El meu amic, quan estava en plena forma |
Dies enrere vaig anar a visitar a un bon amic que estava malalt. Em va rebre al seu despatx de metge. Ens varem saludar amb afecte, i, em va dir que havia tingut un problema gravíssim de cor. Li havien diagnosticar que podia morir en qualsevol moment.
La meva doctora i els seu concell |
Finalitzada la trucada, i de forma tranquil·la, em va detallar com es va originar aquesta situació i el consell
que li va donar la doctora que el va atendre: “Si fa una vida molt, pro molt tranquil·la podrà viure més dies”.
Ara escric les meves memòries, amb l'esperance que puguin ajudar algun col·lega més novell |
"Jo, com a metge, coneixia el que m’ havia passat - em digué – i varem
decidir amb la família que deixaria d’exercir als dos consultoris de les dues
clíniques. En quan aquest despatx sols visito un client cada tarda, un dels meus
pacients que estan més delicats de salut. La resta del dia escric totes
aquelles experiències que he acumulat durant tots els anys que m’he dedicat a exercir
de metge lliure, a fi que puguin ser d’ajut a tots aquells professionals que tinguin
malalts que es trobin en casos clínics que jo hagi tractat i resolt
satisfactòriament."
Aixi comença la nostra història |
"Recorda, Josep Maria, que totes les persones també estem
en el mateix cas. Quan naixem, ens trobem un dia al món amb unes persones
desconegudes que seran els nostres pares biològics, i el temps va passant
vertiginosament sense aturar-se mai, donant voltes a un eix sense tornar mai al
passat, no té marxa enrere."
"Així comencem la vida totes les persones, i aquest temps
és la vida de cadascun de nosaltres, que, a l’igual que la naixença desconeixes el dia de la teva
mort."
Si perdem el temps, els fruits es perden |
Aquestes roses silvestres han florit al poble de la Beuda (La Garrotxa) |
Les paraules del meu bon
amic, les considero com una necessitat
d’ordre espiritual, que
hi deuríem meditar i recordar periòdicament.
Josep Maria V
2 comentaris:
Aquest home te tota la rao. Potser que el ser metge tingui una visió de la vida i de la mort
que pocs tenim. Aquesta serenó deu ajudar molt, pero no tot-hom ha tingut una vida tan plena
que fa que sigui recordad. Quan perdem una bona amistat el seu record sempre está amb
nosaltres , Crec que les dones tenim un altre "taranna" perque sempre pensem primer amb
els que deixerem.Voldria pensar que si saps que el teu final es aprop i no hi ha volte de
fulla procuraria despedirme dels meus amb sereno i no deixar""mes o menys" les "coses"
empentenegades,
Personalmen no estic gens segura de com reaccionaria. Prego a Deu que sigui rápid i no
dongui gaires molestias, pero ........
Espero que el proper escrit, que ja será el 2020 tots estem mes animats,
Una abraçada a tots. D. Fita
Hi ha una dita catalana que està molt d'acord amb el que ens diu aquest article: "La vida i la mort, Déu les té". És a dir, que poca cosa hi podem fer nosaltres, si no és, com ens recomana en Josep Mª. V., utilitzar el nostre temps de la millor manera possible. I no hi ha altra manera millor, que fer algun servei als altres, i aprofitar el temps que tenim per deixar a tothom un bon record del nostre pas.
Publica un comentari a l'entrada