dilluns, 27 d’agost del 2012

Parlar amb sinceritat

Dama Romana que utilitzava CERA
Som moltes les persones grans que voldríem ser honestos i dir sempre el que realment pensem, però a vegades, en fer-ho, sentim una certa inquietud, perquè no estem segurs de si la sinceritat és realment una qualitat o un defecte, ni si sempre resulta convenient. Moltes persones que presumeixen de ser sinceres, no sempre ho són realment, perquè sovint s’acomoden a cada cas i a cada circumstància. I això ja des de molt antic, des d'aquell temps en que les dones romanes es posaven cera a la cara per amagar les arrugues, i les que no se'n posaven, eren qualificades de "sense cera" (sine cera). Eren persones que es mostraven tal com eren, que no disimulaven, però el que és dubtós és si aquesta "sinceritat" les feia més atractives o no. 
 
La boca tanacad pot ser sinceritat
La sinceritat comporta fugir del fingiment i la mentida, i parlar amb franquesa i veritat. És sincer el que pot afirmar que el seu pensament i la seva llengua no es contradiuen. Però això costa, perquè amb la sinceritat es pot anar a molts llocs, però fins i tot a la presó. Alguns polítics i banquers ho podrien comprovar perfectament, si fossin realment sincers. En una societat de gent mentidera i tramposa, la franquesa i la veritat empipen, incordien i molesten. Hi ha moltes persones que s'espanten de les reaccions que provoca la sinceritat, i hi renuncien.  

Però, si no ens veiem en cor de ser sincers, almenys hem de procurar no mentir ni simular. No passa res si no diem el que pensem, però seria deshonest dir el que no pensem. Moltes vegades el silenci és una virtut tant o més recomanable que la sinceritat. 


Els polítics, són sincers?
Lamentablement, el que sembla cert és que aquesta virtut està molt renyida amb la política. No sense raó es diu que els polítics tenen una dotzena de sinceritats diferents, i que les fan servir, en casa cas, a la seva conveniència. Així no menteixen mai, i poden dir avui, una cosa diferent de la que varen dir ahir.  

Les persones grans, en canvi, som molt més sinceres. Tal vegada perquè, a la nostra edat, tenim el privilegi de poder dir lliurement el que pensem, com ara en aquest bloc, sense que ningú, ni els polítics, se'ns enfadin.  Cal que aprofitem bé aquest privilegi de l’edat per parlar sempre amb llibertat, encara que sense deixar de ser prudents, i ben segur que així crearem ferms vincles d'amistat amb tothom.

Miquel
 

3 comentaris:

Enric ha dit...

Crec que la sinceritat, si vol ser realment una virtut recomanable i respectable, no pot anar tota sola pel món. Cal que estigui sempre acompanyada per dues bones companyes, la prudència i l'empatia, les qual vigilaran que no digui mai res que pugui ser, ni perjudicial per un mateix, ni molest per ningú. No hi ha dubte que la sinceritat tota sola resulta molt problemàtica, i la prova és que els polítics i els banquers en fugen com de la pesta.

Josep Maria ha dit...

El contingut d’aquest article em recorda un bon amic i client meu que el dia que va complir 70 anys, em va dir molt satisfet: Soc feliç perquè a partir d’avui podré parlar amb tota sinceritat i dir el què penso.
Es evident que en traspassar el llindar de la edat de la gent gran, ens sentim més còmodes per dir allò que pensem sense tenir por a què aquells que ens escolten es puguin molestar, doncs per la nostra edat som prudents amb el que diem, els anys avalen els nostres fonaments i raons per dir la veritat amb sinceritat i sense segones intencions. Altre cosa és que si els que ens escolten no els interessa sentir-nos, hi diguin amb sorna “Aquest sempre explica batalletes” o “sempre diu el mateix”. Però no canviem el nostre tarannà, perquè d’allò que sembrem sempre en queda alguna cosa, i en el futur segurament ens ho agrairan.

Joan ha dit...

És ben cert. Les persones grans podem ser sinceres perque ja no tenin res a perdre, Ja comencem a ser com el nen que va dir que l'emperador anava despullat, veritat que nigú s'atrevia a dir

Joan