diumenge, 15 de juliol del 2018

Les persones grans tenim il·lusions


En arribar a dalt del camí hi trobem
el Llac de Malniu.
Aquesta vista ens demostra que valia
la pena haver-hi pujat
Una de les coses que ens fa viure és tenir il·lusions. Si perdem la il·lusió de fer coses, malament. No durarem massa. Però les il·lusions que tenim avui, són diferents de les que teníem. Per exemple: fa uns quants any, estan a la Cerdanya, la Mª Lluïsa i jo varem pujar al llac de Malniu, tot passejant pel bosc que feia una pendent respectable i el terra amb troncs trencats presentava forces obstacles. No vàrem tenir cap problema. En arribar a dalt, vàrem fer unes bones fotografies, que ara estan enganxades en un àlbum i no les puc digitalitzar. Aquest any torno a la Cerdanya amb una filla i els néts. Hi vaig amb il·lusió de recuperar les meves fotografies i amb la certesa que jo no hi podré pujar i que els meus néts em faran realitat la meva il·lusió.

Aquí em teniu amb vigilant el Quixot
Fa uns dies una altre de les meves filles i una néta amb varen convidar a passejar amb elles per Barcelona i la néta em va dir si volia anar a veure un museu, el museu de les il·lusions. Evidentment no sabia de què em parlaven, però vaig acceptar, ja que la joventut fa moltes coses diferents del que nosaltres estem acostumats. És veritat que les persones grans tenim experiència, però també és veritat que la joventut aporta una forma nova de veure el món, i com no podia ser d’altre manera, el museu està basat en les noves tecnologies


Aquí em veieu fumant una pipa de productes
sense i identificar que et fan
treure un fum mai vist
Al entrar veus que les parets estan pintades amb unes imatges que nos saps ben be que són, però si et situes en el lloc indicat i et fan una foto, quedes integrat en la pintura de la paret, i veus que et converteixes amb un angelet amb ales, o estàs fumant una pipa de no saps què és, però el teu fum és molt significatiu, o bé estàs vigilant el Quixot mentre en Sancho busca l’església on topar, o estan a Brussel·les el Manneken Pis en fa de les seves o passant per unes gorges perilloses, etc. etc
       
La meva filla
passant unes gorges
molt perilloses
Ah!, no vàrem pagar, perquè la meva néta, de 21 anys, ja s’havia preocupat de tenir invitació gratuïta, cosa indispensable per poder fer moltes coses amb un pressupost molt petit. Tant és així que un dia em va dir: Avi, aquest cap de setmana vaig de viatge. En preguntar on anava em va contestar: No ho sé. Ho sabré 24 hores abans de la sortida.

Per sopar ens volia portar a un lloc proper al Born que feien unes tapes boníssimes i a un preu mol assequible. Ens va costar una mica trobar-ho, i quan ho vàrem aconseguir hi vam trobar un rètol que deia que havien tancat. No és estany, una bona qualitat junt amb una quantitat respectable i un preu baix, normalment equival a la bancarrota. Segons males llengües, només es coneix una excepció: "Quan un fabricant d’escombres va preguntar a un competidor com s`ho feia per vendre més barat que ell, que robava les canyes, li va respondre que ell robava les escombres fetes"



És ben cert que tots tenim il·lusions.
 Però les de la joventut no tenen res a veure amb la de les persones grans

  Joan   

4 comentaris:

Miquel M. ha dit...

No hi ha dubte que el record dels bons moments viscuts revifen les nostres il·lusions i ens ajuden a tenir una visió més agradable de la vida, uns records que molt bé poden ser d'amagats llacs del Pirineu, com el que ens descriu en Joan. Però tant si són records de muntanya, com de mar o de ciutat, el que ens convé a les persones grans és no perdre mai la il·lusió dels bons records ni la voluntat d'anar sempre endavant amb optimisme.

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Sr.Joan, m'ha semblat un article fantàstic, molt graciós i didàctic, un 10 a la seva filla INMA, als seus precioses nétes i l'afecte i amor que que destil·len, ja em va parlar vostè d'aquest museu que no conec i segur que aniré aquests dies de vacances, que tots esperem per relaxar-nos i desconnectar de la rutina que no ens fa bé i ens desconnecta del món exterior, que és molt important.
Als seus precioses nétes els envio un fort petó per ser com són, ia vostè un petó amic de nestra quotidianitat, però molt important per a mi, el seu benestar, la seva salut i les cures que li va proporcionar, dia a dia, sempre amb afecte i tota la meva il·lusió, el dia que no senti el que sento per vostè ... l'hi diré.
Moltes gràcies per tot, Déu el beneeixi i a tota la seva estupenda família, fins demà, la seva cuidadora, MARI TRINI.

Josep Maria V. ha dit...

Es ben cert Joan que l'home té necessitat de viure amb l'escalf de les il·lusions. Les de la joventut no han de decaure mai, doncs un jove sense il·lusions és un vell d'ànima. I les de les persones grans han ser més realistes a fi de continuar gaudint de la bellesa de la vida.

Cocó Isbert Trullàs ha dit...

Joan, quina gran veritat és tindre il·lusions a la vida.
Ets un gran exemple per molts de nosaltres, malgrat les adversitats que la vida t'ha fet passar, sempre la força, el somriure i una abraçada teva ens reconforta.
La vida es meravellosa, els fills i nets ens ho recorden cada dia.
En aquests moments que visc, ets el meu referent.

La petita de la família, bé no tant petita ja ....