Parlem del nas

El nas és un orgue del cos humà molt important per la respiració i des de temps molt llunyà ha tingut un extraordinari protagonisme en diversos camps, facultatius, culturals, bèl·lics i inclús en llegendes. En l'àmbit facultatiu era estudiat per les seves funcions respiratòries, però a mitjans del segle XX, la cirurgía plàstica va iniciar la modificació del volum, amb interés evident per part de la clientela femenina.

En l'àmbit de la cultura, des de fa molts anys els escriptors han triat un personatge amb el nas llarg, com en Francisco de Quevedo en el seu conegut sonet "A una nariz", que comença amb "Érase un hombre a una nariz pegado", i com l'Edmond Rostand en el seu famós drama heroic "Cyrano de Bergerac", el qual tenia un nas fins el ridícul, i com Carlo Collodi que va escriure el conegut conte del "Pinotxo", un ninot fabricat per Gepetto, a qui se li allargava el nas. És a dir,que també els escriptors varen utlitzar el nas per fer-lo protagonista de les seves obres. I en l'àmbit bèl·lic, també varen ser els nassos els protagonistes. Recordo que al Nepal vàrem visitar un poble, prop de la capital, que no s'havia volut supeditar a un tirà invasor del seu territori, el qual, en venjança d'aquella rebel·lia, va fer tallar el nas a tots els homes. Sempre el nas com a fonament de tot.

I darrerament, visitant la Cerdanya, vàrem trobar, a la població de Nas, un natiu que, tot parlant, ens va dir que una llegenda assegurava que sant Nazari, de jove, havia estat allí, i com que era orgullós i menyspreava els joves de la seva edat, Déu el va castigar allargant-li el nas més que el d'en Pinotxo, motiu pel qual se'n va anar a viure amagat a la muntanya, on feia penitència pels seus pecats. En el seu retiro parlava amb les plantes i els animalets, com els ermitans, i la gent va considerar que estava en gràcia de Déu. Un bon dia es va cremar un bosc i Nazari hi va acudir corrents, i com que no tenia cap més mitjà que una capa que portava, se la va treure i la va tirar damunt del foc, i malgrat que el foc era molt més gran que la capa, el foc es va apagar. Aleshores tots els del poble varen considerar-lo un sant, i quan l'abat del monestir de Sant Miquel se Cuixà se'n va assabentar, el va anar a buscar perquè entrés com a monjo, moment en que el nas li va tornar a la seva forma normal. A partir de la seva mort, a aquest poble se'l va conèixer pel nom de NAS. 

Ermita de sant Nazari (Lluçanès)



Les llegendes són molt boniques, molt estimades pels pobles que les protagonitzen, i fins i tot alguns diuen  que les llegendes són història, i que els pobles sense llegendes ni història no tenen futur. Sols podem dir que l'únic que queda en aquest cas, després de desaparèixer-li a Nazari el nas llargarut i després de l'incendi que va apagar amb la seva capa tan petita, és la llegenda del nom de NAS, que molt bé podem considerar-la digne, tan digne o més, que els contes i obres d'autors insignes que han donat honor i dignitat eterna a la literatura.

          Josep Mª.