Rap amb gambes a la marinera |
La
idea que les persones grans tenim sobre aquesta pregunta és que NO HO SOM,
ni com a col·lectiu ni de forma individual. Rarament trobem articles que parlin
de nosaltres i si són notícies, moltes vegades són com a complement del fet
principal que relaten.
Però
avui estem d’enhorabona. La Pilar ens ha dedicat en la seva columna de La
Vanguardia del dia 8 passat, pàgina 33, titulat “El sopar de les àvies” el
protagonisme del fet que relata, un sopar de festa major a Lliçà d’Amunt en que
les àvies del poble en són les cuineres des de fa 27 anys, i que en aquest en van
ser una vuitantena. Us recomano que llegiu l’article i entendreu més bé els
meus petits comentaris. (El podeu llegir fent clic AQUÍ)
Dinar de persones grans |
És
d’agrair que ens doni el protagonisme de l’article quan diu “que no fa
l’article per ressenyar una festa major, sinó perquè la gent gran l’enamora”,
o sigui que som el tema principal i que
la festa major és el complementari, i a més, segueix i diu “I no ho dic en termes clàssics, carregats de commiseració
que tracten els avis com si fossin criatures”. Per fi, reconeix que
moltes vegades rebem, amb molta bona intenció, un tracta com si fóssim nens
petits però que no ens agrada ni es correspon amb la realitat. I continua
dient: “Ho dic perquè la gent gran és un cabal de
coneixements, sentiments i herència familiar incomparable”, frase molt
oportuna en aquest moments que, segons un ministre japonès diu en públic que
les persones grans només som una càrrega per la societat i que la família esta
qüestionada
Aquí diuen Avis i Âvies |
I no
perdem de vista el tram final quan ens diu “Aquest
article és un crit, un reclam, una petició perquè tothom valori
l’extraordinària riquesa de la nostra gent gran, colpida per la malaltissa
societat en què vivim, on tot allò que no és semiternament jove sembla que no
té valor”
Malgrat
que el títol parla de les àvies, a qui felicita per la seva forma de cuinar,
després ja es passa al plural, avis, i amb aquesta forma de llenguatge, els
avis, malgrat que estem en minoria i que la cuina no és el nostre fort, també ens
hi sentim integrats
Domènec
P
3 comentaris:
És una agradable notícia que la Pilar Rahola tingui en la seva justa estima el gran valor moral de la gent gran. Afortunadament, no és ella sola. És bo recordar les paraules del Papa Francesc, a la Catedral de Rio de Janeiro, el passat 25 de juliol, quan va afirmar que "les persones grans són la reserva cultural del nostre poble, un gran valor pel patrimoni que atresoren". Esperem que aquestes paraules es difonguin i es generalitzin cada dia més.
La Pilar Rahola té a encerts, però és massa vehement per algunes coses.
I és veritat que les persones grans són un pou de saviesa, s'hauria de difondre més aquesta relació entre avis i néts i aquestes històries que explicaven, ara els néts no volen sentir les batalletes dels avis, prefereixen jugar amb el mòbil i viure en seu món virtual.
I el de cuinar, crec que és més aviat un problema de cultura, perquè es que hi ha molt bons "amos de casa, que cuinen de meravella".
Salutacions i bona setmana.
Com diu en Domenec P. ens hem de felicitar per l'article de la Plar Rahola, que vaig llegir. La nostre lluita sempre ha estat que en els mitjans de comunicació, ens dediquen molt poc espai, sols sortim amb gran format quan diuen que aquest any tots els ofegats a la platja eren persones grans, o bé, quan sortien en els mitjans que un vell de setanta anys havia estat atropellat per un cotxe. Per tant et felicito per l'article, no obstant hi ha un detallat que no hi estic d'acord, NO SOM UNA MINORIA. Actualment, les persones grans som el 21% de la població amb dret a vot. Això vol dir que tindríem que tenir algú de la nostra edat amb un ascó al Parlament. Per què nos hi ha cap?
Publica un comentari a l'entrada