diumenge, 11 de febrer de 2018

EXEGESI

Imatge d'un exegeta


Em permeto aclarir que aquesta paraula poc freqüent, es usada en els estudis bíblics, en el sentit de comentar i fer intel·ligible algun text especialment difícil.

Quan exercia d’advocat vaig anar un dia a Montserrat amb un client, per oir missa i escoltar l’escolania cantant el Virolai. En acabar la cerimònia, el capellà va dir molt democràticament: Ara resarem el pare nostre, el que vulgui pot fer-ho en català, en castellà o en un altre idioma, i els que no són cristians guardaran un respectuós silenci.

Si que comencem be!
El meu client va guardar silenci, però al moment en que vàrem sortir del Monestir, em digué molt enfurismat: Vostès els catòlics han perdut el judici, són tontos acabats, no tenen cap classe de dignitat. Perdoni, però li haig de dir que són uns idiotes!!!  

Vaig quedar atònit, desconcentrat, bocabadat i corprès. El meu cervell donava voltes pensant que potser l’altura l’havia embogit. No entenia res. Aleshores ell veient el meu estupor em digué:

Que paguin fins l'últim cèntim,
encara que sigui
amb calderilla!
Però com diuen vostès en les oracions, “perdoneu les nostres deutes així com nosaltres perdonem als nostres deutors”. Per què dimoni vostès han de perdonar els seus deutors !!! Què paguin les lletres !!! Què paguin els talons!!! Que els polítics corruptes que paguin el que ens han pres descaradament !!! Tindrien que posar-los a presó fins que paguessin fins l’últim cèntim que ens deuen !!!
  
Evidentment el meu client tenia tota la raó d’enfadar-se desaforadament, perquè ell no era catòlic i desconeixia que els experts en exegesi en matèria bíblica, ja havien determinat que la paraula “deute” era una metàfora, que en realitat volia dir “ofensa”. I quan es va celebrar el Concili Vaticà II, es va modificar d’acord amb els experts en exegesi, el Pare Nostre i es va canviar "deutes" per "ofenses".

Per tant, tenia raó el meu client. Els deutors han de pagar els seus deutes integrament i els polítics corruptes no sols han tornar íntegrament els diners que ens deuen, sinó que a més han de ser condemnats a les penes de presó que els corresponguin, sense indults, rebaixes ni commutacions de penes per bona conducta o edat avançada.

Josep Maria V.

2 comentaris:

Miquel M. ha dit...

Llegint aquest interessant article, m'ha quedat ben clar que les paraules no sempre signifiquen el mateix. L'experiència personal d'en Josep Mª. V. ens hauria de posar en guàrdia per fixar-nos ben bé en les paraules que a vegades diem, sense ficar-nos-hi gaire, i que poden ser susceptibles de interpretar-se en doble sentit. Estic segur de que sempre cal pensar molt el que es diu, encara que tampoc cal dir sempre el que es pensa. La prudència és una gran virtut.

Joan ha dit...

Molt ben dit
Hi ha de parlar clar
Joan