diumenge, 14 de desembre de 2014

Xocolatada!!, Humm que bona!

Xocolateria Escrivà
La Rambla
És bo, de tant en tant, fer un pas endarrere en el temps, a través dels usos i costums, i així poder veure com evoluciona la nostra societat. Per això,  us recomano el recull de Joan Amades “Històries i llegendes de Barcelona”, on llegim:

Xocolata
En l’àpat ofert a l ’ordre de la cavalleria del Toisó d’Or  el 1519 a la Sala del Tinell de Barcelona, és a dir:  "vint-i-set anys després de la descoberta d’Amèrica, es va servir xocolata!. És la primera notícia que es té al món de la xocolata, encara que el francesos s’atribueixen la data més antiga, però  no és així, puix que el document més vell que en tenen és de molts anys més tard que l’esmorzar al·ludit.

Xocolateria Fargas.
Potaferrissa cruïlla carrer del Pí
A la Riera del Pi, s’hi va instal·lar el primer fabricant de xocolata, que durant molt anys va ésser el centre de reunió del col·leccionadors de goigs.

Al carrer de Petritxol hi havia una de les xocolateries més populars de la nostra Ciutat, coneguda com  Can Culleretes. Es va establir a la nostra ciutat l’any 1796. Fou el primer establiment barceloní que va introduir l’ús de culleres petites en el servei, abans per dissoldre el sucre hom ho feia amb el dit, o sotragaven els vas o la xicra. Els establiments humils van trigar a adoptar aquesta innovació, perquè la parròquia agafà el costum d’emportar-se’n les culleretes.  

Granja La Pallaresa. Carrer Petritxol
Per entrar, com a quasi totes les xocolateries,
s'ha de fer cua
Diuen que a l’antic carrer de l’avellana, hi havia hagut un xocolater dels molts que existien en aquell barri. En aquesta xocolateria, a mitjans del segle passat, es feia una tertúlia d’aquelles que tant tipisme van donar a la Barcelona vuitcentista.

Després del bombardeig a Barcelona per Espartero, furiós el cabdill dels liberals per la ferma resistència, va imposar a la ciutat una penyora d’un milió que havia d’ésser pagat entre tots els caps de casa, que variava segons els seu estament social.

Xocolateria Dulcinea
Carrer de Petritxol
Els amics del general li demanaren que desistís, però ell va fer estendre els rebuts a les oficines militars. El malestar era gran. Els contertulians de la xocolateria de la Volta de Sant Onofre van decidir cercar un mitjà que fes fracassar aquest propòsit. Van pensar que el millor era que la nit de la vigília del dia designat per al pagament, fossin esborrats els noms de tots els carrers i els números de totes les cases. L’endemà quan la tropa sortí a cobrar, no trobava cap dels carrers que cercava i si preguntava, els passants s’excusaven o els guiaven malament.

El general Espartero davant d’aquell sentit general de rebel·lia va decidir perdonar la penyora.

Carme AFOPA
  



5 comentaris:

pons007 ha dit...

Llàstima que no en pugui menjar!

Miquel M. ha dit...

És admirable la gran tasca realitzada per en Joan Amades, recollint una gran quantitat d'històries i llegendes de casa nostra, encara que sense massa rigor científic, de manera que a vegades costa una mica destriar el que és realment història i el que només és llegenda. La xocolata, en temps de Carles I, era amarga i picant, i fins que, anys més tard, no se li va afegir canyella i sucre, no resultava una beguda massa agradable.
Afortunadament ara, cinc segles després i tal com ens diu la Carme, podem gaudir d'una bona xocolata i val la pena que ho aprofitem. És molt recomanable una visita al carrer Petritxol, on unes tradicionals xocolateries omplen d'aroma tot el barri. Només l'olor ja reconforta.

Mary Luz ha dit...

Despues de leer el artículo ya he comido dos veces chocolate con churros... seguro que voy a aumentar de peso. La chocolatada hoy en día es riquísima, como tu artículo.
Mary Luz

Anònim ha dit...

Desde que lei el artículo ya he comidos chocolate con churros dos veces... seguro que cojo peso. Hoy en día el chocolate está riquísimo, como tu artículo.
Mary Luz

Joan ha dit...

Conec totes les xocolateries de la zona del carrer Petritxol i altres, com és La granja Viader, del carrer Xuclà, una de les més antigues. En totes, prendre una tassa de xocolata amb nata i una ensaïmada, és menjar de sibarites

En més d’una ocasió, amb la Mª Lluïsa havíem fet cua per entrar, berenar ràpid en aquelles tauletes tan petites i marxar... perquè una altre persones la podés ocupar

Joan