Noticia inquietant

Segons aquesta imatge
diu que el deute és de
182 bil·lions en lloc de 163
En aquestes xifres tant altes
no ve ja d'un  bil·lió més o meyns

De tant en tant la premsa publica algunes notícies inquietants, informacions que malgrat ja estar força acostumat a les sorpreses, encara continuen sobresaltant i resulten molt poc comprensibles. Una d’elles és la informació, llegida a La Vanguardia, de que el deute mundial s’havia disparat a l’alça, i que actualment els estats, les empreses i les famílies, entre les que m’hi sento inclòs, deviem en total la ingent quantitat de 163 bil·lions de dólars, és a dir, una xifra astronòmica composta de quinze xifres.

Amb els nostres deutes ja en tenim  prou

Aquesta impactant informació ha trasbalsat la meva modesta vida de pensionista, acostumat a manejar, com fa la immensa majoria, unes quantitats de diners immensament més reduides, les imprescindibles per pagar el lloguer, l’aigua, el gas i la llum, i per anar a la plaça sense fer massa disbauixes, perquè tothom sap que les pensions, augmentades enguany amb un esquàlid 0’25%, continuen quedant molt per sota del seu nivell satisfactori.     

Aquest senyor, que no saben qui és
però que es diu MERCATS
És qui ens ha deixat els diners

Doncs ara resulta que, malgrat la nostra vida austera, devem un gavadal de bil·lions. Però, a qui devem aquesta quantitat exorbitant de diners? Se suposa que, si hi ha uns deutors, que som nosaltres, també hi deu haver uns acreedors, almenys això és el que passa en les operacions comercials. Tots sabem que quan alguna persona deu alguna cosa és perquè n’hi ha una altra que la reclama com a seva.

Hi tant que el de la dreta
ens els reclamarà!

Potser en l’esfera del comerç mundial les coses no funcionen igual. I aquí és on sorgeix la ingènua pregunta de qui poden ser els acreedors d’aquests 163 bil·lions de dólars del nostre deute global, i si pot arribar algun dia en que ens siguin reclamats.

Reconec la meva total ignorància en la nebulosa esfera dels grans negocis, ja siguin transparents o opacs. Confesso el meu desconeixement del comerç internacional i la meva incultura sobre les enormes quantitats de diners que mouen els estats i les grans empreses de projecció mundial. Però tinc el convenciment de que finalment els deutes s’acaben pagant.

Axí acabaran el nostres
descendents

I si ara resulta que tots estem enormement endeutats, em queda el dubte de saber com, quan i a qui caldrà pagar-ho. Jo ben segur que no ho faré. Però la notícia és inquietant, perquè em doldria molt que els meus néts, besnets i requetebesnets, que no tenen res a veure amb aquest astronòmic deute mundial, es trobessin algun dia obligats a pagar-lo.

I amb unes pensions que tenen la caixa buida, el futur és molt dubtós.

 Tant de bo que algú ens en pogués donar una informació més optimista.

Miquel Maria