diumenge, 11 de desembre del 2016

Diàleg o silenci

Jampa Monlam
No fa gaires dies que La Vanguardia (18 novbre.) publicava l’entrevista realitzada a un monjo tibetà, el lama Jampa Monlam, el qual, segons afirmació pròpia, havia viscut en silenci meditatiu durant trenta anys, notícia que es mostrava com l’assoliment d’una fita molt lloable. Però la meva opinió és de que aquest silenci no és massa lloable. Crec que més aviat sembla la mostra d’una conducta escassament caritativa i difícilment sociable, d’una conducta molt egocèntrica pensada massa en un mateix, sense tenir gaire en compte res del que pugui passar al seu costat, de les preocupacions de les altres persones ni dels problemes que puguin afectar el seu entorn social. 

Aquest dos vells coneguts nostres
podrien ser deixebles de
Jampa Monlam
?
Tancar-se en un silenci personal no sembla que sigui l’actitud més recomanable per establir positives relacions d’amistat amb els altres, ni per crear lligams de cohesió social. És cert que l’entorn vital d’un monjo tibetà és totalment diferent del nostre, i que per nosaltres resulta difícil, a tanta distància, poder judicar correctament una conducta que ens sorprèn força, però el cert és que no sembla que sigui gaire positiu posar-ho com exemple.

Aqustes nenes , que són amigues,
podien ser deixbles de
Sòcrates?
La meva opinió s’inclina més aviat cap a la preeminència del diàleg sobre el silenci, en el convenciment de que un  bon intercanvi de idees ens ajuda a fer-nos presents a la societat i a reforçar les nostres relacions socials. El cèlebre mètode socràtic es fonamenta precisament en la conversa. En certa ocasió en que un dels seus deixebles estava molt callat, Sòcrates se li va dir: “parla que et vull veure”, indicat així que és la paraula, el diàleg, el que ens fa visibles al món. Callar equival a no deixar-se veure.

Aquest parell tant sonrients.
segur que no sols parlen, sinó que també
 dialòguen

El diàleg també és molt útil per exposar diferents idees, encara que siguin contraposades, i per buscar un punt de coincidència. Fent excepció, es clar, dels diàlegs polítics, perquè aquests de diàleg només en tenen el nom: són simples declaracions unilaterals de criteri, sense cap intenció de coincidir amb l’adversari ni d’arribar a cap acord.  En el veritable diàleg, ningú no guanya ni perd, perquè la persona que aconsegueix imposar el seu criteri reforça la certesa de que les seves opinions són les correctes, i l’altra  rep uns bons arguments que li permeten millorar les seves idees. Per això el filòsof Epicur va arribar a dir que, en un diàleg sincer, era el derrotat el que encara hi sortia guanyant, perquè aprenia més.

Sigui com sigui, per a moltes persones grans que viuen en una soledat indesitjada, i sovint en un silenci forçós, l’actitud del monjo tibetà no resulta gaire atractiva, i per altra banda, també sembla poc saludable: no cal imitar-la. Sembla més apropiat aplicar aquí l’adagi català de que “cada terra fa sa guerra”:

 Els costums tibetans poden ser bons al Tibet, però no ho són tant a casa nostra, on la gent és més extravertida, i on la conversa i el diàleg són la base i el fonament d’una bona convivència.


Miquel M.

1 comentari:

carme ha dit...

Com ja és sabut, també els cartoixans practiquen la idea de no parlar i resar tot el temps. Estan segurs que així ajuden a la humanitat??? Sembla aque ens toca a la resta aquell tros de la dita: "Con el mazo dando..."