha posat fàcil, més aviat al contrari, i és que encara queda camí per recórrer per assolit del tot els objectius.

Cada 25 de mes es manifesten a la Plaça de Sant Jaume.

Aquestes dones, també formen part del Consell Assessor de la Gent Gran i per això han estat present amb la seva reivindicació en les Convencions de les Veus de les Persones Grans que aquest Consell impulsa cada quatre anys, també en els diferents Congressos Nacionals de les Persones Grans de Catalunya i en els Congressos Estatals. El Consell Assessor de la Gent Gran va demanar la medalla de la ciutat per a elles, però no va poder ser degut a la pandèmia, per això se’ls hi ha editat un llibre “Les dones del mocador verd. La lluita per unes pensions dignes”, on expliquen i aporten documentació sobre la Història Ciutadana pels Drets de les Dones, on apareixen diverses imatges i manifestos d’aquest llarg període. El passat 31 de març a la Biblioteca Ignasi Iglésias de Sant Andreu se’ls hi va fer un homenatge, amb la presentació del seu llibre.

Uns nens visitant la Biblioteca Ignasi Iglésias,
a Can Fabra de Sant Andreu.

L’acta va estar presidit per diferents representants polítics que els van agrair el seu esforç i constància.

Però, creieu que n'hi ha prou?

Carme - AFOPA