El primer dia de cambrer d'en Conrad |
El
Conrad es va posar l’americana negra i va acabar d’ajustar-se el corbatí sota el blanc immaculat del coll de
la camisa. Gràcies a aquesta feina d’estiu, podria pagar-se el Màster
d’arqueologia que li calia.
En una taula com aquesta però al interior seuran la Roser i la Maria |
─ Quina
sort hem tingut avui, oi?, com si seure allà els hi hagués de proporcionar un
plaer molt especial.
En Conrad pensava que li demanarien Xocolata amb alguna pasta |
─ Què
prendran senyores?
Però
la Roser i la Maria ja havien començat a parlar de les seves coses i se’l van
mirar com un intrús, dient-li amb severitat:
─ Encara
no ho sabem!
Ell
sobtat, educadament va respondre:
─ Bé,
ja tornaré dintre d’un moment.
En Conrad, quan pot torna a la carga |
─ Ai!
Encara no ho hem mirat, mentre la Maria agafava el tríptic que descansava a
sobre de la taula.
Li vàren demanar quasi el que havia pensat però sense pastes |
La Roser va
exclamar: no se, no se..., un cafè i la Maria
va afegir: jo un tallat. Ell encara va tenir esma de preguntar:
─ Voldran
alguna pasta?
En Conrad estava desavut |
En Conrad estava decebut, les primeres
clientes que atenia i no havia aconseguit una comanda digna.
Els
va servir el cafè i el tallat i tornà a insistir:
─Tenim
uns xurros acabats de fer..
.
No
va poder acabar la frase, les mirades de retret
d’aquelles clientes li van posar un nus a la gola, per sort van entrar
un nous clients a qui va anar a atendre.
Les persones grans quan volem utilitzar les noves tecnologies per pagar i com que el nostre dispendi és molt petit, NO PODEM |
─ Senyores,
aquesta quantitat no la podem cobrar amb targeta.
De
sobte es va començar a sentir un rumor, un grup que hi havia al fons també
havia decidit anar a pagar i l’ambient va començar a escalfar-se.
En Conrad, seguint el que li va dir l'amo a cau d'orella, com fan els futbolistes quan parlen entre ells |
─ Com
que han estat les meves primeres clientes, les vull obsequiar amb aquests xurros
i tampoc s’han de preocupar per pagar allò pres. Ara si em perdonen?
La
Roser va mirar la Maria per dir:
- Això ha estat tot una lliçó, oi?
Pobre Conrad, ell no sap que soc la mare de l’amo.
Carme
- AFOPA
2 comentaris:
Cal confiar en que aquest voluntariós estudiant d'arqueologia pugui trobar, en endavant, unes clientes més com cal, que no es passin quatre hores assegudes a una taula per conversar i prendre només un cafè. Lamentablement, hi ha persones que actuen així: ocupen taules durant molt de temps, sense fer cap consumició digna. Això resulta molest i perjudicial pel cambrer i és molt ruïnós per l'establiment.
También es casualidad que sea la mama del dueño... jajaja, muy divertido.
Mary Luz
Publica un comentari a l'entrada