 |
El temps és or?,
o és vida? |
Acostumem
a anar molt de pressa per la vida, sovint massa de pressa, amb activitats
programades per endavant i amb uns horaris cronometrats al minut, sempre amb el
propòsit de no perdre gens de temps. Se’ns va inculcar la màxima de que el
temps era or, i per no malgastar ni un gram d’aquest metall tan valuós, ens
inquietem quan els nostres projectes no es realitzen immediatament.
Però
tota la nostra previsió, per ben estudiada que sigui, se’n va enlaire quan una
imprevista malaltia, com una simple grip, ens obliga a fer una parada
obligatòria, i la nostra programació se’n va en orris i es desfà com un castell
de cartes.
 |
Una simple grip
ens deixa fora de joc |
Tots
els projectes queden de cop, i de forma forçosa, suprimits i anul·lats. I ens
adonem, amb certa nostàlgia, de la nostra escassa importància, davant el fet
evident de que el món continua el seu curs, sense la nostra col·laboració. Tot
segueix igual, tant si hi som presents com si no, i això ens fa veure ben bé
que no resultem tan imprescindibles com hauríem desitjat. És una evidència que
ens obliga a repensar una mica la nostra vida.
 |
Aquest ninot
es pensa que és algú important
No sap que
tothom és necessari
però que ningú és imprescindible |
Sobretot
ens hauria de tranquil·litzar de cara a un futur que en cap cas, passi el que
passi, depèn de nosaltres. Hi ha un adagi català que ens ho diu ben clarament, encara
que potser en una forma un xic brusca: “Ves-te’n Anton que el es queda ja es
compon”. Potser si que sobreviu un record enyorós, agraït i agradable, però
també és ben cert que la vida segueix impassible el seu ritme habitual.
 |
En la vida
hem de saber frenar |
De
manera, que ens caldria desaccelerar una mica la nostra vida i no ens hauríem
de preocupar massa per si el temps que tenim ens resulta més curt del que ens
agradaria, i per si potser no ens permet realitzar tot el que teníem projectat.
Ens
cal estar satisfets amb les coses que ja hem fet fins avui, i amb les que
encara tranquil·lament puguem fer.
No
ens cal córrer. Si a la nostra vida se’ns presenta alguna inesperada i no
desitjada parada obligatòria, acceptem-la amb bon humor, sense neguitejar-nos.
El més important és gaudir del
moment present
i saber-lo aprofitar.
Miquel
M
1 comentari:
Molt bon consell el de no considerar-nos imprescindibles, i també el de saber aprofitar el que tenim, sense neguitejar-nos massa pel que potser voldríem tenir, però que encara no podem aconseguir. Un consell que, en la situació política actual, també resulta molt recomanable.
Publica un comentari a l'entrada